El tema

Sembla impossible aquests dies no escriure sobre “El tema”. Estem tots aclaparats. Ara bé, en aquest país hi ha més de 900 ajuntaments. Si feu memòria, quants casos de corrupció en Ajuntaments catalans recordeu? Han passat desenes de milers de ciutadans a governar els nostres pobles i ciutats i francament no crec que ?pu?guem recordar gaires noms de localitats catalanes amb problemes de corrupció.
Tampoc entenc que ara tothom vulgui criticar la política i els polítics. El Millet i el Montull estan protagonitzant un espectacle denigrant però no són polítics.
Fins als darrers dies l’aclaparament era total i la política pràcticament no hi havia aparegut.
Sempre hi ha casos de corrupció, és inherent a l’espècie humana. Estan documentats casos de corrupció en la Generalitat del segle XV. Pensar que els catalans estàvem immunitzats d’aquest perill és ser molt innocent.
Que es descobreixi que hi ha casos de corrupció no és un problema per a la democràcia, el problema de la democràcia és que no se’n descobreixi cap.
Ara bé, la diferència entre una dictadura i una democràcia és que en una dictadura tot és corrupció però no se’n sap mai cap cas. Per exemple, encara hi ha qui creu que durant el franquisme no hi havia corrupció perquè en els diaris i en la televisió no ho deien. Brillant! Fins i tot hi ha qui diu que Franco era un personatge auster. La Collares atracava totes les joieries de Barcelona al punt que els joiers van haver de fer una assegurança comunitària. La fortuna dels Franco es difícil saber-la perquè el Govern de Felipe González va permetre que la dona del dictador cobrés una pensió superior al sou del president del Govern i que Hisenda no els investigués mai.
Penso que hi ha dues coses que quasi ningú planteja i que podrien solucionar en part les possibilitats de la corrupció. La primera, eliminar paradisos fiscals. De tant en tant es diu però ningú fa res. Quants catalans tenen diners a Suïssa?
I la segona, per què no nacionalitzem el sòl? D’aquesta manera els canvis en la qualificació dels terrenys revertirien només a favor de la comunitat.
Per què un negre del top manta va dos anys a la presó i el Millet no hi anirà ni un dia? Per què s’ha de donar un millor tracte a qui estafa tres milions d’euros que a un negre del top manta? Perquè uns s’assemblen més a nosaltres?
No ens desanimem, que mentre es descobreixi que hi ha corrupció és que la democràcia es forta.

Vacances d´hivern i de primavera

La proposta del Consell Escolar de Catalunya d’anomenar vacances d’hivern al que fins ara en dèiem vacances de Nadal i vacances de primavera al que en dèiem vacances de Setmana Santa, ha rebut tota mena de crítiques. La més fàcil és: amb la quantitat de problemes que hi ha a l’ensenyament i ens dediquem a aquestes minúcies! Els catalans només podem pensar en una sola cosa cada setmana? Les catalanes també?
Al poble català hi ha, envers aquesta qüestió, dos punts de partida, en primer lloc aquells que pateixen el síndrome d’Estocolm. Es a dir, van patir l’adoctrinament nacional catòlic del qual n’han sortit traumatitzats i un cop s’han fet grans semblen voler reivindicar-lo. El segon grup és el d’aquells que pensen que tot ha de seguir igual de com han vist des de petits. Si sempre n’hem dit vacances de Nadal, perquè ara ho hem de canviar? Amb aquests tipus de plantejaments encara viuríem a les coves.
S’aprofita també per criticar que algunes escoles no vulguin fer pessebres. No entenc aquesta dèria pels pessebres per part de gent que ni són catòliques, ni han fet un punyeter pessebre en sa vida. Ara volen que els facin els mestres. Inaudit! Els pessebres són un bon exemple del que Hobsbawm ens explica: les tradicions sempre són un invent, però més a casa nostra, on una tradició és una cosa que dura més de dues setmanes. El pessebre el va portar aquí des de Nàpols el nét de FelipV a finals del segle XVIII, per tant només per aquesta qüestió, un element botifler, ens hi hauríem de pensar quan el relacionem amb les tradicions tan catalanes.
Creiem que el que s’hauria de fer és deixar de fer les vacances per Setmana Santa, ja que l’església catòlica, utilitzant un pretèrit i pagà calendari lunar ens situa aquesta festa cada any en unes dates diferents. I pel que fa al calendari escolar crea situacions absurdes i antipedagògiques, a voltes el trimestre té dos mesos i a voltes quatre. Si hom fa servir un calendari religiós acaba per fer coses il·lògiques.
Però potser el que em costa més d’entendre és com hi ha persones que no entenen que a Catalunya la major part del poble català no és religiós i que, a més, a Catalunya han vingut als darrers anys més d’un milió de persones de les quals la meitat no són cristianes. No són prou raons per intentar construir una escola laica de veritat? Pretendre que els ciutadans per integrar-se a Catalunya hagin d’assumir i participar en activitats, festivitats i actes catòlics em sembla una burla a la major part del poble català que considerem que Catalunya serà laica o no serà.

