He llegit el llibre de José Maria Aznar!

 

Dijous de la setmana passada vaig fer dues coses: en primer lloc, les maletes per si la meva companya em feia fora i, en segon lloc, vaig entrar en la meva llibreria habitual, vaig esperar que la botiga es buidés i amb veu feble –trucs apresos en la clandestinitat – vaig demanar el llibre de José Maria Aznar España puede salir de la crisis. El llibreter em va mirar amb cara de pocs amics i, de sota d’un munt de llibres d’autoajuda, va treure’n un exemplar.

El gran escriptor d’assajos ens diu que hi ha una crisi global però que hi ha factors espanyols propis “!políticos sociales y morales!” Segons el carismàtic líder mundial és una crisi que amenaça de convertir-se “en la más dura de los últimos setenta y cinco años”. He fet una resta i resulta que estem a punt de tenir la crisi més greu des de… 1934! Ens saltem el cop d’Estat de Franco, la guerra, la postguerra, la fam, el racionament, la pertinaç sequera, les epidèmies, etc. Curiosa manera de procedir. Però n’hi ha més: en la pàgina següent ens diu que el decreixement del PIB del 3% significa una cosa desconeguda en vuit dècades! És a dir, ens situem en l’any 1929! Res a dir sobre el fet que el PIB per càpita de 1936 no es recupera fins a finals dels cinquanta per culpa d’un cop d’Estat feixista.

L’amic de George Bush accepta que una de les causes de la crisi són els especuladors financers, a qui acusa de “grave falta de transparencia, profesionalidad y ética de los mercados financieros”, no es recorda que ell va fitxar com a assessor d’un hedge funds anomenat Centaure Capital amb seu en el paradís fiscal de les illes Caiman.
Més endavant diu que la culpa la tenen els bancs centrals. Com vostè i jo sabem estan dirigits per perillosos trotskistes internacionals com Alan Greenspan. En fi, afirma que qui ha decidit és l’Estat ja que “la regulación existia pero era mala”. És a dir, primer critica que l’Estat hi intervingui, i després critica que no hi intervenia. Per si fóra poc, acaba dient que “ha habido millones de personas que han cometido errores en la medición del riesgo”. Refotre! La culpa és de tots vostès! Posats a criticar, critica també la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) per supervisar malament. És clar, en els seus bons temps, la CNMV es va esforçar per embolicar el cas Gescartera…
Hi ha tota una sèrie d’afirmacions molt inquietants. Vegin. Analitzin aquest contundent al·legat: “Merecen la más dura reprobación penal y social quienes se han valido de prácticas corruptas para lograr grandes negocios, plusvalías, recalificaciones multimilionarias, contratos públicos, concesiones administrativas…” Creia per un moment que parlava del cas Gürtel, de Correa, d¡’ El Bigotes i de Camps. O bé: “Se necesitan líderes políticos de altura, con visión, valentía y capacidad de tomar decisions de alcance”. És una autocrítica? Però hi ha més: es necessiten polítics honestos “que no se engañen a sí mismos, ni engañen a los otros” És una referència a les dues línies d’investigació? Però la millor frase és, sens dubte, aquesta: “Ahora que paso la mayor parte de mis días en aviones y hoteles de todo el mundo, percibo con nitidez este continuo fluir del conocimiento”; ja se sap que el coneixement és una cosa que necessita del soroll dels motors dels avions i la placidesa dels llits dels hotels. Potser aquest tipus de frases s’amaguen en el més recòndit del minibar.

El savi pensador ens diu que el mercat lliure funciona des de fa milers d’anys. Ja m’imagino jo els ibers brindant amb whisky a la salut de l’escocès Adam Smith. El moralista reivindica l’austeritat, com Ell mateix va practicar a El Escorial en l’auster casament de la seva filla Ana. El professor d’economia predica l’ortodòxia en la política econòmica: “Hay que eradicar la cercanía al poder político como factor de éxito empresarial (…) Mi gobierno apostó también por las políticas de intervencionismo cero” això sí, nomenant a dit companys de pupitre com a principals dirigents de les empreses privades de l’IBEX 35. Curiosos aquests liberals

Per al deixeble de Milton Friedman “El socialismo nunca ha visto con buenos ojos la austeridad el gasto público”. Quina gran visió! El socialista Ronald Reagan i George Bush Jr. van crear un dèficit monstruós i, en canvi, el republicà Bill Clinton va deixar les arques en superàvit. Planteja com un mèrit reduir la despesa pública del 45% al 39%. El petit detall que no cita és que va augmentar el dèficit en protecció social (en relació amb la UE-15) com a percentatge del PIB del 5,9% al 7,1%.
Critica a Zapatero pels quatre milions d’aturats i no s’adona que si la seva gestió hagués estat sòlida, ara la crisi no seria tan forta. El seu creixement econòmic es basava en el bluf de la liberalització del sòl i en la mà d’obra barata. El “milagro económico español”, era una falsa superxeria. De veritat no se n’adona? No té ningú al voltant que li digui la veritat?

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya és segons Ell, un dels culpables de les dificultats de la sortida de la crisi. Només faltaria. En escasses quatre pàgines sobre la nació espanyola, ens diu que no és nacionalista, però diu que tenim “la obligación” de transmetre el llegat de la nació i cita almenys 23 vegades la paraula nació o nacional. No està malament. Cap al final es refereix a l’extremisme bel·ligerant contra la Constitució. S’ha de referir a Ell mateix quan era falangista i criticava la Constitució?
“Però no t’adones que amb la compra d’aquest llibre estàs finançant el gran timoner del liberalisme ranci?”, em diu la meva sòcia; “si va a cal barber i es gasta els meus euros a tallar-se les grenyes, el món sortirà guanyant, responc.

