Ni per tot l´or del món!

El debat sobre el llegat d’Agustí Centelles m’al·lucina. Una de les coses que més m’han sorprès és que molta gent troba definitiva l’oferta monetària del Ministeri de Cultura com a argument dels fills per prendre una decisió. Home, si els ofereixen 700.000 euros i la Generalitat no, llavors la decisió és clara! És el que pensa la majoria de la gent. Lamentable.
D’entrada cal dir que no és veritat que la Generalitat no ?esti?gués disposada a pagar, de fet quan va declarar patrimoni cultural el llegat del Centelles, no pretenia altra cosa que impedir que els negatius anessin a un propietari desconegut via una coneguda companyia de subhastes de Londres. Però que ningú s’enganyi, hauria d’haver pagat el mateix que els pagava la subhastera. És a dir, pretenia només aconseguir el dret a retracte.
Però anem al tema de fons. Agustí Centelles estava dolgut per dues raons. La primera perquè una part del seu llegat estava a Salamanca, com un element més del botí de guerra. I segon perquè a inicis dels vuitanta la nova Generalitat convergent no tenia cap interès a aconseguir les imatges ja que desmentien la visió que s’estaven construint de l’oasi català durant la II República i l’absència de conflictes socials, alhora es començava a teixir el fantasma d’una resistència no vinculada a les forces antifranquistes PSUC; FNC, CCOO, etc., sinó al Palau de la Música. Resistències somiades que amagaven la col·laboració entusiasta de la major part de la burgesia catalana amb la dictadura, inclosos els gestors del Palau d’aquells anys fent la gara-gara al dictador.
Ara bé, em sembla un sarcasme i un insult a la memòria de Centelles que el seu llegat acabi al final a Salamanca. És a dir, és com si la biblioteca d’un jueu acabés exposada a l’arxiu de la Gestapo per voluntat de la família. Hi ha temes en què els diners no haurien de ser el motiu principal per prendre una decisió. Aquest home va haver d’exiliar-se i va tornar derrotat perquè a una ciutat espanyola -Salamanca- hi havia un dossier on explicava la seva militància comunista. A més allò que va poder guardar per tal que no anés a parar a mans de la dictadura franquista al final, i a canvi de diners, tot va aÉ Salamanca! Deplorable. El que no va poder fer Franco ho aconsegueixen 700.000 euros. Mentrestant el Ministeri de Cultura d’Espanya ha actuat com si ho fos de França.
Aviso. Quan em mori, els meus papers de la militància antifranquista no vull que vagin a parar a mans de cap institució que es pugui relacionar amb el franquisme, ni per tot l’or del món!

En la mort del comunista Solé Tura

Vaig fer un curset els dissabtes al matí sobre Marx, Lenin i Gramsci que impartia Jordi Solé Tura a la universitat per a militants comunistes. Vagi per endavant, doncs, que Solé Tura forma part del meu horitzó polític i intel·lectual com pocs.
Però aquests dies estic emprenyat pel que sento i llegeixo. Solé Tura no és important per ser un pare de la Constitució, de fet ho van ser també personatges sinistres com Manuel Fraga o neofranquistes com Miguel Herrero, Gabriel CisnerosJosé Pedro Pérez Llorca. Tampoc va ser important per haver contribuït a la transició i molt menys per ser diputat, senador o ministre. Ho van ser molts que no tenien cap mèrit.
Jordi Solé Tura passarà a la història per haver estat un gran dirigent antifeixista. Així, clar i net. I per haver estat un gran dirigent comunista. Sí, comunista, encara que al documental Bucarest el seu fill digui “mai s’arriba a creure això del comunisme”. Ja n’hi ha prou, de falsos revisionismes. Els comunistes catalans van estar en primera línia en la lluita contra la dictadura i van mantenir la dignitat de tot un poble en els moments més durs de la nació catalana. I què dir de Radio España Independiente (que no era quasi cap de les tres coses?) Per a molta gent escoltar la ràdio pirinenca -on va treballar Jordi Solé Tura- significava un desafiament al dictador.
En canvi, crec que Solé es va equivocar quan defensava la idea que el catalanisme era una creació de la burgesia a Catalanisme i revolució burgesa, tot i que cal dir que sortosament en la línia política del PSUC van prevaldre les idees del catalanisme d’esquerres de Pierre Vilar i Josep Fontana. El que sabem és que la burgesia i l’església catalana, sempre quan han hagut d’optar entre els seus interessos i Catalunya, han traït el poble català.
En fi, per a molts joves catalans, Solé Tura representava el millor de la lluita per la democràcia i la llibertat. Un comunisme català a la italiana, on es pretenia convèncer des de la minoria amb l’exemple i el raonament.
Per aquelles paradoxes de la vida es va passar d’aconseguir 550.000 vots en les primeres eleccions l’any 1977 a només 158.000 l’any 1982. En cinc anys els dirigents del PSUC van perdre 400.000 votants. Caldria potser un esforç per explicar aquest fenomen. La generació que va protagonitzar la lluita per la llibertat va ser capaç del millor, però també ha tingut una incapacitat crònica per explicar que potser algunes coses no es van fer bé. O és demanar l’impossible?

