Defensant obvietats, resposta a l’amic Toni Castells

L’article d’en Castells parla de l’evolució entre el poder adquisitiu i el salari mínim interprofessional (SMI) i treu la conclusió que “després de més de 25 anys d’aplicació d’aquest model, l’economia de l’Estat espanyol ha passat de ser la novena potència industrial a convertir-se en una economia tercermundista”.

Un cop llegides aquestes afirmacions ens veiem amb la obligació de respondre, estàvem convençuts que aquest article no caldria fer-lo mai més. Però, amb mandra, l’hem escrit.

Si el que es vol criticar és que entre 1999 i el 2006 els beneficis de les empreses espanyoles han augmentat un 73% mentre que els costos laborals només un 3,7%, llavors només cal dir-ho i ho firmo. És un escàndol que cal corregir d’arrel. És més, trobo immoral que els executius de les grans empreses cobrin a l’any milers de milions d’euros i que a mala gent com Corcòstegui del Banc Santander Central Hispano se l’hi regalin 108 milions d’euros. Em sembla més de feudalisme que de capitalisme. Sí que considero baix el SMI i molt baixes les pensions. Que quedi clar: si fos per mi, els augmentaria fins almenys 1000 euros.

Ara bé utilitzar l’evolució del SMI per extreure’n conclusions és un error com a mínim per quatre raons.

En primer lloc, perquè no es diu quanta gent l’està cobrant. Probablement a l’inici del període estudiat hi havia milions d’espanyols que cobraven el SMI, el que sabem és que ara el cobren només 130.000 espanyols.

En segon lloc, hi havia molts treballadors que treballaven sense contracte i que segur que cobraven molt menys.

En tercer lloc, hi havia entre tres i quatre milions de persones treballadors del camp d’Andalusia i Extremadura, que no cobraven res. En la democràcia, i per tal que no emigrin, s’inventa el PER. L’any 1975, el 21% de la població activa estava al sector agrícola.

En quart lloc, no comptem els 3 milions i mig d’espanyols que vivien a Suïssa, Alemanya o França, mentre els governs protesten al govern d’Espanya dient que atia l’emigració fomentant màfies per tal d’aconseguir divises. I que no acompleixen cap cupo. Us sona? No comptem aquí les emigracions internes equivalents a uns altres tres o quatre milions d’espanyols, dels quals un milió i mig a Catalunya.

Però a més, no recordem en quines condicions vivien els immigrats a Catalunya? Recordem-ho. Una part en pisos pastera, en aquells moments considerats normals, vuit persones vivint en un pis de 45 m2. Per cert, pisos que ara s’han hagut de reconstruir per la baixa qualitat dels materials i l’aluminosi. Però una part d’ells no tenien ni això, vivien en “estades” o en coves –a Sabadell a Sant Oleguer. I molts milers en barris de barraques. Per exemple, quant les riuades del 1962 al Vallès es va morir molta gent a Rubí que s’havien fet una barraca a la llera del riu. Es va morir tanta gent que ni se sap el nombre ja que no hi havia ni cens. Podeu pensar que això passava als anys seixanta però als setanta no. Aneu errats, els barris de barraques només es van eliminar a cuitacorrents arrel dels jocs olímpics. Que curta és la memòria!

En Castells afirma que “En l’aspecte econòmic, però, es va reprendre una certa modernització durant els anys 60, encara sota la Dictadura, represa que aquesta vegada fou estroncada pel nou règim sorgit de la “transició”. I, pel que es refereix als canvis que s’han produït en la relació entre Catalunya i Espanya, aquests no es deuen a que Espanya s’hagi modernitzat, tal com s’afirma en ocasions, sinó a que Catalunya s’ha “desmodernitzat”.

L’any 1960 no hi havia Estat del benestar i la despesa militar era el 126% de la despesa pública en sanitat i educació. Aquesta és la raó que hi hagués més d’una tercera part de nens sense escolaritzar i que l’assistència sanitària fos de país de tercer món. Encara recordo les cues a l´únic ambulatori de Sabadell i les epidèmies de còlera de finals dels setanta. L’any 1975 la despesa pública en educació era del 1,78% del PIB –d’un PIB ridícul–a la UE era del 5,4%. Ara és el 4,4% i d’un PIB important.El PIB de 2000 és en pessetes constants tres vegades superior al de 1975. I el PIB per càpita del doble de 1975.

Però per si fos poc, a l’índex de desenvolupament humà de 1975 –un índex considerat més fiable que el PIB per càpita– Espanya estava al 0,791 i el 2000 del 0,913. La jornada laboral dels sectors no agrícoles ha passat de més de 42 hores l’any 1976 a menys de 36 el 2000.

L’any 1991 i després de la reforma fiscal de Fernández Ordóñez i de quasi deu anys de polítiques socialdemòcrates, la despesa militar només significa el 18% d’educació i sanitat. Del 126 al 18%! Això permet escolaritzar a tothom per primera vegada a Espanya i fer universal l’assistència sanitària a finals dels vuitanta.En termes de salari social –es a dir de sou ocult– quant significa?

La productivitat espanyola als setanta era baixíssima, la lògica d’un país del tercer món que és el que érem, degut a que l’economia es fonamentava en sous molt baixos. Estaven prohibits els sindicats i del dret de vaga! Els bens d’equip eren tan obsolets que quan s’obren les fronteres amb la democràcia i s’acaba definitivament l’autarquia, s’ha de fer un pla de reconversió ja que hi ha els sectors fonamentals de l’economia que s’han de tancar. Conec més de prop la reconversió del tèxtil que es fa una mica abans, a inicis dels setanta, i els telers que s’havien de cremar davant del jutge eren molts d’ells de 1900! El més fotut és que cap es va cremar i van continuar funcionant.

En els anys setanta el brutal atur que es va crear significava que la gent era acomiadada de qualsevol manera, no cobrava el subsidi i a més es quedava sense metge de la seguretat social! El nombre de treballadors públics ha passat d’1.300.000 el 1976 a 2.500.000 el 2001, el creixement es deu bàsicament al personal de sanitat i als mestres. L’any 1971 els universitaris eren 28.000, ara més de 200.000!

Durant el franquisme pràcticament no hi havia pensions dignes d’aquest nom, en canvi ara hi ha 8 milions de pensionistes. Tot i que les pensions considero que són baixes, Vicenç Navarro considera que són el mecanisme de redistribució de la riquesa més important i de reducció de les desigualtats i de la pobresa. No ha d’estranyar doncs que la despesa pública d’un país del tercer món era del 20% del PIB el 1970, ara és del 40% ara, el doble!

En fi abans els espanyols fotien el camp, ara tothom vol viure a Espanya, deu ser per alguna cosa. Si el que escriu l’amic Toni fos cert, no vindria ningú. Però potser no cal cap dada per dir que quan existia el “nodo” el país era en blanc i negre i que gràcies a l’esforç militant de molta gent vam aconseguir treure’ns de sobre la dictadura i començar a construir en democràcia un sistema que permet la defensa dels drets dels treballadors, i sobretot un sistema d’Estat de benestar que tot i que insuficient és mil vegades superior que el dels setanta. Soc dels que creuen que lluitar ha estat útil i que aquest país és immillorablement millor que fa 30 anys.

A Sabadell els carrers no estaven asfaltat i no tenien voreres, no hi havia arbres, ni parcs públics, ni CAP, ni escoles, ni hospital, la brutícia era per tot –no hi havia servei de neteja– els transports públics eren escassos i bruts…

Bé, no cal més, estic defensant coses massa òbvies.

Article publicat a Espai de Llibertat núm. 48

Educació per a la ciutadania

De cop i volta tothom s’ha posat a parlar –bé, tot sigui dit, parlar, parlar… potser això no afecta tothom, perquè n’hi ha alguns, com deia Antonio Machado, que tan sols “oran y embisten cuando se dignan usar de la cabeza…”– de la nova assignatura d’“Educació per a la Ciutadania”. Els uns, a favor. Uns altres, en contra.