Acaba: “por una España cada día más abierta, más prospera y más libre (una, grande libre?). Hummm….

Dijous de la setmana passada vaig fer dues coses: en primer lloc, les maletes per si la meva companya em feia fora i, en segon lloc, vaig entrar en la meva llibreria habitual, vaig esperar que la botiga es buidés i amb veu feble –trucs apresos en la clandestinitat – vaig demanar el llibre de José Maria Aznar España puede salir de la crisis. El llibreter em va mirar amb cara de pocs amics i, de sota d’un munt de llibres d’autoajuda, va treure’n un exemplar.

El gran escriptor d’assajos ens diu que hi ha una crisi global però que hi ha factors espanyols propis “!políticos sociales y morales!” Segons el carismàtic líder mundial és una crisi que amenaça de convertir-se “en la más dura de los últimos setenta y cinco años”. He fet una resta i resulta que estem a punt de tenir la crisi més greu des de… 1934! Ens saltem el cop d’Estat de Franco, la guerra, la postguerra, la fam, el racionament, la pertinaç sequera, les epidèmies, etc. Curiosa manera de procedir. Però n’hi ha més: en la pàgina següent ens diu que el decreixement del PIB del 3% significa una cosa desconeguda en vuit dècades! És a dir, ens situem en l’any 1929! Res a dir sobre el fet que el PIB per càpita de 1936 no es recupera fins a finals dels cinquanta per culpa d’un cop d’Estat feixista.

L’amic de George Bush accepta que una de les causes de la crisi són els especuladors financers, a qui acusa de “grave falta de transparencia, profesionalidad y ética de los mercados financieros”, no es recorda que ell va fitxar com a assessor d’un hedge funds anomenat Centaure Capital amb seu en el paradís fiscal de les illes Caiman.
Més endavant diu que la culpa la tenen els bancs centrals. Com vostè i jo sabem estan dirigits per perillosos trotskistes internacionals com Alan Greenspan. En fi, afirma que qui ha decidit és l’Estat ja que “la regulación existia pero era mala”. És a dir, primer critica que l’Estat hi intervingui, i després critica que no hi intervenia. Per si fóra poc, acaba dient que “ha habido millones de personas que han cometido errores en la medición del riesgo”. Refotre! La culpa és de tots vostès! Posats a criticar, critica també la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) per supervisar malament. És clar, en els seus bons temps, la CNMV es va esforçar per embolicar el cas Gescartera…
Hi ha tota una sèrie d’afirmacions molt inquietants. Vegin. Analitzin aquest contundent al·legat: “Merecen la más dura reprobación penal y social quienes se han valido de prácticas corruptas para lograr grandes negocios, plusvalías, recalificaciones multimilionarias, contratos públicos, concesiones administrativas…” Creia per un moment que parlava del cas Gürtel, de Correa, d¡’ El Bigotes i de Camps. O bé: “Se necesitan líderes políticos de altura, con visión, valentía y capacidad de tomar decisions de alcance”. És una autocrítica? Però hi ha més: es necessiten polítics honestos “que no se engañen a sí mismos, ni engañen a los otros” És una referència a les dues línies d’investigació? Però la millor frase és, sens dubte, aquesta: “Ahora que paso la mayor parte de mis días en aviones y hoteles de todo el mundo, percibo con nitidez este continuo fluir del conocimiento”; ja se sap que el coneixement és una cosa que necessita del soroll dels motors dels avions i la placidesa dels llits dels hotels. Potser aquest tipus de frases s’amaguen en el més recòndit del minibar.

El savi pensador ens diu que el mercat lliure funciona des de fa milers d’anys. Ja m’imagino jo els ibers brindant amb whisky a la salut de l’escocès Adam Smith. El moralista reivindica l’austeritat, com Ell mateix va practicar a El Escorial en l’auster casament de la seva filla Ana. El professor d’economia predica l’ortodòxia en la política econòmica: “Hay que eradicar la cercanía al poder político como factor de éxito empresarial (…) Mi gobierno apostó también por las políticas de intervencionismo cero” això sí, nomenant a dit companys de pupitre com a principals dirigents de les empreses privades de l’IBEX 35. Curiosos aquests liberals

Per al deixeble de Milton Friedman “El socialismo nunca ha visto con buenos ojos la austeridad el gasto público”. Quina gran visió! El socialista Ronald Reagan i George Bush Jr. van crear un dèficit monstruós i, en canvi, el republicà Bill Clinton va deixar les arques en superàvit. Planteja com un mèrit reduir la despesa pública del 45% al 39%. El petit detall que no cita és que va augmentar el dèficit en protecció social (en relació amb la UE-15) com a percentatge del PIB del 5,9% al 7,1%.
Critica a Zapatero pels quatre milions d’aturats i no s’adona que si la seva gestió hagués estat sòlida, ara la crisi no seria tan forta. El seu creixement econòmic es basava en el bluf de la liberalització del sòl i en la mà d’obra barata. El “milagro económico español”, era una falsa superxeria. De veritat no se n’adona? No té ningú al voltant que li digui la veritat?

