Unió de Caixes Catalanes, 31 anys després (1978-2009)

 

Josep M. Blanquer, ex executiu de Caixa de Sabadell i Jordi Serrano, historiador

Díptic informatiu octubre 1978

 

 

Aquests dies hem vist que se’ns ha anunciat, després de molts rumors, la creació de la Unió de Caixes Catalanes (UCC). Hi participen la Caixa d’Estalvis de Sabadell, la Caixa d’Estalvis de Terrassa i Caixa d’Estalvis de Manlleu.

Aquesta idea, però, té un precedent, que és el que volem aportar avui: es tracta d’un projecte de l’any 1978 anomenat curiosament de la mateixa manera Unió de Caixes d’Estalvis Catalanes. No sembla, doncs, que del primer bateig de la idea hagi estat superat avui, fins i tot ni pel que fa al nom.

El Projecte de UCC és, efectivament, de finals dels anys setanta. Sorgeix de la reflexió sobre el futur de les caixes que fan un grup d’executius, entre els quals, Josep Monguió Morera subdirector en aquell moment de la Caixa de Sabadell. Persona de caràcter emprenedor i amb una bona visió estratègica comercial, desprenia un optimisme que contagià, entre altres, Miquel Forrellat director de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, i el President de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona Eusebio Díaz Morera, amb qui l’uneix una vinculació familiar. Aquestes primeres reflexions van interessar també a la Caixa d’Estalvis de Terrassa.

Una figura clau i ideòleg va ser, sens dubte, en Miquel Forrellat, home que estimava les caixes i creia en el seu model, amb una gran visió estratègica de futur i que va ser el veritable inspirador del model federal, és a dir, que es mantindria l’autonomia de cada entitat però anirien compartint recursos i serveis (sinergies, en termes actuals), i posteriorment obrint el projecte a altres caixes amb vista al futur. Es a dir, no era una solució per a tres entitats, sinó que tenia en la gènesi la idea de ser un gran projecte nacional català, que prepara “el desenvolupament futur de Catalunya” i obert “a la resta de caixes comarcals catalanes”. Cal retenir la idea “federal” del projecte, un concepte filosòfic per altra banda molt arrelat al sabadellenquisme i que arrenca fonamentalment de la idea d’entesa amical, de voluntat de col·laboració. Es va arribar a anunciar i a publicar un fullet l’octubre de l’any 1978.

L’any 1980 hi va haver canvis a la Caixa de Barcelona i el nou director, Andreu Boades, dubtava de la forma federal que prenia l’operació i volia una simple absorció de la seva entitat barcelonina de la de Sabadell i la de Terrassa. Evidentment, sense “respectar el nom, la història, les realitzacions, el dinamisme i la vinculació amb les comunitats respectives”, el projecte se’n va anar en orris. Cal recordar que paradoxalment poc temps després la caixa barcelonina va ser absorbida per la Caixa de Pensions.

 

Aquesta manca de visió es va ajuntar a l’actitud “d’alguns consellers del Consell d’Administració de la Caixa de Sabadell, que van mostrar clarament la seva oposició al projecte” tal i com es diu al estudi elaborat amb motiu del 150è aniversari. Al març del 1982 es dona per tancat el projecte.

Hi va haver poc temps per replantejar la idea, ja que l’afer protagonitzat per Alejo Buxeres, que va sotragar la caixa sabadellenca l’any 1985, va comportar un fort impacte econòmic i d’expectatives, i es va necessitar uns anys per tornar a tranquil·litzar els ànims i poder-se plantejar nous projectes. La poca habilitat en la gestió de l’assumpte va portar a la marxa precisament en Josep Monguió.

31 anys després, torna a fer-se realitat un projecte semblant, amb la caixa de Sabadell, la de Terrassa i la de Manlleu. És una llàstima que es plantegi aquesta federació en temps de crisi, ja que sempre ens quedarà el dubte si es fa per una idea, una visió ambiciosa de país, o, contràriament, obligats per la situació, sobretot des de la visita que fan fer els seus principals dirigents al Banc d’Espanya. Vincula MAFO les ajudes a les caixes a una determinada concentració? Caixa Manresa dóna com a argument per no entrar en aquesta idea que és solvent. És una raó molt conjuntural i poc estratègica.