La Conferència episcopal espanyola ha posat el crit al cel. (No hi busqueu, en aquesta referència, cap mena d’al·lusió metafòrica)…

Amenacen, fins i tot, amb recórrer a la desobediència civil a les escoles privades catòliques, pagades, això sí, amb fons públics. L’església, tan inculta com sempre, acaba recorrent a arguments que se’ls precipiten, com un roc, ben al damunt. La desobediència civil és un concepte que ens arriba per mitjà de Gandhi, Tolstoi i  Martin Luther King, però que devem a Henry David Thoreau. I, de fet, la primera vegada que algú fa desobediència civil és aquest darrer nord-americà (l’autor del Walden), que es nega a pagar un impost per pagar el capellà del seu poble. Al·lega que ningú no el pot considerar membre d’una comunitat sense el seu consentiment. Rebutja pagar i el posen a la presó. Considera que anar a la presó per defensar uns principis és un motiu d’orgull: “el lloc apropiat per als justos és la presó”.  És a dir, és com si algú es nega a pagar el 0,7% de l’impost sobre la renda a l’església catòlica –ni el 0,52% d’altres fins socials que, en la seva major part, també va a l’església catòlica– i l’Estat l’embarga, no paga i va a la presó. Sembla mentida, però els bisbes acaben donant unes idees…

Però el problema real no és, al nostre entendre, si cal fer aquesta assignatura. Això només és una cortina de fum. El problema real és, en tot cas,  si es pot fer adoctrinament religiós a l’escola. De fet, sense l’existència del Concordat franquista i els acords de 1976 i 1979, no estaríem parlant d’aquesta assignatura. La Conferència episcopal utilitza l’argument que l’Estat no pot educar en valors. Es veu que de valors només en tenen ells. Tampoc no saben que Thoreau reclamava, precisament, que l’Estat eduqués. Els lliurepensadors haurem d’estar d’acord amb l’existència d’aquesta assignatura, però sabem que els valors democràtics i laics s’han d’ensenyar en totes i cadascuna de les assignatures. L’educació en valors és, òbviament, transversal.

Ara bé, l’esquerra espanyola continua no enfrontant-se al problema real i ens planteja falsos debats. Al pacte del Tinell també es proposava una assignatura d’història de les religions. Com si fent fugides endavant solucionéssim alguna cosa. A veure quan triga l’esquerra a adonar-se que els governs de la II República van ser criticats i acusats d’anticlericals quan només buscaven la separació de l’Església amb l’Estat, una cosa que 70 anys més tard encara estem esperant veure.

Article publicat a Espai de Llibertat núm. 47

En Madrid cada dia es el último

Fa quasi deu anys un alt dirigent polític em va demanar que l’ajudés a dissenyar noves idees polítiques de cara a afrontar els problemes dels joves. Durant aproximadament un any vaig anar regularment a Madrid, on vaig conèixer i relacionar-me amb molta gent. La majoria eren joves, i els altres, dels que surten per la tele, per entendre’ns. Quan vaig iniciar aquests treballs, una amiga madrilenya molt brillant i a qui l’hi espera un futur encara més brillant, em va dir: “vigila Serrano, en Madrid cada dia es el último”. No vaig entendre el que em deia. Havia sentit a dir allò de que Madrid era el foro, el Madrid de los Austrias o la luz en Madrid i altres coses d’aquest estil. Vaig demanar aclariments i em va dir que, quan estàs als alts nivells de la política a Madrid, és fàcil, per exemple, que estant en una reunió t’oblidis d’anar a buscar els fills a la sortida de l’escola.

Fa deu anys era l’inici dels mòbils, i va ser la primera vegada que em vaig trobar amb que, d’una reunió de 10 persones, 8 parlessin pel mòbil. Vaig parar la reunió i ho vaig prohibir. Em sembla una manca d’educació sensacional. Va ser la primera vegada, també, que vaig veure que, estant en un restaurant, la gent, quan sonava el mòbil, l’agafava i parlava, deixant-te tirat. També em sorprenia molt que, quan prenies un cafè a mig matí, o quan un d’ells tancava el mòbil, t’expliqués que tal ministre havia dit no sé què, o que hi havia hagut una riuada a l’Índia, amb 3.000 morts. Tot de notícies que, normalment, els mortals llegim l’endemà al diari. I, parlant de diaris, aquest tipus de gent de la política se’ls llegeix tots, de tal manera que, a les deu del matí, si parles amb un d’ells et pregunta si has llegit l’article de fulanito… Si dius: és que jo només compro dos diaris, un d’abast nacional i el del meu poble, quedes fatal. I ja em sembla acollonant comprar dos diaris cada dia!

També em va passar que, fent alguna d’aquestes coses a Madrid, a algú se li va acudir que era importantíssim que anés a no sé quin lloc d’Espanya, a ajudar el jefe en un acte difícil. Havia d’anar-hi amb avió i estar-m’hi dos dies. Jo havia anat a Madrid només per un dia. Va ser tanta la insistència que li vaig haver de dir que no portava més calçotets a la maleta, que era impossible. Aquell individu va intentar solucionar tots els problemes logístics i, evidentment, me’n vaig tornar a Barcelona.

D’aquella etapa em vaig quedar amb la sensació que això passava a Madrid perquè allí hi ha el poder real i que, per tant, era fàcil deixar-se portar pel corrent impetuós del poder si, per casualitats de la vida, hi estaves a prop. Ara el que penso és que, efectivament, a Madrid hi ha el poder real –per això els emprenyen tant els catalans que volen compartir-lo–, però el que em sembla és que a Catalunya, des de fa sis o set anys, hem amadrilenyat els costums. Aquesta malaltia, simplement, va arribar abans a Madrid que a Barcelona. Però no tan sols a Barcelona, aquesta malaltia ha afectat o infectat tot el país: fins el darrer regidor d’una ciutat mitjana, sap, en temps real, si el president ha dit o fet… si el seu alcalde… Però no només això, la malaltia afecta també les associacions i persones normals i corrents. Tothom agafa el mòbil o la palm en qualsevol situació. Abans hi havia l’horror vacui… Ara hi ha una nova malaltia: l’horror sonor.

A més, en aquests anys, s’hi ha afegit l’ús massiu del correu electrònic –en què, de cada 100 mails, només un en realitat t’interessa–, la palm, maleït invent que fa que quan quedes amb algú, mentre amb l’agenda de paper trigues tres segons a saber si et va bé i apuntar-te el dia, l’hora i el lloc, amb la palm estàs cinc minuts esperant que l’altre hi faci les anotacions pertinents. A més, reben mails tota l’estona a l’endimoniat aparell. Només ens faltava el messenger. A un amic meu, un jove li va voler fer una demos-tració de com funcionava… L’amic –el Gabriel– (el Gabriel ha acceptat treballar amb ordinador a canvi que tots els articles els fa amb un únic arxiu de word que es diu “edit” i que esborra cada vegada). En acabar la demostració va dir: És clar! Ara entenc perquè els joves no teniu temps de res, ni de llegir. Aquest invent no el vull per a res.

Tot plegat, és més acusat en els polítics que en la resta dels mortals, però a poc a poc es va estenent aquesta disbauxa. A més, els horaris de la política són cada vegada més extensos: jornades que s’inicien a les vuit del matí i s’acaben a l’una de la nit, dissabtes i diumenges inclosos. No fan mai festa, sempre amatents.

Tot plegat, no pot ser gaire bo. Necessitem polítics –i ciutadans en general– que treballin les hores justes, que dormin les hores adequades, que descansin els caps de setmana i que facin les vacances com tothom. Si no, anem llestos.