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya és segons Ell, un dels culpables de les dificultats de la sortida de la crisi. Només faltaria. En escasses quatre pàgines sobre la nació espanyola, ens diu que no és nacionalista, però diu que tenim “la obligación” de transmetre el llegat de la nació i cita almenys 23 vegades la paraula nació o nacional. No està malament. Cap al final es refereix a l’extremisme bel·ligerant contra la Constitució. S’ha de referir a Ell mateix quan era falangista i criticava la Constitució?
“Però no t’adones que amb la compra d’aquest llibre estàs finançant el gran timoner del liberalisme ranci?”, em diu la meva sòcia; “si va a cal barber i es gasta els meus euros a tallar-se les grenyes, el món sortirà guanyant, responc.

Acaba: “por una España cada día más abierta, más prospera y más libre (una, grande libre?). Hummm….

Hem descobert que tenim prostitució

El dia 22 d’abril de l’any 1781 el Baró de Maldà escrivia: “Se feia del temps de la pesta i per los molts llamps que queien sobre esta ciutat, irritada la divína justícia per los mals que cometien i causaven dones dolentes.”. El 23 de febrer de 1787 anotava “En lo carrer de Sant Pau, a l’entrar-se al carrer d’en Robador, quede un gran tros de terreno vàcuo i fets los fonaments per una altra casa de la Galera, per dones dolentes”. Trobo increïble que l’any 2009 encara en el debat públic es tracti aquest tema com al segle XVIII

Hi ha diversos interessos i valors en joc. El dret de les prostitutes a guanyar-se la vida, el dret dels proxenetes a guanyar cales, el dret dels veïns a no tenir prostitutes al barri el dret dels clients a anar de putes, el dret dels diaris a finançar-se amb anuncis sobre prostitució, el dret de l’Ajuntament a posar ordre a la ciutat. Però potser el valor que menys es defensa és el de la dignitat de les dones.

I aquí és quan comença el fals debat entre prohibir la prostitució o legalitzar-la. És, al meu parer, un fals debat perquè ningú vol que a Catalunya es detingui i empresoni els milers de prostitutes que hi deu haver. A quina presó les posaríem? Tampoc ningú planteja de veritat empresonar el 10% de catalans que ocasionalment o assíduament són clients de prostitutes.

Si ningú planteja em realitat una més gran penalització de la prostitució, llavors com pretenen eliminar la prostitució de Catalunya?

Entenc l’actitud dels alcaldes; són al centre de totes les dianes. Ara bé, cal un esforç d’autocrítica. Amb les ordenances municipals, l’únic que es pot fer és traslladar de lloc la prostitució. A més, multar a les prostitutes és inútil i injust.

El problema de fons és que, després de dècades de llibertat, de liberalització dels costums sexuals i de la construcció d’una societat sense la brutal repressió nacionalcatòlica, resulta que hi ha una part considerable de les noves generacions de catalans que continua anant de putes. A més als darrers anys s’ha produït una banalització de la prostitució en consonància als vents neoliberals postmoderns que tot ho relativitzen. És la llei de l’oferta i la demanda.

Així doncs, si hom vol acabar de veritat amb la prostitució, haurà d’entendre que cal un procés. Ttots els intents que s’han donat al llarg de la història per eliminar-la de cop, l’únic que han aconseguit és complicar encara més la vida d’aquestes dones. I en aquest procés el primer que cal fer és el que van fer a la II República: legalitzar la prostitució. Hi ha gent que s’escandalitza, però, en canvi, llegeixen diaris on aquesta prostitució s’anuncia de forma explícita, a voltes de forma brutal. Ens hem acostumat a llegir a Javier Marias en articles delicats i sensibles mentre al costat mateix hi ha tota mena de propostes pornogràfiques. Cal posar fi a la doble moral catòlica. Es tracta d’accentuar les mesures contra la tràfic de blanques i l’esclavatge avui amagat. entre tanta opacitat hipòcrita envers el poder de l’estat: policia, jutges, etc. Cal posar fi al proxenetisme, un delicte pel qual gairebé mai no és detingut ningú: una altre resultat de la doble moral. Cal també destriar i acabar totalment els aspectes més bèsties de la prostitució: menors, esclavatge, coaccions, violència, frau fiscal, etc.

Un cop legalitzat, es pot fer aflorar el problema i es poden adoptar un seguit de mesures: en primer lloc, de salut de les dones –i de salut pública-; en segon lloc de resocialització; però, per fer-ho bé, calen cases d’acollida, mesures de reinserció laboral, suport psicològic, entre altres. Si fem totes aquestes coses, potser amb el temps podem afinar les mesures i poc a poc anar posant fi a aquest flagell que ens mostra la pitjor cara del masclisme i de la condició humana.

 

V jornades de la UPEC: desigualtat, barra i violència social.

Hom sap que a major grau de desigualtat, major violència social, més presons i més presos, etc. Quan hom es refereix als EUA tothom està d’acord a Europa que amb un sistema tant injust l’única manera de funcionar és amb 10 milions de persones amb llibertat vigilada i 2 milions de persones engarjolades.

Ara bé, quan girem la mirada cap a casa nostra no ens adonem que caminem precipitadament cap a aquest model si no som capaços de dirigir els camins de sortida de la crisi cap a senders raonables.