Socialistes no practicants

Haurem de patentar una nova categoria sociològica, es tractaria dels “socialistes no practicants”. Un bon exemple és Manuel Valls, un dels líders del partit socialista francès. És un d’aquests líders que per tal de manar és capaç de trencar-ho tot i entregar el país a la dreta. Primer és ell, després, ell i al final, ell. Del poble, de les classes populars, no en sap res ni li importa gens. Reconeix que és ambiciós, no sembla mala cosa. El problema és que l’ambició sigui el primer i únic valor a defensar. Aquest gran pensador de l’esquerra europea diu coses com “la paraula socialisme està desfassada, cal inventar una altra cosa”. Apa! A la merda dos-cents anys de lluita del moviment obrer, així, de cop, sense anestèsia! Diu que cal passar “d’un vell partit a alguna cosa totalment nova”, l’única cosa que diu del nou projecte és que cal que hi siguin… els centristes! Com si ell fos d’extrema esquerra! Està content que diguin que és un Sarkozista d’esquerres, quina bajanada! Imagineu ara que diguéssim que tal dirigent d’esquerres ha de ser un Aznar d’esquerres. Quines collonades es diuen en política avui dia! Diu que el mal es deu a “al superego marxista, la mala consciència d’esquerres pesa constantment”. Per tenir mala consciència cal tenir consciència, sentiments, vergonya, valors, coses que no sembla que tinguin aquests socialistes no practicants. La seva proposta és “hem de reinventar la frontera entre la dreta i l’esquerra”, per aquest camí inventarem que dos i dos no són quatre, com deia el gran mestre del surrealisme i la postmodernitat, José Mari, “és necessari desmitificar la idea mateixa de causa”.
A veure si ens entenem, si creu que el socialisme esta acabat i és un error, si creu que no hi ha diferències entre ser d’esquerres i de dretes, si creu que el candidat de dretes és collonut, llavors el diagnòstic és clar, aquest noi s’equivoca de lloc, d’hora i de partit. Potser una mica d’ajuda especialitzada el farà adonar que és un paio de dretes. El problema és que no ho sap, no deu tenir ningú que l’estimi al seu costat que li ho pugui dir. Alerta! No hi ha cap mal que hi hagi persones que a mesura que van envellint es facin de dretes, només faltaria. Ara bé, no existeix el dret, ni és raonable, que la gent de dretes lideri partits d’esquerres.
D’individus així, també n’hi ha per aquí, per exemple, Carlos Solchaga, que deia fa poc, tot criticant Zapatero que “el govern és un òrgan col·legiat”. Ho diu per com van sortir del govern Felipe González,Miguel BoyerAlfonso Guerra? O per la frase “gat blanc, gat negre, l’important és que caci ratolins -i afegeixo jo- encara que surti unRoldán?” Quina poca memòria. A mi m’agrada la Martine Aubry quan va dir a Manuel Valls: “o calles o te’n vas”.