Abans, les persones tenien por de la soledat, ara tenen por de no parlar amb algú. Ningú no accepta el silenci. Potser la gent, ara, té por de sentir-se a si mateixa. Ara, a qualsevol racó de Catalunya, cada dia és l’últim. De fet, l’últim dia no saps quin és, a voltes està més a prop del què sembla. En realitat, tot sembla molt important i, a l’hora de la veritat, TOT ÉS MENTIDA

Article publicat a Espai de Llibertat núm. 46

Esport i educació. Competir per aprendre a perdre

Quan era petit anava a una escola petita, que tenia un pati petit i un petit equip d’handbol. En dèiem balonmano, en aquella època. Vaig jugar a la categoria d’alevins i d’infantils. En aquella època era molt petit i prim i feia de porter. Tan preocupat estava pel fet de ser tan prim… i ara, a fer dietes! La vida és un sense parar de ximpleries.

Com que anava a una escola renovadora, els sistemes d’entrenament eren molt moderns. Per exemple, per entrenar al porter, la consigna era disparar contra la seva cara… La meva feina era esquivar les pilotes que, sense defensa, anaven caient una rere l’altra. Jugàvem a la lliga de les escoles de Sabadell, i per això els dissabtes a la tarda anàvem a jugar per tots els barris de la ciutat, un primer descobriment social.

I entrenàvem molt d’hora al matí, amb un fred que pelava.

Com que érem una escola petita, jugàvem tots els nois que teníem l’edat adequada, no hi havia ni voluntaris, ni tries entre els millors: jugàvem tots. I, és clar, la diferència entre nosaltres i can Culapi o els franciscans, per exemple, era abismal. Ells podien triar 10 nanos d’entre 300, i nosaltres 10 de 10. Els resultats dels partits eren escandalosos: 25 a 6, 30 a 12, etc. Sempre perdíem.

Encara no entenc que, sent jo porter, quedéssim segons de Sabadell una vegada. Un dels records que en tinc és que, si bé jugàvem els dissabtes a la tarda, els dilluns, a classe de mates o química, amb el professor –que era la mateixa persona que l’entrenador–, fèiem el mateix que fan ara a la tele per analitzar els partits, però amb una pissarra i guix. Es dibuixaven els jugadors com el joc de la forca, no quedava ningú viu, vinga a riure’s del que havia passat!

Van passar pocs anys i em vaig fer de la Joventut Comunista de Catalunya –l’organització juvenil del PSUC– a l’època final de la dictadura franquista. En aquells temps, es va posar de moda dir que l’esport competitiu era dolent. Vist en perspectiva, era una cosa ben poc comunista, perquè als països realment comunistes feien tota mena de trampes amb dopatges increïbles, per guanyar medalles. Sigui pel que sigui, en els ambients d’esquerres era un lloc comú afirmar que l’esport era dolent. Així, sense més explicacions. I aquestes idees han arribat fins a nosaltres com si fossin veritats amb majúscules. Ningú no les discuteix.

Els moviments de lleure continuem molt lluny de les propostes educatives esportives. Penso que ha estat un error propi dels de la meva quinta: no podíem ni imaginar la possibilitat que l’esport no fos franquista i, molt menys, que l’esport podia ser educatiu. I encara menys que l’esport competitiu podia ser educatiu. De fet, és el que penso ara. Cal deixar ben clar que agafar un nen o una nena i posar-los al Centre d’Alt Rendiment em sembla una animalada que només pot conduir a vides fracassades.

D’entrada, em sembla una mala idea fer grans diferències entre les activitats de l’esplai o l’agrupament i l’esport, com si fossin coses diferents. No és l’esplai i l’escoltisme bàsicament esport? Sortides, excursions, rutes, acampades, tot això és esport!

Però anem a pams: per què fem diferència entre esport competitiu i no competitiu? Em sembla una ximpleria. Es pot jugar al ping-pong sense intentar guanyar? Per ser progressista, has de jugar al ping-pong malament i perdre?

Crec que és una mala manera d’entendre la igualtat, igualant a tothom per dessota. No sé què o com entenia Ferrer i Guàrdia l’esport, i m’és igual. La seva frase “L’ensenyament racionalista pot i ha de discutir-ho tot, situant prèviament els nens sobre la via ampla i directa de la investigació personal”, ens indica que el pensament pedagògic més radical el que intenta és fer avançar els nois i noies fins al més alt nivell possible de les seves capacitats. Fent veure que no hi ha diferències no aconseguim res, només dissimular la realitat, i el que hem de fer no és dissimular la realitat sinó, el que Marx deia que havien de fer els filòsofs, canviar-la. El joc no deixa de ser un joc i com a tal cal plantejar-se’l. No podem confondre la necessària igualtat d’oportunitats amb el fet que a tothom li agradi el mateix, o que tothom sàpiga fer el mateix.

Es pot jugar a alguna cosa sense la voluntat inicial de guanyar? Crec que no. Seria lògic? Tampoc. Penso que l’esport ens ajuda a entendre la vida, perquè el joc no deixa de ser una metàfora de la pròpia vida, amb l’avantatge que no és la vida i que, per tant, podem aprendre i tenir experiència sense jugar-nos-la –precisament– massa. Per a l’esport es necessita entrenament de les habilitats, aprendre unes normes acceptades per tothom, esforç, entusiasme, optimisme, energia. Sembla que tots ells són valors positius.

Per què no posem l’accent, en comptes de guanyar, en perdre? En la vida es perd més que no es guanya. La vida és un llarg camí en el que l’únic que anem fent és perdre –energies, amics, parents. Tant és així que, a la fi, tothom arriba a la mateixa meta, la pèrdua final, la mort. Llavors, si és tan important perdre, per què no entrenem la gent a fer-ho amb dignitat? De fet, guanyar, què és guanyar? No és tan fàcil saber què és guanyar en la vida. Podríem dir que guanyar és creure’s les falses promeses d’arribar a l’eternitat, mentida efectivament comprovable empíricament.

Què es pot aconseguir amb l’esport competitiu? Precisament això, aprendre a saber perdre. Nosaltres, a l’equip d’handbol, quasi sempre perdíem. Per exemple, quan jugàvem contra l’OAR Gràcia –l’equip sènior estava a la divisió d’honor– ens plantejàvem que no ens fessin més de 30 gols. Alguna vegada ho aconseguíem i acabàvem el partit amb més alegria que els guanyadors. La vida és realment així. Només els imbècils creuen en la victòria o les victòries.

Crec, doncs, que a l’esplai i a l’escoltisme laics, cal plantejar-se seriosament la possibilitat de combinar el que ja fem bé amb més tipus de pràctiques esportives, incloses les competitives.

Article publicat a Espai de Llibertat núm. 45

Obres d’art i catecisme

En la societat catalana ha fet fortuna una frase: sense cultura religiosa no es pot entendre ni interpretar una obra d’art. Davant d’aquesta afirmació, la resposta més normal és acceptar aquesta premissa.

Què s’amaga darrera aquesta afirmació? Primer, s’assimila tenir cultura religiosa amb cultura catòlica. I d’aquí es passa ineludiblement a la necessitat de l’adoctrinament catòlic. Al final podríem arribar a la idea que sense memoritzar el catecisme no es pot entrar en un museu d’art. Però, a més, no ens parem a pensar en un altre parany: és possible tenir cultura catòlica? No és un oxímoron? Tenir fe no és, al meu entendre, un signe de cultura. Uns dirien que és un signe d’incultura… No anirem tan enllà, simplement direm que és una reacció davant de les preguntes que no tenen resposta des de la raó. No és un signe de cultura o incultura, està més enllà. Es mou entre els sentiments i les emocions i, per tant, no hi ha res a dir. Cada individu té dret a construir-se les fantasies que vulgui per tal d’intentar trobar sentit a la vida.