No hi fa res que els senyors de l’univers hagin endegat el món a fer punyetes, a més pretenen –i aconsegueixen- continuar cobrant milions d’euros o de dòlars cada any, i a sobre acabar amb l’estat de benestar.

Pel camí que anem començo a trobar a faltar la democràcia cristiana, almenys hi havia una part d’aquest corrent del pensament de dretes que tenia mala consciencia i apel·lava, amb convicció o per oportunisme, al catolicisme social. Ara no, ara la dreta està desfermada i comença a dir coses –i a fer-les- que tenen més a veure amb la psicopatia psiquiàtrica que amb plantejaments mínimament no ja democràtics, sinó que atempten als mínims necessaris per a la convivència pacífica.

Exemples en trobem molts en la vida quotidiana. Un cas és el de l’empresa de Manresa Pirelli. Un dia els treballadors a l’entrar a treballar no van poder fitxar, quan anaven a preguntar uns membres de seguretat els donaven un paper d’acomiadament. Aquesta escena s’ha repetit a d’altres empreses i deu formar part de cursos de formació en recursos humans. Quan sento a algú dir l’expressió “recursos humans” poso la mà a la pistola. El procés és el següent, primer deixes de parlar de persones que treballen i parles de treballadors, desprès d’agents socials i a la fi de recursos humans. I és clar amb un recurs, perquè cal tenir-hi la més mínima consideració? Un cop aconseguida la despersonalització, llavors és clar ja el pots acomiadar sense cap consideració o fins i tot posar-lo a una càmera de gas. El procés és similar als nazis.

Però sembla que no en tenen prou amb actuar d’aquesta manera, a més consideren que els surt massa car i en comptes de pagar 45 dies per any treballat en un acomiadament improcedent, volen acomiadar-lo sense que hi hagi un jutge pel mig –és a dir sense justícia- i sense pagar res. I si cal pagar alguna cosa set dies per anys treballat.

Però la cosa va més enllà, pretenen que els treballadors treballin gratuïtament per l’empresa. No faig conya, ho dic seriosament. Fa pocs dies British Airways deia als seus 30.000 treballadors que caldria que alguns dies treballessin gratis. El seu portaveu un tal Willie Walsh -el doctor Freud l’hi dedicaria un capítol d’un dels seus llibres- cobra 864.000 euros l’any.

El malaurat i sempre recordat Romà Planas, cap a l’any 1989, l’any de la caiguda del mur de Berlín, deia a aquells socialistes que es mostraven contents, que en canvi ell –que també era socialista- estava molt preocupat, ja que un cop acabat el comunisme el següent pas seria acabar amb el socialisme. I així ha estat, ara bé no ha hagut de caure cap mur material, n’ha tingut prou la reacció amb dedicar diners, molts diners de centres generadors d’estudis i idees per fer-nos creure que el que és blanc és negre. Per exemple que amb un acomiadament més barat és possible crear llocs de treball, quan tothom sap que amb un acomiadament més barat el que s’aconsegueix és acomiadar més fàcilment. Si es vol crear llocs de treball llavors cal una mica més de sofisticació en les argumentacions i els projectes empresarials.

Amb tot això, ja cal que algú aturi tanta barra i tanta violència empresarial, o els torna el senderi i les organitzacions patronals s’aparten d’aquest tipus d’actuacions i idees, o auguro tres possibilitats, o bé la gent es torna d’extrema dreta, o bé l’esquerra sap conduir aquesta gran indignació en un programa polític clar i contundent, o bé hi haurà violència, qui avisa no és traïdor.

Bé, no sé que ens diran els quasi cent experts que vindran a les V jornades de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya d’enguany, aquestes són les reflexions inicials que en faig. Hi esteu tots convidats i segur que no sortireu decebuts.

Morin les marques negres!

Hi va haver un temps en què a les botigues no hi havia res de res, es tractava del resultat de les delirants polítiques econòmiques de l’autarquia franquista. Aquestes polítiques van portar al racionament i a l’estraperlo. El govern ho controlava tot, i per exemple el blat estava totalment intervingut i els mateixos caps franquistes el venien al mercat negre.

A partir dels anys seixanta, poc a poc, les botigues anaven tenint productes locals, cars però n’hi havia. Als setanta per fi vam poder comprar coses exòtiques com crema de llet, per exemple. O, fins i tot, diversos formatges. Fins llavors no podíem sortir del manxec tendre, sec o semi, i del formatge de bola. Trobar holandès sec era una gran notícia. De cerveses n’hi havia dues, els fanàtics d’Estrella Damm i els de Sant Miguel, l’actual Moritz s’havia mort.

Als setanta i sobretot als vuitanta de cop vam tenir de tot, pasta italiana, formatges d’arreu d’Europa, tants que no sabies ni quin escollir. En aquests anys van venir tota mena de cerveses d’arreu.

Hi va haver uns dies feliços on podies comprar d’entre una gran varietat de productes. Quins dies aquells! A més mentre el món anava progressant cap a la sostenibilitat, aquí van anar desapareixent els productes amb envàs retornable. Als senyors amos dels supermercats no els agrada reciclar, tenen la consciència moral darrera on hi ha la darrera vèrtebra. Es veu que ningú els ha explicat què és la responsabilitat social.