Ser d´esquerres o ser de dretes

Hi ha un gran corrent d’opinió a Catalunya que creu que no cal que en política es digui que es fa política d’esquerres, que essent els continguts d’esquerres ja n’hi ha prou. Podeu argüir que les de dretes fan el mateix, fan polítiques de dretes però no ho diuen. Teniu raó, el problema de la dreta és que no ho pot dir perquè aquí hem tingut una dictadura de dretes durant quaranta anys i a més es relaciona dretes amb polítiques d’anorreament de Catalunya.
Però per què s’amaga l’esquerra quan va protagonitzar la resistència de classe i nacional a una dictadura brutal? És un misteri. He estat pensant una mica, si és que això en un home és possible, en aquesta qüestió.
Si a la gent se li diu “augmentarem els impostos per augmentar les pensions, la qualitat de l’ensenyament i les polítiques de salut”, el 90% hi estarà d’acord, menys, és clar, el 5% de rics i un 5% d’estúpids. Ara bé, si diem “augmentarem els impostos directes i disminuirem els indirectes” la major part de gent no ho sabrà diferenciar d’”augmentarem els impostos indirectes i disminuirem els directes”. El mateix passarà si diem “gravarem preferentment les rendes del capital i abaixarem els impostos a les rendes del treball”. No pot ser que aquells que guanyen calés especulant paguin un 18% d’impostos (si no tenen els diners a Suïssa) mentre els mileuristes paguen un 22%
Com pots saber que construir escoles bressol públiques subvencionades és fer polítiques socialdemòcrates i donar 2.500 euros per fill polítiques democratacristianes?
És a dir, si diem que farem polítiques d’esquerres la major part del poble hi estarà d’acord, perquè quan es parla clar la gent ho entén. El problema és que si preguntes “vols que augmentem els impostos?” llavors la resposta és clara.
Hi ha una gran diferència entre fer polítiques de dretes i polítiques d’esquerres. Però és necessari que per poder-ho diferenciar la gent faci dos màsters, un en polítiques fiscals i un altre en diferenciació d’eufemismes? Francament no cal.

Qui diu que no és possible fer polítiques d’esquerres? Fer polítiques d’esquerres vol dir, o hauria de voler dir, governar per la majoria del poble. Però potser que comencem per explicar-ho bé i de forma fàcil.