El capitalisme no és racional

Als darrers dies he hagut de llençar un munt d’estris. Tenia una cafetera express de no feia gaires anys. Vaig engegar-la i no feia contacte. Hi deu haver una connexió que s’ha desconnectat. Vaig buidar l’aigua i vaig intentar arreglar-la. Té uns bisos especials i unes femelles impossibles de desenroscar. Un familiar em va dir que se n’havia comprar una d’aquestes més modernes i que em donava la seva que era idèntica a la meva. Al cap de tres setmanes l’engego un matí i peta el diferencial, allò que abans en dèiem els ploms. Pot ser que l’aigua s’escoli per on no toca i faci contacte. Segurament amb un petit ajustament d’un tub n’hi hauria prou. He de tirar la segona cafetera. Vaig a la ferreteria i compro una cafetera de tota la vida marca Oroley.
El minipimer tenia tres anys, tot d’una deixa de funcionar, no sembla que sigui tan difícil arreglar un minipimer. Miro com obrir-lo i els bisos son d’una rosca especial. Res a fer. A llençar-lo.
La torradora, que feia feia 15 anys que anava, fa un any i mig es va espatllar només d’una banda, torrava per un sol cantó. Vaig intentar obrir-la però era impossible, però com que havia funcionat 12 anys, vaig considerar que havia acomplert la seva vida útil i en vaig comprar una altra molt ben dissenyada. Fa pocs dies poso una llesca de pa a la torradora i va fer plooof! S’ha mort. Vaig demanar ajuda a un amic a veure si podria arreglar el contacte defectuós. Es veu que es necessita un tornavís hiperespecial per tal de descollar un bis especialment dissenyat per no poder-lo descargolar.
I finalment, caminava per Barcelona i la sola d’una sabata -d’una marca molt coneguda- es va desenganxar, vaig entrar a una ferreteria i vaig comprar una cola d’aquestes que enganxa tres tones per sortir del pas, a més estava especialment indicada per a soles de sabata, us ho prometo! No va fer res. L’endemà la vaig portar al sabater i aquest em va dir que la goma de la sabata es d’un tipus molt especial que amb dos o tres anys es degrada sola encara que la tinguis sense usar en un armari. La goma està especialment pensada perquè no accepti cap tipus de pega o goma. Vaja, unes sabates noves que em va dir que tirés a les escombraries.
Diuen que l’important per sortir de la crisi és la inversió en I+D. Falòrnies! Hi ha tot un seguit d’enginyers molt ben preparats en agències d’I+D on la seva funció és que les coses durin menys: incorporar-hi obsolescència.. Visca la lògica capitalista! I encara ens diran que si les coses duressin més hi hauria més atur. No ens adonem que existeix tecnologia perquè les coses durin cinc cops el que ho fan ara? No sabem que hauríem de treballar cinc cops menys? I d’això en diuen progrés i un sistema econòmic racional.

Els escorpins i el cinema

Com caldria valorar l’èxit o el fracàs de la resolució del problema del vaixell Alakrana? Penso que en funció de si els 36 mariners del vaixell tornen sans i estalvis cap aquí. Han tornat sans i estalvis, doncs això vol dir que la gestió del Govern ha estat exitosa. Tota la resta són poca-soltades o barra.
Anem a pams, què hi feia l’empresa Etxebaster de Bermeo enviant un vaixell en una zona com aquella? Doncs feia negoci. Això sí, sembla que se li’n refot si els seus treballadors acaben morts. Hi ha gent que per quatre duros no es paren davant de res ni ningú.
Les crítiques al Govern han estat brutals, fins i tot després d’haver-se resolt bé un problema creat per un impresentable empresari basc. S’ha criticat la ministra de Defensa. Què volien, que l’exèrcit assaltés el vaixell i matés 20 pirates i que hi haguessin 10 mort i 15 ferits entre la trentena de mariners espanyols? Algú ha vist massa pel·lícules de Rambo.
S’ha criticat que la vicepresidenta viatgés durant aquests quaranta dies de segrest. Què havia de fer, esperar al seu despatx a Madrid sense fer res més? Algú es pensa que és ella en persona qui ha de gestionar la negociació? Algú ha vist massa pel·lícules de Bond, James Bond.
L’altra cosa que s’ha dit és que ha estat un error imperdonable portar dos pirates a Espanya. Es deia que això posava en perill els mariners. S’ha demostrat que no, de fet s’ha demostrat que als pirates no els importen gens els altres pirates. Algú ha vist massa pel·lícules de l’Errol Flynn.
També es diu que amb pirates i terroristes no s’ha de negociar mai. Sempre que sento aquesta afirmació que pretén ser moralista em poso nerviós. És que tothom s’ha tornat neohippi? Els governs sempre negocien amb els terroristes, sempre. Si algú en té dubtes que llegeixi els llibres de memòries de Mario Onaindía, per exemple El precio de la libertad. Ara la fiscalia vol investigar si hi ha hagut rescat. No tenen res més a fer? Si no haguessin fet res i els mariners haguessin mort, investigaria? Algú ha vist massa vegades Easy Rider.
Trobo brutal que Rajoy demani la reprovació De laVega, Chacón i Caamaño. Si hi haguessin morts, què demanaria? I el que trobo més increïble és com acaba una notícia sobre aquesta qüestió: “nueve marineros partirán para faenar en la zona” I si pengem l’armador de l’Etxebaster del pal més alt? No tinc espai, però, i si els pirates fossin els bons?