Poc a poc va anar apareixent una cosa anomenada “Marques Blanques”. Aquests dies en fan una gran propaganda per tot arreu. El nom ja és sospitós, fa pensar que deuen ser marques negres disfressades. Poc a poc van desapareixent els productes de tota la vida i n’apareixen uns de semblants però amb la marca de la cadena del súper. L’excusa que fan servir ara és que amb la crisi ens fan un favor, perquè així posen a la nostra disposició els mateixos articles més barats. I un bé negre amb potes rosses. Expressió catalana adient, en realitat en volia posar una de més grollera, molt més grollera. Amb aquesta estratègia volen aconseguir dues coses, en primer lloc ensorrar totes les empreses petites i mitjanes i quedar-se-les. A més diuen que s’estalvien de pagar a les empreses el que aquestes es gasten en publicitat. En aquesta disbauxa argumental fan servir arguments anarquistes contraris a la publicitat. En realitat volen acabar amb la competència per la qualitat i el preu.

En segon lloc volen acabar amb la nostra felicitat, ara ja no podem comprar cervesa, llet o pasta tal o qual, sinó cervesa, llet, mantega, pasta, vi, etc de la cadena. És a dir el senyor Caprabo, el senyor Corte Inglès, el senyor Dia i el senyor Distop, decideixen quins productes hem de consumir.

Resulta que ara els supermercats i les grans superfícies semblen botigues russes de l’època gloriosa de l’Stalin o del Breznev. L’única diferència és que a l’URSS les tendes només tenien un producte i aquest s’havia acabat. Ara les botigues són plenes però només tenen un producte.

Ja m’imagino un d’aquests senyors anant a comprar l’empresa The Macallan i fent-li fer un whisky amb aigua de l’aixeta, i en comptes de 12 anys, de 1 any, màxim 2, ja n’hi ha prou. Us imagineu bevent whisky Caprabo o Carrefour?

Veient el que passa amb les marques blanques Adam Smith s’ha espantat, no en va ell és escocès, i m’han dit de bona font que ha enviat un mail a Karl Marx proposant muntar la nova internacional: la cinquena.

Que fotin quatre crits de tant en tant!

Als darrers mesos han sortit milers de llibres explicant les causes, les conseqüències i les sortides de la crisi. Potser hagués estat millor si ho haguessin escrit abans de la crisi, no ara quan ja tots ho sabem, i sinó que ho preguntin als 800.000 nous aturats dels darrers tres mesos, que fan que ja siguin 4 milions a Espanya.

Trobo a faltar que en els discursos dels polítics una mica més de mala bava. No pot ser que ara tot d’una, puguem trencar els criteris de Maastricht per poder donar diners als bancs i a les gran empreses, mentre que quan el motiu era fer escoles per als nens i nenes de 0 a 3 anys, o ajudar a les famílies que tenen un malalt crònic, un iaio o una persona depenent, o bé augmentar les pensions, no es podia i era totalment impossible.

Tinc un amic enginyer que abans era més o menys moderat, tipus convergent, ara s’ha tornat comunista, però comunista de veritat, marxista-leninista. Aquests mesos s’ha adonat que tot el que deien els economistes i polítics de dretes era una grandiosa mentida. Molta gent s’està transformant com aquest amic. Uns perquè veuen com el fons de pensions se’ls ha reduït a la meitat en poc temps. Tant estalviar per a res. Altres tenien els estalvis en fons d’inversió variables, el mateix. Han volgut jugar al capitalisme popular posant-se a les mans d’autèntics crupiers comprats per una banca embogida.

Crec que existeix la possibilitat que estiguem assistint a un canvi de paradigma polític. Fins ara el polític d’esquerres que es volia fer el modern, avançat, es tornava neoliberal. Aquests temps s’han acabat, el que necessita cada dia més la gent és confiança en la comunitat i això només pot venir de tornar a recuperar la confiança en la política, en els polítics, però perquè això passi cal també un gran gir en el discurs.

Em va agradar molt quan va sortir Barack Obama i va dir que els executius de les empreses que rebien diners del govern eren uns pocavergonyes per cobrar els sous que cobraven, i el resultat és que els ha posat un impost del 90%! Fins i tot volia que fos retroactiu!

Un dels discursos més radicals d’esquerres que he sentit als darrers temps ha estat el del polític liberal per excel·lència Antonio Garrigues Walker en una entrevista al Canal 33. Va criticar d’immoral que alguns empresaris acomiadessin gent sense cap motiu aprofitant la crisi amb ERO’s molt dubtosos. Va reclamar amb una contundència inusual responsabilitat social als empresaris en uns temps molt difícils i ajudes més atrevides per als aturats i necessitats, tenint en compte que no pot ser que s’ajudi més als potentats. Garrigues és un dels pocs pensadors liberals de veritat que saben diferenciar ser liberal amb ser neoliberal.

Proposo una revisió del marxisme, una cosa és no tornar als errors del marxisme dogmàtic, però perquè no plantegem un programa de nacionalitzacions? No és cert que les empreses públiques estiguin pitjor gestionades que les privades. Ara totes les que han fet fallida han estat ben privades I cal recordar que durant el primers mandats de Felipe González es van sanejar les empreses públiques fins a arribar a donar beneficis: Argentaria, Iberia, etc.

Caldria posar de Governador del Banc d’Espanya alguna vegada un economista socialdemòcrata, per exemple, Vicenç Navarro. On està escrit que no hi pot haver economistes d’esquerres en aquestes institucions? Almenys deixaríem de sentir estupideses una rere l’altra. La més significativa que abaratint l’acomiadament es creen llocs de treball. Una altra, que l’any 2060 –Joaquin Almunia dixit- no es podran pagar les pensions- com si l’Almunia esperés ser-hi per veure-ho.