Els amants de Lilith

En un termini de poques setmanes he anat a un concert de Lídia Pujol, m’he comprat el seu darrer disc Els amants de Lilith i l’he pogut sentir en una taula rodona opinant del mort i de qui el vetlla. N’he après molt i m’he commogut.
Penso que les cançons de Lídia Pujol són la consciència i la memòria d’una comunitat, una comunitat amb unes elits que sembla que no tenen ni ànima ni entranyes i on el poble cal que sempre estigui alerta ja que com ens diu al Lídia “La pols s’hi posa sola” o en termes d’aquests dies podem dir: els Millet i els Bigotes, es reprodueixen com bolets bords. Cal doncs dedicació, amor i perseverança per viure en un món que si ens despistem ens el trinxen. Si no fem res, si esperem que les coses passin soles, el destí no serà mai bo.
Les seves cançons ens parlen de la part oculta, estranya i dolenta de l’esser humà, però també són alhora intents per enviar missatges del mon ideal, d’allò que voldríem, si voleu d’una quimera, però el món real sense quimera seria encara el de les coves i els cops de roc. Llegint els diaris no sembla que avancem gaire, però. Hi ha massa pudor, massa fum. La Lídia ens explicava que a la política li falta poesia, novel·la, emoció, ànima, sentiment i entranya. És veritat, la gent d’esquerres intentem ser conseqüents, uns més que d’altres, però moments d’emoció o d’alegria en tenim ben pocs. Més aviat funcionem amb el criteri de “Virgencita, virgencita…”. No podríem pensar una esquerra diferent de la dreta en tot, en el fons, però també en les formes? No podríem pensar en una esquerra que tornés a emocionar?
Però tornem a les cançons. Ens parlen d’aquelles situacions, valors i sentiments que tiren per terra la idea que som uns humans postmoderns, que comencen de zero les nostres experiències vitals, ella ens situa en la realitat, no som tan distants de les dones i els homes de fa mil anys, per bé i per mal.
Ens parlen també de la tradició catalana de veritat, de la que ens remet a molt enrere, a la nit dels temps. Lídia s’erigeix en continuadora de Josep Robreño, Abdó TerradesJosep Llunas i Pujals, de la cultura popular, la que ens parla d’un país real amb traïcions, violència i mentides. Però també d’aquell esperit lliure que amb paraules de Josep Pla en comptes de “defensar el que és” ens descriu el món “que hauria de ser”.
Escoltar les cançons de la Lídia és com viure una experiència espiritual laica, et situa al llindar de la consciència i la inconsciència i ens interpel·la, des del passat més ancestral fins al futur més desconegut i plaent. Si la nostra terra cantés cantaria com la Lídia Pujol.

Depressió olímpica?

Ens vam presentar a la nominació olímpica l’any 1924, el 1936 i el 1940. L’any 1936 el COI va preferir fer els jocs a Berlín com a acte de propaganda del nazisme en comptes de Barcelona. Gaire de fiar no són aquesta gent. Mentrestant aquí vam fer l’Olimpíada Popular que van donar lloc, un cop iniciat el cop d’estat feixista, a les Brigades Internacionals.
Però per fi l’any 1992 van poder celebrar uns jocs olímpics que van ser considerats els millors de la seva història.
La candidatura de Madrid s’ha presentat en tres ocasions i les ha perdut sempre: 1972, 2012 i ara la de l’any 2016.
Imaginem què estaríem dient i pensant a Catalunya si les coses fossin al revés. Diríem que Madrid és Madrid i que es nota que allí hi ha poder des de sempre i, per tant, saben lluitar adequadament en l’esfera internacional perquè entenen la naturalesa del poder i sabem moure’s-hi amb certa comoditat. En canvi nosaltres vam ser derrotats l’any 1714 i des d’aquell dia no hem sabut res del poder i que per tant per la nostra pròpia incapacitat no ens han donat els jocs olímpics, un cop més.
Diríem que som incapaços de fer res de bo, de plantejar-se objectius d’ampla volada, que ens conformem amb petites dèries casolanes, que els brasilers se’ns rifen, que som la riota del món, que no tenim caràcter, que mira que voler guanyar Chicago amb el suport d’Obama, que tenim un esperit provincià que ens impedeix mirar més enllà, que patatim i patatam. En fi, estaríem sota el xoc d’una gran depressió nacional que duraria 25 anys. Els catalans som així, estem més preparats per perdre que per guanyar i quan és evident que les coses es fan bé, no sabem com reaccionar.
Sóc dels que els agrada criticar i portar la contrària a tothom sempre. Déu no m’ha fet néixer per seguir el corrent, però de tant en tant, potser precisament per portar la contrària, m’agrada escriure sobre coses i situacions en les quals Catalunya fa les coses correctament.
De fet potser que al llarg de la història hàgim sabut perdre és la raó que fa que no hàgim desaparegut com a poble. Diuen que s’aprèn mil vegades més d’una derrota que d’una victòria. Si fos veritat, tots els catalans seríem molt savis.
I que consti que a mi els Jocs Olímpics de Barcelona no em van treure la son. Des que es van inventar la medicina esportiva, és a dir, la ciència que estudia les malalties produïdes per l’esport, més aviat tinc una certa prevenció a fer-ne. Per si de cas.