La matança de Fort Hood i els catalans

Resulta que un americà, Nidal Malik Hasan, va disparar contra els seus companys i va causar la mort de 13 persones. De seguida han sortit tots aquells que diuen el que toca: ja se sap aquests americans es tornen bojos i comencen a disparar contra tothom…
No hi estic d’acord, penso que el que ha fet aquest home és normal. D’entrada, cal tenir en compte un atenuant, l’home és psiquiatre, per la qual cosa ja podem començar a entendre la seva clarividència.
Potser quan es declara una guerra no es té en compte que la declaració de guerra no és mai contra l’enemic, sinó contra els propis conciutadans, com ens ha explicat a bastament Elias Canetti. La màxima sensació de poder és matar els propis i no els estranys. Tampoc s’ha ponderat, doncs, que els xocs posttraumàtics que pateixen els soldats en aquests conflictes els arrossegaran per sempre més. A ningú sembla importar-li quan s’inicia el conflicte. Tothom torna mort.
L’error no és que un americà es torni boig i dispari a tort i a dret, sinó que tingui armes. Penso que si som sincers, cadascú de nosaltres ha d’acceptar que amaga dintre seu un americà-boig-que-dispara-a-tort-i-a-dret.
Si jo tingués una arma de foc, un dia o altre la faria servir. Per exemple, sempre hi ha un dia que no pots dormir a l’estiu, fa calor, tens la finestra oberta i mentre intentes esforçar-te per dormir comencen a passar vespinos amb el tub d’escapament trucat. Pum. O una moto de gran cilindrada d’aquestes que corren carregats del Pedrosa però que en comptes de córrer al circuit de Catalunya pensen que tot Catalunya és un circuit, especialment a les tres de la matinada. Pum.
O si us trobéssiu de cara un d’aquests individus que després de quedar-se desenes de milions d’euros en un any, a sobre ha engegat l’empresa a fer punyetes -que hem hagut de sanejar amb diners de tots- i de passada l’economia mundial. El mateix que ara t’embarga el pis per no pagar el lloguer. Pum. El patró que per no pagar indemnitzacions pressiona els treballadors fins que han d’optar entra la salut i la justícia, alguns opten pel suïcidi. Pum.
Ja fem bé ja de no permetre que hi hagi armes de foc pertot, perquè raons per fer-les servir n’hi ha cabassos, necessitaria totes les planes del diari de tota la setmana i encara em mancaria espai. Ara acabeu de llegir el diari i sigueu sincers, no faríeu “ra, ta, ta, ta ta, ta”?

El tema

Sembla impossible aquests dies no escriure sobre “El tema”. Estem tots aclaparats. Ara bé, en aquest país hi ha més de 900 ajuntaments. Si feu memòria, quants casos de corrupció en Ajuntaments catalans recordeu? Han passat desenes de milers de ciutadans a governar els nostres pobles i ciutats i francament no crec que ?pu?guem recordar gaires noms de localitats catalanes amb problemes de corrupció.
Tampoc entenc que ara tothom vulgui criticar la política i els polítics. El Millet i el Montull estan protagonitzant un espectacle denigrant però no són polítics.
Fins als darrers dies l’aclaparament era total i la política pràcticament no hi havia aparegut.
Sempre hi ha casos de corrupció, és inherent a l’espècie humana. Estan documentats casos de corrupció en la Generalitat del segle XV. Pensar que els catalans estàvem immunitzats d’aquest perill és ser molt innocent.
Que es descobreixi que hi ha casos de corrupció no és un problema per a la democràcia, el problema de la democràcia és que no se’n descobreixi cap.
Ara bé, la diferència entre una dictadura i una democràcia és que en una dictadura tot és corrupció però no se’n sap mai cap cas. Per exemple, encara hi ha qui creu que durant el franquisme no hi havia corrupció perquè en els diaris i en la televisió no ho deien. Brillant! Fins i tot hi ha qui diu que Franco era un personatge auster. La Collares atracava totes les joieries de Barcelona al punt que els joiers van haver de fer una assegurança comunitària. La fortuna dels Franco es difícil saber-la perquè el Govern de Felipe González va permetre que la dona del dictador cobrés una pensió superior al sou del president del Govern i que Hisenda no els investigués mai.
Penso que hi ha dues coses que quasi ningú planteja i que podrien solucionar en part les possibilitats de la corrupció. La primera, eliminar paradisos fiscals. De tant en tant es diu però ningú fa res. Quants catalans tenen diners a Suïssa?
I la segona, per què no nacionalitzem el sòl? D’aquesta manera els canvis en la qualificació dels terrenys revertirien només a favor de la comunitat.
Per què un negre del top manta va dos anys a la presó i el Millet no hi anirà ni un dia? Per què s’ha de donar un millor tracte a qui estafa tres milions d’euros que a un negre del top manta? Perquè uns s’assemblen més a nosaltres?
No ens desanimem, que mentre es descobreixi que hi ha corrupció és que la democràcia es forta.