Per què no podem tenir polítics d’esquerres més agressius? Potser es que no tenen mala bava i se’ls demana un impossible. Proposo que se’ls faci un curset i encara que no ho sentin que ho intentin. Parafrasejant el títol d’un llibre de Montserrat Roig, podríem dir: “digues que estàs emprenyat encara que sigui mentida”.

 

Gómez-Navarro és boig?

Segons la seva biografia oficial, al senyor Javier Gómez-Navarro fins als 31 anys no se li coneix cap feina, la primera va ser gerent d’una revista que no va sortir fins dos anys més tard, és a dir va començar a fer alguna cosa als 33 anys. I tota la vida va tenir feines derivades de la seva relació amb el poder. Pencar, allò que es diu pencar, no ho ha fet mai. Va arribar a ser Ministre de Comerç i Turisme del darrer govern de Felipe González. Ara és President del Consejo Superior de Cámaras de Comercio. Aquesta trajectòria no tindria res d’especial, hi ha gent que aconsegueix no pencar al llarg de tota la vida i em mereixen en general una certa admiració si ho ha fet sense herència. Si una persona escriu un llibre explicant com ho fa, el compraria. El problema és que aquest individu als darrers dies ha fet unes quantes declaracions pròpies d’un trastocat. A El Mundo i altres mitjans de comunicació va dir un seguit de frases que convé detallar. Va criticar de forma despietada l’absentisme laboral, va criticar també als jutges ja que segons aquest guillat moltes vegades “van a lo fácil al declarar los despidos improcedentes”. I això “es ruinoso para el país”. Li fot canya al govern ja que “cada día que pasa sin que el Gobierno aplique sus propios planes de ayuda al sector financiero desaparecen empresas”, afirma. És a dir critica als pobres treballadors però als responsables de la crisi, els amos de les finances, els hem de salvar amb els diners de tots. I reclama “un gran pacto de Estado entre todos” per pactar “cómo se reparten las rentas en esta etapa de crisis”. Suposo que és la forma elegant de dir que s’ha de continuar com fins ara: augmentar les rendes del capital i reduir les rendes del treball. El foll reivindica a més que es donin pressa: “El Ministerio de Economía y el Banco de España han tenido demasiado tiempo un diagnóstico equivocado sobre la liquidez”, assegura, “lo que ha provocado un retraso en tomar las medidas adecuadas”. Però per si tot això no fos poc, el tocat de l’ala, diu: “Hay que convencer a los sindicatos de que deben dejar de proteger a los vagos. Su papel es defender a los trabajadores, que son los que trabajan”. Aquí es nota que alguna substància estranya l’ha fet massa lúcid. En realitat estem davant d’una autocrítica ja que té mala consciència ja que ell és un dels espanyols més pòtols del moment. És un exemple clar d’autoodi.

Sobre l’atur aquest cap de pardal diu “a corto plazo no se puede hacer nada para evitar que siga subiendo”. Home, si en comptes de donar diners als rics i fer pressupostos d’austeritat, fessin pressupostos expansius potser podríem fer alguna cosa pels aturats, com per exemple donar-los-hi feina. En canvi, el cap de trons defensa el sistema de treball dels xinesos: “los chinos mantienen abiertos sus establecimientos casi las 24 horas; nosotros nos hemos vuelto muy cómodos y no estamos dispuestos a hacer más horas de las establecidas”. O sigui que cal abolir la jornada de quaranta hores. Dos cents anys de lluita de la classe obrera perquè vingui aquest orat i retrocedim al temps de les cavernes. Jo li faria provar aquesta medicina i l’enviaria un parell d’anys a la mateixa Xina, estic disposat a fer una subscripció popular –segur que El Triangle m’ajudaria- per pagar-li el viatge amb el compromís de treballar dos anys en una fàbrica de texans.

Si tot plegat no fos suficient, aquest sonat va dir que “las madres con hijos homosexuales prefieren que éstos sean diplomáticos, porque así les ven poco”. Aquí es nota les dificultats d’aquest senyor amb la seva identitat sexual.

Hi ha dies que em sento orgullós de ser català, Miquel Valls President del Consell General de Cambres de Comerç de Catalunya es va desmarcar de forma contundent d’aquest maníac.

El més xocant és que un individu així digui que és socialista i liberal, què espera el PSOE per expulsar-lo? Què sabrà aquest individu què vol dir socialista i què vol dir liberal?

Boicot a Frigo!

Llegeixo que l’empresa de gelats Frigo de Barcelona, en el barri de Poblenou, ha decidit tancar la planta de Barcelona i acomiadar els seus 268 treballadors. Molt bonic.

Resulta que Frigo és una empresa de la multinacional angloholandesa Unilever que va facturar l’any 2006 a Espanya un total de 721 milions d’euros i és la sexta companyia de gran consum. Es veu que fabricaven 35 tones de gelat l’any. Poca broma!