Visca l´impost de successions!

Sóc dels que pensa que notícia és allò que un periodista considera que ho és. O millor dit allò que el propietari del mitjà considera que és notícia. O millor dit, el que l’interès econòmic que hi ha darrere del mitjà considera que es pot dir, que convé dir o que cal callar. O vés a saber.
Considero, com Henry David Thoreau, que no hi ha pràcticament notícies que valguin la pena, de fet ell considerava l’any 1854 que la darrera notícia real i de certa substància per a Anglaterra havia estat la revolució de 1649 (amb l’execució de Carles I), ni tan sols no li semblava noticiable la revolució francesa.
Per aquesta raó de tant en tant m’agrada agafar retalls vells de diaris i parlar-ne. En vaig guardar un del 15 de febrer de l’any 2001.
En el retall se’ns diu que un grup de 120 persones dels EUA ha fet un manifest oposant-se a la idea del geni de la política i la cultura George W. Bush d’abolir l’impost sobre transmissions patrimonials. I què té d’estrany que un grup de radicals s’oposi a l’herència, deveu estar pensant. No res, el xocant del tema és que els 120 firmants del manifest eren  multimilionaris! Es tracta de gent David Rockefeller, Agnes Gund i Ben Cohen. Gent com George Soros o el pare de Bill Gates, William H. Gates, Warren E. Buffet també fan campanya tot i que el darrer el manifest li sembla massa suau.
Afirmaven que abolir aquest impost afavoriria només aquells hereus que ja són molt rics i en no ajudarien les famílies que no arriben a finals de mes. Diuen que caldria que n’estiguessin exempts la gent normal fins a un límit, per exemple un milió de dòlars, però els més rics que paguin, ja que si no caldria reduir despeses socials o augmentar els impostos de tothom, pobres inclosos.
Aquí a Catalunya hi ha un corrent que diu que ja que els rics no paguen l’impost de successions, doncs traguem-lo a tothom. És un argument molt trampós. Caldria dir que el tornin a posar als més rics, és un escàndol que un pobre hagi de pagar una morterada per heretar el pis de 50 m2 del pare i en canvi el propietari d’una empresa familiar multimilionària no pagui res.
Fem-lo exempt per als pobres i tornem-lo a posar per als rics. És just i necessari. Com deia aquell, darrere les herències de les grans fortunes sempre hi ha assassinats i corrupció. Almenys que paguin!

Els Millet i els Fernández

Estic xocat per l’afer del Palau de la Música Catalana i després de rumiar una estona he decidit escriure el que segueix. Molta gent i sobretot molts articulistes i opinadors no es cansen de dir que al nostre país li falten emprenedors. Tenen raó. Ara bé, hi ha moltes raons que fan que tinguem una de les pitjors classes empresarials del món. Explorem-les.

 Al nostre país quasi mai ningú s’ha fet ric per haver inventat alguna cosa o per haver tingut una idea. Potser l’invent més important de Ca?talunya ha estat el caramel amb pal. Una gran innovació d’I+D! Les grans fortunes catalanes es van fer o bé amb el tràfic d’esclaus (cas d’Antonio Lòpez el marquès de Comillas) o explotant esclaus a Amèrica, els indianos. O com us penseu que es fa una fortuna amb pocs anys?

L’altra gran manera de fer-se ric a Catalunya ha estat l’especulació del sol. L’eixample d’Ildefons, una idea del socialisme utòpic, va ser destruït edificant totes les zones verdes projectades en cadascuna una de les illes. Fins i tot van estar a punt d’edificar al bell mig del passeig de Gràcia. L’especulació urbanística ha estat el gran sector econòmic de Catalunya, molt per sobre del moviment econòmic que va suposar la revolució industrial.

Finalment, la burgesia actual es deu a l’espoli dels triomfadors de la Guerra Civil: a la gent de Burgos. Per ser empresari en la postguerra no calia tenir gaires coneixements, portant una camisa blava i saludant a la romana n’hi havia prou. Era l’única forma de tenir accés a les importacions de maquinària o de matèries primeres, a més tampoc calia tenir coneixements de polítiques de recursos humans, empatia empresarial o dinàmiques de grup, quan hi havia un conflicte laboral avisant la Guàrdia Civil i la Policia Nacional n’hi havia prou. Els líders obrers, a la presó.