Ens fa la sensació que seria bo que en els propers temps l’operació es vestís d’una forma més ambiciosa, es retornés a la idea d’una unió nacional i federal de caixes del nostre país. Que fos capaç de crear un nou ens amb la participació no només d’aquests tres caixes inicials, sinó d’altres que vulguin realment participar en el món d’avui. No ens decantem tampoc per una concentració fins al final del sistema financer, ja que en la pràctica porta a la ineficiència i a la manca de competitivitat, i molt especialment a la concentració de riscos, com la mateixa crisi ens ensenya. Però sí cal dir que amb l’actual dimensió de moltes de les caixes catalanes, no és que tinguin els dies comptats com diuen algunes veus, però poc aportaran al teixit financer català.

Les obres socials tampoc no poden ser un impediment categòric, les institucions públiques han anat agafant de mica en mica el rol que els correspon, i les caixes van complir quan les institucions públiques no el podien assumir, o no volien –durant el franquisme- o simplement no hi eren –Generalitat de Catalunya-. Avui les obres socials fan una tasca important, però no cal oblidar que la millor tasca que fan precisament és la pròpia com a entitat financera sense afany de lucre.

Som dels que creiem en el tercer sector. El País Basc, per exemple, té la cooperativa Mondragón una de les més grans del món i amb una gran responsabilitat social tal i com es veu amb la crisi. Catalunya no pot competir-hi en aquests àmbit, però entenem que es bo per al país mantenir i reforçar tant com es pugui la implantació del tercer sector, d’empreses de caràcter social en l’àmbit financer. Les caixes son un tret de la nostra identitat; la idea federal, també, i alguns la relacionen amb la peculiar forma d’entendre la relació entre els regnes de la corona d’Aragó. Nosaltres ho relacionaríem amb les formes generades el segle XIX, com la fórmula idònia de relacionar-se les persones, les ciutats i els pobles entre si d’una manera harmònica. Llàstima que acumulem 31 anys de retard per la manca de convicció i idees clares i imaginatives d’aquells que haurien de preocupar-se de salvaguardar la pervivència de la seva idiosincràtica. Benvinguda sigui la idea, si no es defensiva i si és capaç de generar entusiasme i d’engrescar a la participació de més caixes en un formidable projecte nacional.

 

 

Abel Paz i la rauxa dels ideals

Ha mort el mític Diego Camacho, més conegut com Abel Paz, el seu nom de combat. Va ser militant del grup Los Quijotes de les Joventuts Llibertàries i posteriorment de la CNT-FAI. Diego va arribar a Barcelona procedent d’Almeria als nou anys; era l’any 1929, i essent un dels personatges més interessants del nostre país, la seva mort el dia 13 d’abril ha passat desapercebuda. Es probable que un cop mort li passi el mateix que en la seva vida, que en qualsevol indret del món, menys aquí, es facin ressò dels seus llibres i les seves idees

Durant una pila d’anys feia freqüents viatges a qualsevol lloc del planeta on li requerien les seves arts de conferenciant, podia arribar a congregar 500 persones a Austràlia, per exemple. En canvi, vivia humilment al barri de Gracia sense moltes possibilitats de que els mitjans de comunicació s’interessessin per ell. Devia ser a mitjan anys noranta quan vaig organitzar una conferència a Barcelona, no érem més de 14 persones, la major part vells. A Franca, i no diem ja als EUA haguessin fet vint pel·lícules de la seva vida.