Entro al web d’Unilever i el que trobo m’esborrona: parlen de creences i valors de l’empresa! Vegem quins són. Diuen que cuiden la seva gent, els seus empleats: “Cuidar a nuestra gente. Nos preocupamos por que nuestra gente fomente su propio bienestar, tanto en términos de buen estado físico (nutrición, salud, higiene y cuidado personal), como en el cuidado del corazón, mente y espíritu ayudando a nuestros empleados a controlar su energía y fortaleza personal, implicarlos en las comunidades locales y lograr un equilibrio entre la vida laboral y la vida privada.” Els 268 treballadors a l’atur ara sí que deuen estar bé del cor, ment i esperit! Això sí l’equilibri entre la vida professional i la privada, ha donat un tomb positiu en comptes de donar plusvàlues a aquests estranys éssers, els despatxats ara sí que tindran més temps per estar amb les seves famílies. Ens parlen de missió, és un concepte religiós traslladat pel management al món empresarial. De fet el món empresarial és capaç de manllevar qualsevol paraula fins corrompre-la fins al final. La “missió” d’aquesta empresa es pot reduir a un element: la “vitalitat” que “abarca un abanico de necesidades, desde un estilo de vida sana hasta gustarse a uno mismo, y disfrutar de más tiempo para compartir con los amigos y la familia (…) “En muchos aspectos, pensamos en Unilever como una comunidad más que como una organización. A esta comunidad le da forma y la conduce nuestra gente, que trabaja creativamente dentro de un marco de valores y objetivos de negocio compartidos.” Quina barra! Quan es comença a dir que no som una empresa sinó una comunitat o una família, malament, jo em fico la mà a la cartera no sigui cas que me la robin, a més estàs a punt de ser despatxat. Però continua “Nuestra gente es fundamental para la manera en que encaramos el negocio. Está en el centro de todo lo que hacemos. Su realización profesional, el equilibrio entre el trabajo y la vida personal, su capacidad para contribuir en forma equitativa como parte de una fuerza de trabajo… son todas cuestiones que consideramos prioritarias.” Ja es veu.

Sembla que, a sobre, tenen creences! “Nuestras creencias. También la diversidad es fundamental para Unilever, por ello la promovemos, centrándonos en construir una cultura no discriminatoria en cuanto a género, raza y discapacidad.” Si, en aquest punt tenen raó i són coherents, acomiaden a tothom sense distinció de sexe, raça o capacitat. “Crecemos como compañía a través del crecimiento de nuestra gente. Esta percepción está detrás de todos nuestros esfuerzos para hacer que nuestra gente se sienta realizada y comprometida.” Ja es veu com acompleixen els seus objectius. Això és una empresa sense entranyes, com quasi totes i sense cap mínima referència a la responsabilitat social. Si el benefici passa per sobre de qualsevol altre valor, llavors que ho escriguin així de clar, no hi ha res a dir. Per exemple que posin: ” Valors. Som mala gent, ens importen una bleda els treballadors i els consumidors. Només ens interessen els beneficis que per això som una empresa privada en un sistema capitalista”.

Que tanquin la planta de Poblenou no vol dir que es deixi de fabricar Frigo. Aquesta gent volen que els comprem els productes però no volen tenir cap mena de responsabilitat social. A partir d’ara en comptes de comprar gelats Frigo podeu comprar-ne de la competència: Menorquina, Alacant, Royne, Jijonenca, Farggi, Helados Estiu i Häagen Dazs.

Unilever té, a banda de Frigo, altres marques a Espanya: Knorr, Flora, Tulipán, Frigo, Dove, Axe, Rexona, Signal, Skip i Mimosin. Us proposo deixar de comprar aquestes marques d’una vegada. Boicot!

Pilar Rahola i el Che Guevara

Fa uns dies Pilar Rahola va publicar a La Vanguàrdia un article titulat ¿Héroe o villano?, en referència al Che Guevara. L’article, al blog de Rahola, està a l’apartat “terrorisme”, vegem-ne algunes frases:

“su figura sólo puede entenderse como heroica si se considera heroico imponer las ideas matando a decenas de personas (…) Sin duda fue un autoritario, y sin ninguna duda no tuvo problemas morales en ser un asesino (…) Fue el Che el que hizo ejecutar a decenas de disidentes cubanos en la fortaleza de San Carlos de La Cabaña, como supervisor de los sumarísimos “juicios revolucionarios” en Cuba. Y fue él mismo el que masacró pueblos enteros de campesinos, en su implacable avance revolucionario (…) Estalinista convencido, nunca luchó por la libertad de ningún pueblo, sino para instaurar dictaduras del proletariado en todos los países sudamericanos, y su causa contenía, sin ambages, ni complejos, todos los elementos de la tiranía comunista.”

Recordem que a Cuba hi havia una dictadura de Fulgencio Batista que va fer un cop d’estat, es va embutxacar el que va poder i va morir a… Marbella l’any 1973! Un grup de joves estudiants universitaris van prendre consciència de la situació de misèria en la qual vivia la major part del poble cubà. Estaven carregats de raons. Fins i tot aquells joves idealistes es van haver d’enfrontar al Partit Comunista que col·laborava amb Batista. Per aquesta raó es va crear el “Movimiento 26 de julio”.

I van decidir posar-hi remei, evidentment calia acabar amb la policia i l’exèrcit. Què cal fer davant d’una dictadura? Rendir-se? Per aquesta regla de tres que ens proposa Rahola els republicans catalans no havien d’haver lluitat contra el cop d’estat feixista el 19 de juliol de 1936. Els aliats, què havien de fer davant l’evidència de l’holocaust? Llançar des dels avions llibres de la Rahola al cap dels nazis? I com creu que s’atura un govern feixista o com es fa una revolució? Amb armes, és clar.