Vacances d´hivern i de primavera

La proposta del Consell Escolar de Catalunya d’anomenar vacances d’hivern al que fins ara en dèiem vacances de Nadal i vacances de primavera al que en dèiem vacances de Setmana Santa, ha rebut tota mena de crítiques. La més fàcil és: amb la quantitat de problemes que hi ha a l’ensenyament i ens dediquem a aquestes minúcies! Els catalans només podem pensar en una sola cosa cada setmana? Les catalanes també?
Al poble català hi ha, envers aquesta qüestió, dos punts de partida, en primer lloc aquells que pateixen el síndrome d’Estocolm. Es a dir, van patir l’adoctrinament nacional catòlic del qual n’han sortit traumatitzats i un cop s’han fet grans semblen voler reivindicar-lo. El segon grup és el d’aquells que pensen que tot ha de seguir igual de com han vist des de petits. Si sempre n’hem dit vacances de Nadal, perquè ara ho hem de canviar? Amb aquests tipus de plantejaments encara viuríem a les coves.
S’aprofita també per criticar que algunes escoles no vulguin fer pessebres. No entenc aquesta dèria pels pessebres per part de gent que ni són catòliques, ni han fet un punyeter pessebre en sa vida. Ara volen que els facin els mestres. Inaudit! Els pessebres són un bon exemple del que Hobsbawm ens explica: les tradicions sempre són un invent, però més a casa nostra, on una tradició és una cosa que dura més de dues setmanes. El pessebre el va portar aquí des de Nàpols el nét de FelipV a finals del segle XVIII, per tant només per aquesta qüestió, un element botifler, ens hi hauríem de pensar quan el relacionem amb les tradicions tan catalanes.
Creiem que el que s’hauria de fer és deixar de fer les vacances per Setmana Santa, ja que l’església catòlica, utilitzant un pretèrit i pagà calendari lunar ens situa aquesta festa cada any en unes dates diferents. I pel que fa al calendari escolar crea situacions absurdes i antipedagògiques, a voltes el trimestre té dos mesos i a voltes quatre. Si hom fa servir un calendari religiós acaba per fer coses il·lògiques.
Però potser el que em costa més d’entendre és com hi ha persones que no entenen que a Catalunya la major part del poble català no és religiós i que, a més, a Catalunya han vingut als darrers anys més d’un milió de persones de les quals la meitat no són cristianes. No són prou raons per intentar construir una escola laica de veritat? Pretendre que els ciutadans per integrar-se a Catalunya hagin d’assumir i participar en activitats, festivitats i actes catòlics em sembla una burla a la major part del poble català que considerem que Catalunya serà laica o no serà.