Ara, a poc a poc, anem entenent per què tants burgesos recelaven i recelen que una persona d’extracció obrera com José Montilla sigui president de la Generalitat. Es van adonant que es van acabant les zones d’impunitat que la burgesia catalana tenia. El comentari més sentit aquests dies de la gent i de les institucions que envoltaven el Palau de la Música és: “Home, qui no hauria confiat en una persona amb el cognom Millet!”. És a dir, si en comptes de dir-se Millet el president de la fundació es digués Serrano, Fernández o Martínez, els patrons, els auditors, les institucions, els espònsors, etc. s’haurien fixat en els grans decisions econòmiques, i haurien fet preguntes, per exemple haurien preguntat quant valien les obres, ara no saben -no sabem- si les obres van costar 12 o 24 milions d’euros, una petita diferència de 2.000 milions de pessetes! Com us penseu que fan els diners els rics? Treballant?

La conspiració de la patronal

Aquest estiu l’he viscut amb inquietud. Creia que a les vacances a quasi tots els catalans se’ns passen els mals reals i els imaginaris. Bé, tots excepte una petita part, la dels catalans rics, aquests que diuen que mai fan vacances i que ningú n’hauria de fer -per ser més competitius, etc., etc.- i ells van durant l’any a jugar al golf de dilluns a divendres de 10 a 14 hores i, és clar, mai els fa mal res.
Deia, doncs, que a tothom durant les vacances està la mar de bé. Doncs resulta que per la televisió fan una gran quantitat d’espots dient tot el contrari. La meitat de catalans no va de ventre i l’altra meitat hi va massa. És que els catalans o no arribem o ens passem, no tenim mida.
El primer misteri. Es veu que a les vacances hi ha gent que s’infla i s’infla i no fa de ventre. Un espot ens volia vendre un pot anomenat Activia que esta ple d’uns animalons microscòpics anomenats bífidus actiregularis que es veu que es dediquen a fer-te anar de ventre de forma periòdica. Són una mena de bacteris molt assenyats i molt ben organitzats i amb un sentit del ritme extraordinari.
El segon misteri. L’altra meitat de catalans es veu que tenen el problema contrari, quan comencen a fer vacances els vénen ?cagarrines. Per aquesta raó ens han bombardejat amb una cosa que es diu Imodium Plus, que es veu que va tan bé contra la diarrea.
Crec sincerament que tot plegat és mentida, a l’estiu als catalans ni ens vénen cagarrines ni restrenyiment. Us estareu preguntant “sí, home, fan anuncis i es gasten els calés per no vendre res!”. Us conec com si us hagués parit. Doncs sí, hi ha una raó de tot plegat.
La patronal durant el mes de juliol i agost està molt acovardida, creu que existeix la possibilitat que els treballadors descobreixin durant les vacances que es viu molt millor sense treballar i per aquesta raó els seus think tank han ideat un seguit de mesures per atenuar el perill de ludització de la classe obrera catalana. Un d’ells consisteix a fer un seguit d’anuncis a la televisió fent veure que durant les vacances et vénen tota mena de mals quan tothom sap que els mals et vénen quan has d’anar a treballar.
El tercer misteri d’aquest estiu encara és més estrany. Què ho fa que tantes dones boniques vagin a Corporación Dermoestètica a l’estiu? Potser és que els falta un bull? O potser aquesta empresa s’ha especialitzat en problemes psicològics? Les noies boniques tenen problemes de salut mental?

Com es crea la crisi de l´estat de benestar?