I aquells joves cubans van aconseguir fer una revolució socialista. La mortalitat infantil va reduir-se per sota la catalana, els nens anaven a l’escola, i hi va haver una millora molt notable de les condicions de vida de la major part del poble cubà: sanitàries, alimentàries, culturals, etc. L’església s’hi va enfrontar i la maçoneria va ajudar a la revolució. No en va aquesta revolució al seu inici tenia com a mite de referència a José Martí, un kraussista.

El govern nord-americà si en comptes de veure Stalin a Cuba hagués vist Martí, les coses haurien anat d’una altra forma. Van estar moltes dècades que quan hom veia una persona que passava fam i protestava ells hi veien un perillós comunista. El que ha passat al cap de 50 anys és tota una altra història. Sóc el primer que pensa que en la Cuba actual jo estaria detingut, el que no tinc tan clar és quin paper jugaria la Rahola, segurament seria la redactora en cap del Granma i ens donaria igualment lliçons de tot, a tort i a dret.

Si seguim, cosa que no farem, el criteri de la senyora Rahola arribaríem a la conclusió que davant de les injustícies el millor que podem fer és lloar al que mana. O potser pensa que es pot construir un món millor fent de dona exaltada al programa de Josep Cuní i com a tertuliana dels pitjors programes de Telecinco!

Planxaré el vell cartell del Che que tenia penjat en la meva habitació, l’emmarcaré i el posaré al menjador. Visca el Che! Ernesto Guevara, torna!

Laïcitat positiva, un guió de Polònia

El dues vegades divorciat President de la República francesa, Nicolas Sarkozy, ha volgut als darrers temps apropar-se al Sr. Ratzinguer. Quina temeritat! Si els dos personatges es creguessin alguna de les coses que diuen, mai es trobarien i molt menys farien veure que comparteixen un mateix codi moral. Un per divorciat no seria rebut mai pel Papa i molt menys junt a Carla Bruni (ja se sap que per als del Vaticà les dones són l’arrel del mal. Per què son tan misògines les religions?). De fet cada un d’ells necessitaria diverses setmanes per confessar-se i fer penitència abans no els rebés el Papa. El Papa, per altra banda, per ser coherent mai es prestaria a reunir-se i pontificar, mai més ben dit, junt a un gran pecador com aquest.

Sigui com sigui, resulta que déu fa estranys companys de viatge i Sarkozy ha encunyat i popularitzat el concepte “laïcitat positiva”. D’entrada podem veure clarament com aquest concepte desmenteix totalment l’afirmació del president francès de voler trencar amb la generació i les idees del Maig del 68. El concepte “laïcitat positiva” és un oxímoron. Analitzem-ho amb detall. Hi pot haver una laïcitat positiva i una laïcitat negativa? No ho crec pas. O bé la laïcitat respecta i defensa la llibertat religiosa i de consciència o no és laïcitat. Aquí altres autors d’extrema dreta van popularitzar el terme laïcisme fonamentalista. Un altre oxímoron. El que sembla més surrealista és que Sarkozy i amb ells diversos intel·lectuals, acceptin la idea que sense religió no es pot construir un codi moral, una ètica, uns punts de referència. Sabíem que hi ha crisi de les idees de la cultura, però tant no.

No crec que a aquestes alçades costi tant construir uns referents ètics al marge de les religions i per sobre de les religions. Cal tenir present que els nostres codis morals a occident s’han fet quasi sempre contra les religions o millor dit contra l’Església catòlica, que per no acceptar, els va costar quasi un segle acceptar els drets humans universals, la democràcia, el sufragi universal, etc.

Tan sòmines és en Sarkozy? No ho sé. Potser el que pretén és copiar el pitjor dels neo con americans. Copiar-los ara que van de cap a caiguda, no sembla molt intel·ligent. Fins i tot han hagut de nacionalitzar institucions financeres –no deixa de tenir la seva conya veure a neo cons fent de comunistes!- Què dirien si Zapatero nacionalitzés el BBVA?

De totes maneres seguint les informacions d’aquests dies a França podem veure com el mal de la desorientació i els deliris estan molt estesos. Per una banda Regis Debray exguerriller amb el Che Guevara i dirigent estudiantil del Maig del 68 que està preocupat precisament per les dificultats d’establir una escala de valors fora de la religió catòlica i encara més preocupat per l’Islam. L’altre personatge d’aquests dies és Max Gallo exmilitant comunista i ara… assessor d’assumptes religiosos del Present Sarkozy! Assabentat d’aquesta pirueta busco a casa un llibre de Gallo “Manifiesto para un oscuro fin de siglo” on explica com caldria desenvolupar un “poder socialista” i com militar en la laïcitat sense adjectius. Sensacional! A voltes amb aquest tipus de personatges ja no saps si és que tens febre i no ho entens o simplement que la trajectòria o les idees de segons qui són inescrutables. Quins estralls va fer la LSD!

Una altra cosa que sobta molt és veure com el Papa parla de laïcitat a França, encara que sigui “positiva” i en canvi a Espanya digui que qualsevol petita reforma de les lleis és un atemptat a l’Església catòlica i la seva persecució. De totes maneres la ximpleria és un mal que s’encomana. TV3 fa ofrenes florals a la moreneta i regidors d’esquerres van en processó a la missa de la Mercè, com en els pitjors temps del franquisme. Tot plegat sembla un guió de Polònia.