Ens deixa una pila de llibres, el més famós la biografia de Buenaventura Durruti, traduït a més de 15 idiomes, però també quatre llibres de memòries del que destaquem Al pie del muro. No es pot dir en aquest cas que no sapiguem res d’ell perquè a que no hagi fet esforços per explicar-se.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo per mà de l’amic Miquel Faura i l’any 1997 li vaig fer una entrevista per a la revista Espai de Llibertat. Per Paz l’anarquisme no és com qualsevol altra ideologia, ja que “l’anarquisme tracta de viure aquesta utopia una mica cada dia”. Es queixava molt i de forma vehement que no sabéssim res: “Aquí en aquest país tothom ha perdut la memòria i a ningú li importa recuperar-la”. En molts casos es queixava amb raó; per exemple, quanta gent sap que el 19 de juliol de 1936 és la data clau per entendre la revolució catalana i espanyola, o l’inici del combat contra el feixisme en el món? Paz deia que “a la Universitat de Barcelona s’estudia la Revolució cubana, la russa, la xina. Però l’espanyola no.” Per a ell la revolució “era com una festa”, en la qual “un revolucionari es llança al carrer i avança, avança i avança”

En referència al tracte que els francesos li van donar a ell i a milers d’espanyols als caps de concentració a partir de 1939 diu: “Hagués estat una vergonya que ens posessin en hotels de cinc estrelles”.

Però aquella gent no volien simplement acabar amb el franquisme, sinó fer la revolució, sí, sempre, fins i tot l’any 1941, circulant per Barcelona amb una pistola al cinturó, per aquesta raó va anar a parar a la presó de l’any 1942 fins a l’any 1953.

Un tros de la història d’aquest país se’n va, una història a voltes brutal, despietada i sense compassió pels més dèbils. Sense persones com Abel Paz és impossible entendre res del nostre passat, del nostre present i de la nostre manera de ser. Cada català, si és decent i sensible, amaga dins seu un anarquista.

“Si hi ha una altra vida demanaré d’ingrés en els anarquistes que hi hagi en aquest altre lloc”. Amic lector, no ho dubtis que, si pot, ho farà.

 

UPEC un projecte en marxa.

 

Des que vaig ser escollit rector de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC) en totes les ocasions que he tingut he intentat explicar que per a nosaltres la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) és una de les iniciatives més admirables de la cultura catalana dels darrers 40 anys. A més, per a mi Prada de Conflent és un lloc molt emocionant ja que em remet a una de les figures més impressionants que ha donat el poble català: Pau Casals. Hi va viure exiliat durant molts anys. Prada va ser una flama encesa davant de molta foscor. També em remet als joves del Casal Català de París, els fills dels exiliats catalans, com en Romà Planas persona a qui encara ploro.

És veritat que en aquest país quan un parla bé d’un altre no és notícia. Coses com aquestes les vaig dir a la roda de premsa inicial de les jornades de la UPEC de juliol d’aquest any i en l’acte inaugural on amb la presència d’Antoni Castells hi havia molta premsa. Textualment vaig dir: ”Que ningú busqui oposicions amb altres propostes d’universitats d’estiu, tindran la meva mà estesa i a la UCE de Prada una salutació emocionada”. Que ningú es confongui, els adversaris reals de la UPEC i de la UCE són la ignorància, l’alienació, el tansemenfotisme, el nacionalisme espanyol i la incultura.

La veritat és que la UPEC volem construir poc a poc un espai de debat entre les esquerres i afirmem ben alt que tampoc estem disposats a demanar perdó per aquest atreviment. Com escrivia Albert Camus “L’amor a la veritat no impedeix prendre partit”. La UPEC és una iniciativa que neix del carrer, de les organitzacions i entitats de la societat catalana preocupades per construir un projecte polític d’esquerres que sigui capaç de configurar un projecte nacional sense complexes i un projecte social ambiciós. Més enllà de les conjuntures ens agradaria ajudar a crear una cultura comuna de les esquerres plurals a Catalunya, la Catalunya que van construir Ramon Xauradó, Abdó Terrades, Francesc Pi i Margall, Josep Narcís Roca Farreras i Teresa Claramunt i que ens explicava Pere Coromines i més tard Àngel Carmona, la Catalunya laica i d’esquerres compromesa amb la lluita pel canvi social, que es fonamenta amb una concepció del món derivada de l’ètica civil republicana.