Segon, tenir formació catòlica no equival a tenir cultura religiosa. De fet, tots els educats en el nacionalcatolicisme no crec que puguin afirmar que tenen cultura, ni molt menys cultura religiosa. Què s’ensenyava en aquesta època en la qual tota l’educació estava sota el nihil obstat dels bisbes? Una barreja de racisme i intolerància, vegem-ne dos exemples dels llibres escolars:

“Los moros no querían a Nuestro Señor Jesucristo ni a la Virgen. Los moros creían en un hombre que se llamó Mahoma. Mahoma decía: ‘Matad a nuestros enemigos donde los encontréis’. Y un rey moro les mandó que devoraran a los cristianos hasta que no quedara uno”.

“Nosotros, los subordinados, no tenemos más misión que obedecer. Debemos obedecer sin discutir. Quien manda sabe lo que hace y por qué lo hace… Los españoles tenemos la obligación de acostumbrarnos a la santa obediencia… ¿Y quién juzga al que tiene el máximo poder? Dios y la Historia. A uno y a otra dará cuenta. Lo demás no es de nuestra incumbencia”.

Pensar que amb una formació d’aquest tipus hom pot entrar al Museu Nacional d’Art de Catalunya i entendre alguna cosa, fa riure, o plorar, depèn de com es miri. Existeix tota una generació acostumada a aquestes barbaritats que ens vol fer creure que a l’escola franquista s’adquiria cultura.

Un cop deixat clar que amb l’adoctrinament catòlic no s’aconsegueix cultura, passem a una altra qüestió. De fet és molt òbvia. Si hom vol entendre història de l’art, on va a estudiar? A una facultat de teologia o a una facultat d’història?

La resposta sembla bastant clara.

Per acabar, caldria afegir una reflexió més. L’art s’ha d’entendre o ha d’emocionar? Aquí ja les opinions seran de tots colors. Al meu entendre l’art ha d’emocionar. Per tant, ens troben en un àmbit limítrof entre la raó i la cultura, per situar-se una altra volta entre les emocions i els sentiments. De fet la funció de l’art religiós és precisament aquesta: emocionar. La funció de l’art religiós –quadres, esglésies, retaules, etc.– era molt clara: intentar transmetre, per mitjà de les emocions, la ideologia del poder religiós, i en molts casos també atemorir, impressionar. I això, és clar, no ens ho explicarà mai l’església catòlica. La seva funció, a més, augmentava pel fet que als fidels els era barrat el pas a la lectura de la Bíblia, que estava prohibida. Van ser els protestants que van traduir la bíblia al castellà i al català! Precisament l’església catòlica, que pretenia mantenir els seus fidels per mitjà del control de les seves emocions i sentiments, ara ens vol fer creure que cal cultura per entendre l’art. Seria com dir: només poden llegir llibres els filòlegs.

Compliquem encara més les coses… Com interpretem un Ràfols Casamada? I en aquest àmbit tan sensible, m’atreviria a dir que no és tan important entendre el que vol dir l’artista, sinó quines sensacions tens tu mateix. A un amic pintor li vaig preguntar: quan pintes en què penses? Em va respondre: no es pot pensar quan pintes!

De fet, si l’art perdura és perquè no es pot explicar. El dia que es pugui explicar del tot, s’acaba. Fent una comparació podríem dir que, si acabessin trobant les raons de l’amor, l’acabarien privatitzant, ens l’explicarien els capellans i l’amor s’extingiria. Si ho sabéssim tot i sabéssim què ens enamora i perquè, seríem déu. I cal ser més humils. Mentrestant, gaudim de l’art i dediquem diners a l’escola pública. Ras i curt.

Article publicat a Espai de Llibertat núm. 43

Civisme a la república de Sabadell

22 abril 1781. Se feia del temps de la pesta i per los molts llamps que queien sobre esta ciutat, irritada la divína justícia per los mals que cometien i causaven dones dolentes¹Què passa ara a Barcelona? Cauen també llamps i trons? No hi ha civisme? Als darrers mesos a Barcelona s’ha desenvolupat un ample debat sobre el civisme, iniciat d’entrada per una àmplia campanya a l’estiu del diari La Vanguardia. Aquest debat ha volat per damunt de les poblacions veïnes i les ha empès a desenvolupar debats paral·lels. En aquests mesos he presidit l’àmbit: “La ciutat i civisme” del Congrés de Sabadell ciutat. Fruit de les reflexions de les darreres setmanes he decidit escriure les ratlles que segueixen.

Hi ha problemes? Fem-ne un diagnòstic

1. Actituds incíviques

Si fem una llista d’actituds incíviques caldrien moltes pàgines, però fem-ne una inicial: embrutar el carrer, pintar les parets dels edificis, tirar fulletons, penjar cartells a llocs no apropiats, malmetre les zones verdes, fer soroll, orinar al carrer, escopir, trencar el mobiliari urbà: rètols, papereres, contenidors, bancs per seure, el top manta, patins monopatins, etc.

Normalment quan hom es refereix a l’incivisme, pensa en aquest tipus d’activitats i la societat acostuma a donar les culpes als “sospitosos habituals”: joves, immigrants, turistes, pobres, sense pensar que només és un estereotip.

Però hi ha moltes menes d’actituds incíviques: agredir de paraula o de fet a funcionaris públics: mestres, metges, infermers; la violència domèstica, el soroll a les habitacions de l’hospital Taulí. Aquí ja és més difícil establir que la culpa és dels de sempre, ja començaríem a acceptar que les actituds incíviques són més extenses. Una part de ciutadans exemplars generen un altre incivisme: deixar les caques dels gossos a les voreres dels carrers. Un problema que sembla que ve de lluny:

26 novembre 1786. Ha eixit un ordre superior que tots los gossos que hi ha a Barcelona se’ls posàs collar, per saber de quins amos són²

Però no ens quedem només en aquest àmbit, eixamplem el camp de visió: saltar-se semàfors en vermell, no respectar els passos zebra, aparcar en llocs prohibits, no tirar les escombraries a les hores adequades, no triar les escombraries, tapar una terrassa, posar un aparell d’aire condicionat a la façana. Aquí ja inclouríem a la quasi totalitat de la població. Però aquest tipus d’anàlisi té un problema: els culpables sempre són els ciutadans normals i corrents. Ens estem deixant actituds cíviques molt més perilloses i greus per a la societat: defraudar a hisenda, negar-se a pagar els impostos. Però, si els incívics som quasi tots, per una raó o una altra, se’ns amaga un tret fonamental, en realitat el que fem és culpabilitzar la ciutadania, i això és una mostra d’incivisme institucional. Repassem les actituds incíviques de les institucions i de l’estat: tractar els ciutadans com a clients i no com a propietaris de la ciutat; no desenvolupar un Estat del benestar raonable o tenir un monument a la ciutat a Sallarès i Pla, diputat per la ciutat que es va oposar al primer intent de legislació sobre el treball infantil.

Diuen que un bon diagnòstic és el cinquanta per cent del remei. Arribats en aquest punt, sembla que no queda altra possibilitat que fer lleis i ordenances municipals i plantejar-se posar multes per cadascuna de les coses que no rutllen. En aquest país, quan tenim un problema, en comptes d’arreglar-lo, el que fem són lleis. De tal forma que som un dels països amb més lleis i, com que n’hi ha tantes, llavors, és clar, no es poden complir totes. Posem tres exemple de fariseisme institucional. En primer lloc, la llei sobre gossos del Parlament de Catalunya. Quant de temps fa que hi hauria d’haver a la ciutat un cens de gossos? Quants acompleixen les obligacions legals? Un 15%? Algú ha pogut dedicar-se a perseguir els infractors? En segon lloc, en el Parlament de Catalunya fa 15 anys es va fer la llei de reforma de l’assistència primària, i es van concedir 10 anys de marge per aplicar-la… A Catalunya encara hi ha més del 20% de CAPS sense reformar, per culpa d’un miler de metges incívics que volen cobrar per treballar dues hores el mateix que els que en treballen sis. No és possible que aquesta sigui la causa que els pacients deixin de ser “pacients”? En tercer lloc, la prostitució, un altre problema que ve de lluny i que ara hi ha gent que pretén tenir la vareta màgica de les solucions:

23 febrer 1787. En lo carrer de Sant Pau, a l’entrar-se al carrer d’en Robador, quede un gran tros de terreno vàcuo i fets los fonaments per una altra casa de la Galera, per dones dolentes³

En aquest cas, es tracta de veure com es resol la qüestió fonamental de la dignitat de les dones. I, per tant, caldria en una primera fase fer com durant la II República: protegir les dones i legalitzar una activitat que omple diàriament d’anuncis les pàgines dels diaris més seriosos. Però això es fa al Parlament de Catalunya.

