Els amants de Lilith

En un termini de poques setmanes he anat a un concert de Lídia Pujol, m’he comprat el seu darrer disc Els amants de Lilith i l’he pogut sentir en una taula rodona opinant del mort i de qui el vetlla. N’he après molt i m’he commogut.
Penso que les cançons de Lídia Pujol són la consciència i la memòria d’una comunitat, una comunitat amb unes elits que sembla que no tenen ni ànima ni entranyes i on el poble cal que sempre estigui alerta ja que com ens diu al Lídia “La pols s’hi posa sola” o en termes d’aquests dies podem dir: els Millet i els Bigotes, es reprodueixen com bolets bords. Cal doncs dedicació, amor i perseverança per viure en un món que si ens despistem ens el trinxen. Si no fem res, si esperem que les coses passin soles, el destí no serà mai bo.
Les seves cançons ens parlen de la part oculta, estranya i dolenta de l’esser humà, però també són alhora intents per enviar missatges del mon ideal, d’allò que voldríem, si voleu d’una quimera, però el món real sense quimera seria encara el de les coves i els cops de roc. Llegint els diaris no sembla que avancem gaire, però. Hi ha massa pudor, massa fum. La Lídia ens explicava que a la política li falta poesia, novel·la, emoció, ànima, sentiment i entranya. És veritat, la gent d’esquerres intentem ser conseqüents, uns més que d’altres, però moments d’emoció o d’alegria en tenim ben pocs. Més aviat funcionem amb el criteri de “Virgencita, virgencita…”. No podríem pensar una esquerra diferent de la dreta en tot, en el fons, però també en les formes? No podríem pensar en una esquerra que tornés a emocionar?
Però tornem a les cançons. Ens parlen d’aquelles situacions, valors i sentiments que tiren per terra la idea que som uns humans postmoderns, que comencen de zero les nostres experiències vitals, ella ens situa en la realitat, no som tan distants de les dones i els homes de fa mil anys, per bé i per mal.
Ens parlen també de la tradició catalana de veritat, de la que ens remet a molt enrere, a la nit dels temps. Lídia s’erigeix en continuadora de Josep Robreño, Abdó TerradesJosep Llunas i Pujals, de la cultura popular, la que ens parla d’un país real amb traïcions, violència i mentides. Però també d’aquell esperit lliure que amb paraules de Josep Pla en comptes de “defensar el que és” ens descriu el món “que hauria de ser”.
Escoltar les cançons de la Lídia és com viure una experiència espiritual laica, et situa al llindar de la consciència i la inconsciència i ens interpel·la, des del passat més ancestral fins al futur més desconegut i plaent. Si la nostra terra cantés cantaria com la Lídia Pujol.