Ser d´esquerres o ser de dretes

Hi ha un gran corrent d’opinió a Catalunya que creu que no cal que en política es digui que es fa política d’esquerres, que essent els continguts d’esquerres ja n’hi ha prou. Podeu argüir que les de dretes fan el mateix, fan polítiques de dretes però no ho diuen. Teniu raó, el problema de la dreta és que no ho pot dir perquè aquí hem tingut una dictadura de dretes durant quaranta anys i a més es relaciona dretes amb polítiques d’anorreament de Catalunya.
Però per què s’amaga l’esquerra quan va protagonitzar la resistència de classe i nacional a una dictadura brutal? És un misteri. He estat pensant una mica, si és que això en un home és possible, en aquesta qüestió.
Si a la gent se li diu “augmentarem els impostos per augmentar les pensions, la qualitat de l’ensenyament i les polítiques de salut”, el 90% hi estarà d’acord, menys, és clar, el 5% de rics i un 5% d’estúpids. Ara bé, si diem “augmentarem els impostos directes i disminuirem els indirectes” la major part de gent no ho sabrà diferenciar d’”augmentarem els impostos indirectes i disminuirem els directes”. El mateix passarà si diem “gravarem preferentment les rendes del capital i abaixarem els impostos a les rendes del treball”. No pot ser que aquells que guanyen calés especulant paguin un 18% d’impostos (si no tenen els diners a Suïssa) mentre els mileuristes paguen un 22%
Com pots saber que construir escoles bressol públiques subvencionades és fer polítiques socialdemòcrates i donar 2.500 euros per fill polítiques democratacristianes?
És a dir, si diem que farem polítiques d’esquerres la major part del poble hi estarà d’acord, perquè quan es parla clar la gent ho entén. El problema és que si preguntes “vols que augmentem els impostos?” llavors la resposta és clara.
Hi ha una gran diferència entre fer polítiques de dretes i polítiques d’esquerres. Però és necessari que per poder-ho diferenciar la gent faci dos màsters, un en polítiques fiscals i un altre en diferenciació d’eufemismes? Francament no cal.

Qui diu que no és possible fer polítiques d’esquerres? Fer polítiques d’esquerres vol dir, o hauria de voler dir, governar per la majoria del poble. Però potser que comencem per explicar-ho bé i de forma fàcil.

Els amants de Lilith

En un termini de poques setmanes he anat a un concert de Lídia Pujol, m’he comprat el seu darrer disc Els amants de Lilith i l’he pogut sentir en una taula rodona opinant del mort i de qui el vetlla. N’he après molt i m’he commogut.
Penso que les cançons de Lídia Pujol són la consciència i la memòria d’una comunitat, una comunitat amb unes elits que sembla que no tenen ni ànima ni entranyes i on el poble cal que sempre estigui alerta ja que com ens diu al Lídia “La pols s’hi posa sola” o en termes d’aquests dies podem dir: els Millet i els Bigotes, es reprodueixen com bolets bords. Cal doncs dedicació, amor i perseverança per viure en un món que si ens despistem ens el trinxen. Si no fem res, si esperem que les coses passin soles, el destí no serà mai bo.
Les seves cançons ens parlen de la part oculta, estranya i dolenta de l’esser humà, però també són alhora intents per enviar missatges del mon ideal, d’allò que voldríem, si voleu d’una quimera, però el món real sense quimera seria encara el de les coves i els cops de roc. Llegint els diaris no sembla que avancem gaire, però. Hi ha massa pudor, massa fum. La Lídia ens explicava que a la política li falta poesia, novel·la, emoció, ànima, sentiment i entranya. És veritat, la gent d’esquerres intentem ser conseqüents, uns més que d’altres, però moments d’emoció o d’alegria en tenim ben pocs. Més aviat funcionem amb el criteri de “Virgencita, virgencita…”. No podríem pensar una esquerra diferent de la dreta en tot, en el fons, però també en les formes? No podríem pensar en una esquerra que tornés a emocionar?
Però tornem a les cançons. Ens parlen d’aquelles situacions, valors i sentiments que tiren per terra la idea que som uns humans postmoderns, que comencen de zero les nostres experiències vitals, ella ens situa en la realitat, no som tan distants de les dones i els homes de fa mil anys, per bé i per mal.
Ens parlen també de la tradició catalana de veritat, de la que ens remet a molt enrere, a la nit dels temps. Lídia s’erigeix en continuadora de Josep Robreño, Abdó TerradesJosep Llunas i Pujals, de la cultura popular, la que ens parla d’un país real amb traïcions, violència i mentides. Però també d’aquell esperit lliure que amb paraules de Josep Pla en comptes de “defensar el que és” ens descriu el món “que hauria de ser”.
Escoltar les cançons de la Lídia és com viure una experiència espiritual laica, et situa al llindar de la consciència i la inconsciència i ens interpel·la, des del passat més ancestral fins al futur més desconegut i plaent. Si la nostra terra cantés cantaria com la Lídia Pujol.