2. Abans i ara, d’on venim

Quan a Sabadell i a Catalunya hom parla de que “abans” hi havia alguna cosa millor que ara, cal ser molt acurat. És possible que trobem en el nostre passat alguna cosa que funcionés millor que ara, però deuen ser molt poques coses. Ens traeixen els records. Un repàs al llibre Sabadell del meu record de Marian Burguès, pot ser, a banda d’un bon entreteniment, un bon punt de partida per a una avaluació ajustada.

Abans la gent no embrutava tant. Era Sabadell l’any 1950 més net que ara? Cal recordar que els serveis de neteja eren pràcticament inexistents? A més, la major part dels carrers no estaven ni asfaltats, ni tenien voreres.

Abans a l’escola no hi havia conflictes. Cal recordar que la major part de nens i nenes de la ciutat estaven sense escolaritzar? És clar que no hi havia conflictes!

Abans a la família no hi havia els problemes d’avui. No hi havia violència domèstica? No amb aquest nom, en deien crims passionals i als homes mai no els passava res. (Podeu veure el cas de Magdalena Fages, dona maltractada l’any 1602)⁴.

Abans les actituds al carrer eren més cíviques. La gent no escupia al carrer com una cosa normal? Fins i tot hi havia rètols als tramvies i autobusos “prohibido escupir en el suelo”!

Abans es cuidaven les zones verdes. És veritat que la ciutadania no malmetia les zones verdes ni robava plantes acabades de plantar, senzillament, no hi havia pràcticament zones verdes.

Abans els joves estudiaven de valent. Abans els joves no podien estudiar i els que arribaven a la universitat “la mayor parte de ellos eran incalificables; sin ortografía, sintaxis ni nada parecido, en unas letras ininteligibles; revelando que llegaban a las aulas universitarias, después de seis años de bachillerato, sin la preparación más elemental de la escuela primaria.” Ho escriu fa més de cent anys Odón de Buen⁵, catedràtic de la Universitat de Barcelona.

Abans es tenia cura dels vells i ara no. Si preguntem als historiadors sobre el tracte als vells d’abans ens diran: “La viduïtat s’assimilava a la pobresa en dret civil”⁶. O bé “las viudas fueron, de hecho, uno de los grupos sociales más próximos a la miseria y la indigencia.”⁷ Abans la gent es moria al límit de l’edat de jubilació i, per tant, és avui quan millor es mima la gent gran. A més, les generacions anteriors no pagaven impostos i, per tant, no podien donar pensions als vells. Quina generositat!

Abans la gent no es drogava. Abans les tavernes eren plenes de gent que, abans d’entrar a treballar, bevien barreges per poder suportar jornades de treball brutals per sous miserables, a tal punt que quan la ciutat va obrir un servei de toxicomanies la major part d’usuaris van ser els alcohòlics, i la proporció és la mateixa fins ara, per molt que els titulars siguin sempre uns altres.

Abans es tenia més respecte ambiental. Cal recordar els colors del riu Ripoll

i la impossibilitat de viure dels peixos, recuperats des de fa molt poc temps? Fins i tot un dels trets d’identitat i símbol sabadellencs més representatius, les xemeneies fumejant, no deixen de ser un espectacle d’incivisme

i d’insalubritat brutal que, si ara es repetís, provocaria un autèntic escàndol col·lectiu.

Abans la gent tenia valors i ara no. Mai no hi ha hagut tan poca violència a la ciutat com ara. Recordem que no fa tant de temps les condicions laborals eren espantoses, els nens a partir dels set anys treballaven en feines a voltes molt perilloses i quan els treballadors volien crear un sindicat per defensar llurs interessos, eren detinguts, exiliats o empresonats.

Ara hi ha crisi de valors. No, els valors no estan en crisi, pot ser que determinats valors –o contravalors- com el diner i la competitivitat tinguin massa èxit. Hem vist com l’exaltació de l’individualisme fins al paroxisme, a Nova Orleans, acaba comportant que, quan hom s’està ofegant amb l’aigua al coll, es manté aferrat a una pistola remullada que no li servirà per dissipar la pluja. De fet, ens podem regir encara pels valors de la modernitat: Llibertat, Igualtat i Fraternitat.

La idea que s’ha acabat la història i que vivim la postmodernitat, és a dir, el no res, no deixa de ser una cortina de fum per tal que els valors neoliberals de l’egoisme salvatge arrelin.

Qualsevol element de civisme que agafem no té punt de comparació amb l’actual situació de la ciutat després de 25 anys de democràcia. Per tant, mai la ciutat no ha estat més neta, amb més espais verds, amb més cultura, més escoles, amb més solidaritat, amb més associacions, amb més civisme. Es pot interpretar aquesta visió com la defensa tancada de la tasca feta pels representats populars d’una majoria d’esquerres a l’ajuntament des de 1979. I és així com s’hauria d’entendre. Que hi ha coses a fer és evident, no hem arribat a la fi de la història.

3. Una proposta: l’ètica civil republicana

Si les persones es comporten a casa seva de forma adequada, la gent té cura dels mobles, pinta la casa de tant en tant, neteja convenientment… Llavors, per què embruten, maltracten, destrossen, roben en l’espai públic? Probablement perquè l’espai púbic no se’l senten seu. Ens hauríem de preguntar: no se’l senten seu perquè potser no és prou seu! Saben, per exemple, els sabadellencs que són propietaris de 1.400 euros –230.000 de les antigues pessetes– en edificis i equipaments de la ciutat?

És una altra rèmora del franquisme. Durant el franquisme no hi havia ciutadans, hi havia súbdits sota un règim de terror. Per tant, si no hi ha ciutadania, no hi pot haver civisme.

És un lloc comú dir que als ajuntaments del nord d’Europa, quan planten plantes en una zona verda, en molts llocs, els ciutadans surten a regar-les. Aquí, molts les roben. No serà potser perquè als països més cívics, els ciutadans senten que l’espai públic és seu perquè en realitat és seu?

Per tant, la pregunta de com poder augmentar el grau de civisme de Sabadell es respon augmentant la democràcia, és a dir, democratitzant el poder, i fent evident que l’espai públic és de tots. No del rei, el President o l’Alcalde, sinó de tots, de cadascun de nosaltres. Que això no ha estat així al llarg de la nostra història és evident.

Existeix a la nostra ciutat una llarga història de lluita pel civisme. Ja al segle XIV, l’any 1356, es parla ja de Jurats, Prohoms i Universitat i, 10 anys més tard, Sabadell va lluitar per passar de vila baronial a vila del rei. Al 1370 Sabadell va aconseguir el dret d’assistir i votar en Corts.

Al segle XIX es va lluitar per aconseguir que la jurisdicció de Sabadell pertanyés al Procurador reial i no a la casa dels Meca. Al 1553 es constituí el Trentanari, equivalent al Consell de Cent a Barcelona⁸. Fem un salt en el temps. Fins que s’aconseguí la ciutadania plena va caldre molt d’esforç. Passem pel trienni constitucional, fins l’any 1833 quan s’aconseguí definitivament acabar amb la dècada ominosa i l’antic règim, el dret senyorial i la inquisició. Es va trigar molt a tenir el sufragi universal i ajuntaments democràtics al segle XIX, procés que culminà en arribar a l’esplèndida etapa de la II República. Però aquest fil de la història, de lluita per la civilitat, s’estroncà.