Periòdicament els mitjans de comunicació ens informen que l’estat de benestar està en crisi. Aquesta és la típica frase sense solta ni volta que ha fet forat a força de repetir-la. Vaig deixar de creure-hi quan vaig llegir un llarg article d’un diari prestigiós on se’ns explicava que a Alemanya en determinades condicions un treballador pot gaudir de tres setmanes gratuïtes en un balneari, una mena d’Imserso, vaja. La discussió que tenien els alemanys era si de tres setmanes es passava a dues. Gran crisi!
La major part dels diaris tenen la informació econòmica molt ideologitzada, de tal manera que quasi tothom dóna per fet que l’estat de benestar es inviable. El que no es diu normalment és que el nostre estat de benestar és recent i petitet. Per tant gaire crisi no pot tenir. I en tot cas hauríem d’estar tots interessats a dotar-lo de millors mitjans i prestacions. Per exemple a Suècia un jove aturat pot emancipar-se, marxar de casa i mantenir-se amb ajudes públiques i pisos de lloguer social.
Però ara s’està forjant una crisi en l’estat de benestar a Espanya. Els empresaris en comptes de plantejar-se de fer alguna cosa positiva pel país volen que es rebaixin les cotitzacions socials. Això que vol dir? Argüeixen que d’aquesta manera s’aconseguirà que els empresaris contractin més treballadors. No expliquen com és possible que siguem un dels països amb menys pressió fiscal i amb més atur. Els països amb cotitzacions socials i pressió fiscal més alta són els que tenen menys atur.
Bé, si es fes el que volen els empresaris, reduir cinc punts les cotitzacions socials, d’aquí a un o dos anys màxim s’haurà generat un forat tant gran que la crisi està servida. Llavors diran que cal reduir la despesa en salut. En productes farmacèutics? No, i ara! I que cal reduir les pensions i l’educació.
Hi ha gent que fa molt de temps que sabem que no es poden comprar duros a quatre pessetes i també sabem que cal que el poble salvi el país quan els empresaris tendeixen a tirar-lo per la borda. No veuen que si els fem cas i s’acaba l’estat de benestar i disminueixen els sous ningú comprarà els seus productes?
El capitalisme porta el germen de la seva autodestrucció, que savi que era qui ho va dir i que totxos o cínics són aquells que defensen abaixar les cotitzacions socials.

Reformar les organitzacions empresarials

La patronal CEOE mai ha analitzat com és que en aquest país tenim més atur que enlloc. Potser és que tenim els emprenedors més cutres d’Europa? Potser podrien estudiar la manera de formar una nova generació d’empresaris espanyols que siguin capaços de crear i innovar en algun camp tot fent negoci i canviar l’axioma espanyol on es fa ric aquell espavilat (Díaz Ferran, Pizarro, Villalonga, etc) que està a prop del poder.
Ara proposen, un cop més, fer una reforma laboral. Es pensen aquesta gent que tots els catalans som lluscs? Fa bé el president del Govern espanyol d’engegar a dida el tal Díaz Ferran, implicat en escàndols vinculats al PP. Cal reconèixer que Zapatero és molt millor que Felipe González, aquest hauria firmat la rebaixa de cotitzacions socials i hauria fet dues reformes laborals.
Per reduir l’atur el que cal és major responsabilitat social de les empreses i sinó fer com al País Basc, fomentar les cooperatives com la de Mondragón, que és la primera empresa del País Basc i la setena d’Espanya! I a fer punyetes els beneficis empresarials que no es necessiten per a res. A més aconseguiríem treure diners als ludòpates que s’ho gasten en derivats als mercats financers i ens compliquen la vida a tots.
Potser la diferència entre els països amb menys atur i el nostre és que tenen empresaris més decents, més emprenedors i millor formats que nosaltres. El Pocero de Seseña és l’exemple d’empresari espanyol dels darrers 20 anys, per exemple.
Vam tenir un president de la CEOE, José Maria Cuevas, durant vint anys que mai va tenir cap empresa. I ara el segon de l’equip directiu Juan Jiménez Aguilar l’han acomiadat amb 1,9 milions d’euros, és a dir, 315 milions de pessetes. Es veu que la clau de volta de l’acord és que en comptes d’un “cese” és va acordar un acomiadament. I aquesta és la mateixa gent que voldrien l’acomiadament més barat. Penso que podríem fer una reforma laboral i donar aquests drets del tal Jiménez a tots els treballadors.
Amb aquestes organitzacions empresarials sempre serem un país de tercera, potser que facin l’esforç que van fer els sindicats fa anys i es modernitzin una mica. Proposo que posin de nou president de la CEOA el Ferran Adrià, aquest ha demostrat ser un bon emprenedor, ha muntat mil negocis perquè és un geni. A més és bona persona.