José Maria Marcet, l’alcalde franquista de la ciutat, va escriure les seves memòries que portaven el revelador títol de Mi ciudad y yo. Veinte años de alcaldía 1940-1969. És evident que durant el franquisme no hi havia civisme, perquè no hi havia ciutadans i els franquistes consideraven l’espai públic com a seu: “Mi ciudad”. També és revelador el que deia l’inefable Manuel Fraga Iribarne sobre el caràcter de la ciutat de Sabadell:

“Aún falta un análisis serio de lo ocurrido en Vitoria; y que se intentó también en Sabadell: una ocupación de la ciudad, como la de Petrogrado en 1917. Los que creaban un ambiente de presión sobre el gobierno para que perdida la calle (la famosa calle, cuya seguridad debe garantizar todo gobierno digno de este nombre) diera paso a un gobierno provisional, como en 1931…”⁹

Venim d’una ciutat que estava segrestada i quan vam encetar la democràcia els flamants ajuntaments tenien una necessitat imperiosa de legitimar-se davant la ciutadania, i van haver de fer front a molts dèficits, pel que van apostar decididament per l’eficàcia, en comptes del debat sobre els mecanismes de presa de decisions col·lectives.

Quins nous mecanismes podem establir per fer possible un major grau de democràcia local? Fent possible que el nombre de ciutadans, és a dir, d’habitants de la ciutat que són conscients que la ciutat és de tots, augmenti. I què podem fer? Moltes coses. Potser un bon exercici seria localitzar correctament quins són els models socials de ciutadans exemplars. En general, podríem dir que són aquells ciutadans que dediquen una part del seu temps a estar informats i a participar en afers col·lectius de la ciutat, no pel seu bé, sinó pel bé comú. Requereix algun element de partida? No. Poden ser ciutadans de veritat totes les persones de qualsevol condició social i cultural, que estimin la ciutat.

Què podem fer per tal que augmenti el civisme? Caldria analitzar què ho fa que uns ciutadans estimin la ciutat i altres no. Estimar la ciutat pot ser el resultat de moltes coses, a primer cop d’ull molt distants del tema que ens afecta avui. Sentir-se propietaris de la ciutat pot ser un primer esglaó. Sentir-se protegits per la comunitat en pot ser una segona raó. Això vol dir comptar amb un estat de benestar sòlid, del que hom pugui sentir-se’n orgullós. Si no, es corre el perill de considerar la pobresa com a incivisme. En tercer lloc, tot el que afecta l’educació popular, la intel·ligència, la cultura i l’art. Amb el conreu d’aquests valors es pot aconseguir la fe civil necessària per bastir un gran culte a la llibertat, d’amor a la democràcia entesa com la participació els 365 dies de l’any. I en aquest deler de perfecció ciutadana es pot estendre la civilitat a molts àmbits del nostre espai públic¹⁰.

La major part de pobles que nosaltres considerem com a abanderats i exemples de civisme tenen un denominador comú: tenen una pressió fiscal més elevada i, com a contrapartida, un major grau de serveis públics i, entre ells, una dedicació especial envers els nens i nenes. Sense pagar impostos no hi ha solidaritat, perquè és impossible el repartiment de la riquesa. A més, a menys diferències socials acostuma a haver-hi menys delictes.

Civisme és, també, dissenyar un espai públic en què les zones de vianants vagin creixent i on el transport públic tingui preferència. És trist haver de recordar que el 70% dels desplaçaments es fan a peu o en transport públic. Donar l’espai públic al transport privat és una altra forma d’incivisme institucional. Idees com el “camí escolar” són una bona síntesi de civisme i de priorització dels infants.

4. Retornar el poder al poble

“El poder mismo es ilegítimo. El mejor Gobierno no tiene más títulos para él que el peor”. John Stuart Mill¹¹

Existeix avui molt poca tradició democràtica en la nostra ciutat. Tot el civisme republicà de Sabadell, creat entre l’albada de la revolució liberal i 1939, va ser exterminat, i els millors models de ciutadans, empresonats i exiliats. Ara quasi hem de començar de zero.

El llibre editat per l’Ajuntament de Barcelona l’any 1993, Civisme i Urbanitat, és un bon exemple del que diem i, en part, les actuals ordenances fiscals de la ciutat veïna en són el seu fill ideològic. El llibre està dividit transversalment entre obligacions de l’ajuntament, –sempre menys que les dels ciutadans– i obligacions dels ciutadans. Això denota la pròpia mentalitat dels responsables municipals quan entenen que l’espai públic és de l’ajuntament i els ciutadans són, en realitat, clients dels seus serveis. No, l’Ajuntament representa però no substitueix la voluntat popular i, per tant, és inseparable l’Ajuntament de la ciutat.

Com s’exerceix la ciutadania? Hi ha moltes formes: la més tradicional és anar a votar –o abstenir-se conseqüentment, no per mandra-, però és evident que només votant cada quatre anys no n’hi ha prou. Pensar que la democràcia és això és un error que s’ha produït als darrers 30 anys de democràcia i que està en la gènesi dels problemes de civisme. Calen moltes més coses.

Hom diu que un dels pobles més cívics del món és Suïssa. Quants referèndums en aquests 30 anys hem fet a la nostra ciutat sobre aspectes de la nostra vida quotidiana? Cap. El civisme i la democràcia, no tenen res a veure? Per què encara avui no hi ha elecció directa dels regidors de barri per part dels ciutadans? Per què no hi ha llistes obertes?

L’associacionisme és potser l’element clau de com s’expressa la ciutadania avui. Es necessita també espai per a la dissidència, (per a la dissidència, no el gamberrisme). Aquesta és la garant de la democràcia i, a voltes, anticipa els canvis que han de venir, com ens escrivia Henry David Thoreau. Cal entendre la crítica com una actitud, encertada o no, d’estima a la ciutat.

Cal apropar els centres de decisió i de poder als ciutadans. Per exemple, municipalitzar l’ensenyament bressol, infantil i primari, i establir sistemes de tutela ciutadana en pot ser bona prova. I també la municipalització dels CAP’s, amb sistemes de tutela i participació ciutadana com a les escoles. Els directors de les escoles i dels Cap’s haurien de tenir un estatus ciutadà especial. Se’ls ha d’exigir professionalitat i entrega més enllà del contracte, però se’ls hauria de tractar com el que són: els formadors dels futurs ciutadans, i els aliats fonamentals quan estem malalts, és a dir, la més alta missió de la ciutat.

Podem donar l’espai públic de la ciutat als seus habitants? Una bona part sí. Per exemple, tot el rodal es pot donar a la gestió dels ciutadans i les seves organitzacions. En part ja es fa, però es podria generalitzar. Es podrien establir també contractes entre l’ajuntament i les escoles, de tal manera que cada escola sigui la propietària i la conservadora d’una plaça del seu entorn. L’escola com a bressol de la república pot jugar un paper fonamental en l’educació de ciutadans actius, però no pot fer la seva feina si les famílies i les institucions, al mateix temps, no fan la seva. No podem exigir a l’escola que arregli allò que desarregla la resta de la societat.

Proposem, doncs, un sistema per enfrontar aquells aspectes que no ens agraden de la nostra ciutat, des d’aquesta perspectiva: la ciutat som tots aquells que hi vivim. Cal reinventar-se un concepte d’autoritat democràtica a tot arreu, a l’ajuntament, a les escoles, als Cap’s, a l’hospital, al carrer, a les empreses, a tot arreu. I, per això, cal més democràcia. Cal ser clars: poques normes però que els ciutadans les puguin complir i que els poders públics estiguin en disposició de fer-les complir. Cal ser pedagògics, cal que la ciutadania vegi clarament que quan la ciutat acorda alguna mesura, aquesta es complirà. Ens podem emmirallar en els països amb més tradició democràtica. En el proper desplegament dels mossos d’esquadra existeix la possibilitat de refer un mal que arrosseguem des de la transició i és que, davant la manca d’efectius de la policia nacional, la policia municipal ha assumit un rol que no li pertoca. Cal retornar a la idea que la policia municipal té com a primer objectiu fer acomplir les ordenances municipals.

Per estimar la ciutat és necessari l’arrelament i per aconseguir l’arrelament son necessàries moltes coses, però una en són el signes d’identitat. Calen, doncs, en l’espai públic, elements que ens identifiquin, que ens diferenciïn, que siguin el producte de la participació en el disseny de la ciutat.

Però, encara, sense fer transcendir les nostres vocacions a tan reculats temps, avui venerem els vestigis del que fou; i una finestra, un capitell, una façana ampla i matussera, l’ull obscur d’un pou, un portal de ferradura, una xifra posada al dintell d’una portalada, un escut…, elements que el caminant distret no descobriria, a nosaltres ens parlen d’un pretèrit que té la sàvia virtut d’estimular-nos en el patriotisme local. I encara, al damunt i per damunt de tot això, poseu-hi la història, poseu-hi els homes que ho animaren fins a donar a cada cosa aquell sentit humà intrínsec que la fa perdurable. Llavors us trobareu en una síntesi puixant de patriotisme, que és com dir l’arrelament per atracció de la terra¹².

Una ciutat amb civisme no vol dir una ciutat sense conflictes, vol dir una ciutat on els conflictes s’intenten conduir per la via democràtica o, si es fracassa, s’intenta conviure en el marc del dissens. En aquest sentit, és molt més cívica una ciutat amb conflictes que una ciutat dormitori on els seus ciutadans han renunciat a opinar i criticar la seva ciutat.

Cal entendre doncs, la crítica com una actitud, encertada o no, d’estima a la ciutat.

Un dels perills d’incivisme és que, en l’espai públic, no hi hagi un mínim comú denominador que permeti la convivència pacífica entre ciutadans que tenen respostes diferents a les preguntes que no tenen resposta des de la raó. Ens referim a l’existència d’una societat plural en què els ciutadans tenen unes idees diferents des del punt de vista religiós o filosòfic. Per tant, recomanen debatre a la ciutat què vol dir la laïcitat i quins canvis institucionals i culturals ens plantegem davant l’evident pluralitat de Sabadell des d’aquest punt de vista. Cal el màxim respecte per les diferents opcions religioses i filosòfiques i, per tant, cal establir regles de joc comunitàries que ho facin possible.

La nostra recomanació és que, si es vol aconseguir un major grau de civisme, cal fer-ne un gran debat a la ciutat, però el seu marc no és el debat sobre les ordenances municipals, com es fa equivocadament en altres ciutats dels nostre entorn, sinó sobre les prioritats polítiques municipals, els pressupostos, l’augment de l’estat de benestar i especialment els serveis públics adreçats als infants, educació, salut i urbanisme, i a les formes de relació entre l’ajuntament i els seus propietaris: els ciutadans, és a dir, els mecanismes de presa de decisions. Si no és com si, per constituir un país, es discutís el codi penal abans que la constitució. Recomanaríem no fer campanyes de sensibilització: creure que la gent no té actituds cíviques perquè no les coneix és d’una ingenuïtat abassegadora. De fet, hom té la sensació que cada campanya pel civisme l’únic que aconsegueix és més incivisme. Ens decantaríem per fer programes d’actuació sobre aspectes concrets que cal millorar –dos o tres cada any– i que ja es contemplen a les actuals normes municipals. Cal, això sí, plantejar-se objectius i després avaluar-los.

Als humans ens costa molt reconèixer-nos en el que no ens agradem, i ho projectem cap als “altres”. De fet, podríem entendre l’actual estat de crítica al civisme de la ciutat amb una autocrítica. No ens agradem i ens emmirallem en aquells que ens semblen més llunyans, però és el reflex del mirall.

Però cal acabar dient que la major part dels ciutadans de Sabadell, en general, tenen comportaments força cívics, als darrers 30 anys la ciutat ha anat comprenent que la ciutat és seva i cada dia hi ha més persones que, quan algú ataca l’espai públic, senten que s’ataca una part del seu patrimoni. Potser aquest és el missatge que donen els ciutadans amb les seves queixes. No és que l’incivisme avanci, sinó –com en tantes altres coses– que ara som més exigents, som més ciutadans i exigim més de les institucions i dels altres ciutadans. I aquest és un missatge d’optimisme.

1. Baró de Maldà: Calaix de sastre 1769-1791 I, Curial, Barcelona 1988. p 93

2. Op. Cit. p 165

3. Op. Cit. p 169

4. Antonio Gil “Mujeres ante la justicia eclesiástica: un caso de separación matrimonial en la Barcelona de 1602” A VVAA Las mujeres en el antiguo régimen, Icaria, Barcelona, 1994, p. 179

5. Odón de Buen: Mis memorias, Institución Fernando el Católico, Zaragoza, 2003

6. Montserrat Carbonell i Esteller, Sobreviure a Barcelona, Dones, pobresa i assistència al segle XVIII, Eumo Editorial, Vic 1997. Pròleg Eva Serra i Puig p. 14

7. Marta Vicente Valentin: “Mujeres artesanas en la barcelona moderna” A VVAA Las mujeres en el antiguo régimen, Icaria, Barcelona, 1994, p. 72

8. Miquel Carreras i Costajussà: Elements d’història de Sabadell. Ajuntament de Sabadell, Sabadell 1989.

9. Manuel Fraga Iribarne: “En Busca del tiempo servido” a Xavier Domènech: Quan el carrer va deixar de ser seu, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2002, p. 6.

10. Idees extretes del magnífic pròleg de la comissió de cultura de l’Ajuntament de Sabadell a Miquel Carreras i Costajussà: Elements d’història de Sabadell Ajuntament de Sabadell, Sabadell 1989.

11. John Stuart Mill Sobre la libertad. Prólogo Isaiah Berlin. Alianza ed. Madrid 1992, 76.

12. Joan Sallarès a Miquel Carreras i Costajussà: Elements d’història de Sabadell Ajuntament de Sabadell, Sabadell 1989.

Espai de Llibertat Núm. 41 Primer trimestre 2006

El fil de la història

Tot i que les construccions sempre han de ser noves, cal que es construeixi sobre els fonaments del passat (Eric Hobsbawm)… O, dit a la manera de Pi i Margall: tradició passada pel tamís de la raó. Una potent organització com la nostra, el Moviment Laic i Progressista, no es pot fonamentar sobre quatre idees creades del no res per persones ben intencionades, que creuen haver descobert la sopa d’all a cada pas. El problema que teníem –i que, en certa mesura, encara tenim– els ciutadans republicans i d’esquerres, és que ens pensem que podem basar la nostra acció sense recórrer al fil de la història, que ens relaciona amb aquelles persones i organitzacions que ens han precedit. Una penyora més del franquisme que no solament va esborrar de la memòria la II República, sinó que ens ha deixat en blanc de tota la tradició lliurepensadora catalana des dels inicis de la revolució liberal. En aquest apartat de la revista hem intentat descobrir el que sabien (Max Aub) o, almenys, unes petites pistes d’aquest fil. Ara s’ha posat de moda la recuperació de la memòria històrica. Quan ningú no en parlava, nosaltres vàrem dedicar-hi molta atenció, fins i tot hi ha tres entrevistes a vells lluitadors: Conxa Perez, Víctor Alba i Abel Paz.

I potser en els propers temps hom s’adonarà que cal anar encara més enrere: els vells lluitadors de la guerra i la postguerra no van sortir del no res, sinó que, alhora, eren hereus d’altres… I ens hi hem dedicat a fons.

Tot comença sempre abans del que hom imagina. En el nostre periple, hem començat amb Abdó Terradas, la primera generació de lliurepensadors catalans. El segueixen els federalistes Francesc Pi i Margall i Narcís Roca Farreras, les aportacions del qual són, avui, d’una completa actualitat en el nostre debat polític. El ventall de les esquerres s’amplia amb el moviment obrer i el feminisme de Teresa Claramunt i Ángeles López de Ayala.

I les diverses expressions de la lluita per l’emancipació de la classe treballadora: els publicistes, agitadors de consciències i homes compromesos amb la vertebració d’un espai catalanista, republicà i d’esquerres com Josep Llunas i Pujals, un magnífic periodista –tan contemporani!– impulsor de la I Internacional, Eudald Canibell, un impressor il·lustrat, ànima de bona part del teixit associatiu barceloní, i Gabriel Alomar, precursor desconegut d’una de les fonts de l’humanisme liberal i socialista, amb l’eina d’una cultura poèticament transformadora com a clau. I en Francesc Layret, l’advocat dels obrers de Catalunya, el defensor de sindicalistes perseguits, l’amic de Lluís Companys. I Buenaventura Durruti, l’home d’acció, l’heroi de bona part de les classes populars catalanes que s’ho van jugar tot per lluitar contra el feixisme. Pel camí, ens hem apropat a debats històrics sobre l’urbanisme amb Cebrià de Montoliu i Ildefons Cerdà. I, per la lògica de les fidelitats, hem recalat al sempre imprescindible Ferrer i Guàrdia –que vam reivindicar, també, quan això no era gens fàcil en aquest país i en aquests temps!

No ens hem tancat fronteres, com no podia ser d’una altra manera en una revista fraternal com aquesta, i hem tractat de la Institución Libre de Enseñanza, d’Hermenegildo Giner de los Ríos, pedagog humanista, lliurat als seus alumnes i a la tasca general de renovació educativa, i Fernando de los Ríos, una de les figures més emblemàtiques de l’opció lliurepensadora en el socialisme espanyol. I Manuel Azaña, de vegades poc valorat i poc reconegut, com a intel·lectual i com a polític, bon exemple dels valors de tolerància i pluralitat en una possible Espanya de tots… I més enllà hi ha hagut espai per a Piotr Kropotkin, el príncep anarquista i Aleksandra Mikhajlovna Kollontaj, crítica de primera hora de les deformacions del leninisme. Per a James E. Lovelock i Rachel Carson, pioners de la consciència ecològica, Carlo Rosselli, ànima del socialisme liberal italià, Víctor Serge, militant llibertari i escriptor, i l’inoblidable Salvador Allende, testimoni de permanent fidelitat al poble i a la democràcia… La seva mort, un onze de setembre de 1973, és un baptisme de foc per a molts companys de la generació de resistents del tardofranquisme.

Queda molt per “descobrir”, redescobrir: Robrenyo, Xauradó, Puigblanch i tants d’altres que, en els propers números, anirem rescatant de l’oblit. Continuarem en aquesta tasca, no per ser esclaus del passat, sinó per fer-ne una lectura lliurepensadora, és a dir, per valorar allò de positiu i de negatiu que ens ensenya la història. Per traçar futurs que, encara que imperfectes, apuntin a noves maneres de construir-nos les utopies quotidianes i les utopies col·lectives. Unes i altres indissociablement unides.

Recuperant el fil de la història, però, retem homenatge a aquells que ens han precedit en la lluita per aconseguir una societat més lliure i més justa.

Espai de Llibertat Núm. 40 Quart trimestre 2005 10è aniversari

Els llibres i la vida

Llegir s’ha convertit en una nova frontera. Paradoxalment mentre augmenten teòricament les possibilitats de comunicació, disminueix la necessitat de cultura. Els nivells de lectura catalans estan per sota de qualsevol país mínimament civilitzat: els ciutadans argumenten que no tenen temps. El cert, però, és que dediquen cada dia més de tres hores a veure la tele.

No entenc la vida sense les lectures. De fet, penso sovint que la realitat que es crea en llegir és tan real com la mateixa vida. Explicar quins llibres m’han marcat és difícil: intentaré explicar els llibres d’història, intentaré respondre així al repte d’Espai de Llibertat.

Quan tenia 16 anys era militant de la Joventut Comunista de Catalunya, en la darrera etapa del franquisme. Vaig anar a parar al nucli de la resistència sabadellenca format per gent del Front Nacional de Catalunya, que es reunien diàriament en una botiga de florescents. De fet, de florescents no en venien ni un. En Magí Colet, que era el cap visible, devia veure en mi un possible estalinista i em va suggerir que llegís un llibre de Víctor Alba, Retorn a Catalunya. Víctor Alba era un militant del POUM molt criticat pels comunistes ortodoxos. Vaig descobrir que la vida era molt més complicada que el que semblava, em va generar dubtes.

Poc després, en Colet em va suggerir que llegís les memòries d’Amadeu Hurtado, Quaranta anys d’advocat. En aquest llibre vaig descobrir que hi havia hagut la II República, Macià, Companys, etc., i una determinada concepció liberal –no confondre amb neoliberal– divertida i poc pretensiosa de la manera de fer política a Catalunya.

Vaig notar de seguida que tot el que ens havien explicat a l’escola no era gens clar en L’informe de l’oposició d’Andreu Castells. Vaig veure que en la història de la meva ciutat, Sabadell, –microcosmos de Catalunya– des de 1800 havia existit un fil conductor de l’esquerra amb pàgines brillants. M’hi sentia tan identificat que contrastava amb la política contemporània que jo coneixia. Sobresortien personatges com Teresa Claramunt, la primera dirigent obrera de Catalunya, Pi i Margall diputat per la ciutat i sant laic per excel·lència, Layret i Companys, il·lustres diputats per Sabadell, etc.

Més endavant vaig llegir Catalunya dins l’Espanya moderna de Pierre Vilar, que per a mi fonamenta la historiografia d’esquerres a Catalunya fugint de l’ensucrada història romàntica. Més tard, llibres d’Eric J. Hobsbawm (Las revoluciones burguesas) i Josep Fontana –llegiu tot el que pugueu d’en Fontana, potser el savi més savi de Catalunya– i entre ells La quiebra de la monarquia absoluta.

Quatre llibres van suposar per a mi un autèntic descobriment: La gallina ciega de Max Aub, que l’any 1969 narra amb cruesa el que significa, encara avui, el franquisme en la mentalitat col·lectiva; Les dues Catalunyes d’Àngel Carmona, en què es poden resseguir les arrels de la Catalunya lliurepensadora, arrauxada i moderna; Josep Roca Farreras i l’origen del nacionalisme d’esquerres de Toni Strubell, on s’explica el nexe d’unió del republicanisme federal i el catalanisme d’esquerres d’ara; i Abdó Terradas de Jaume Guillamet, els inicis heroics de l’esquerra catalana lliurepensadora.

Per acabar, voldria citar el llibre Crónicas d’Albert Camus, recull d’articles de la dècada de 1940, en què hom s’adona que no valen les fronteres, ni el temps. A voltes ens sentim més identificats amb un francès –la seva mare havia nascut a Mallorca, això sí– de fa 60 anys, que en la major part de les coses que s’escriuen ara per aquí.

Tot i que és anar a contracorrent, a mi ningú no em traurà la satisfacció de sortir d’una llibreria amb dos o tres llibres sota el braç i la il·lusió d’arribar a casa i trobar una estona per començar a llegir-me’ls. A més, llegir és potser l’activitat més econòmica que es pot fer.

Espai de Llibertat Núm. 39 Tercer trimestre 2005

De la conciliació d’horaris

És curiós com, en aquest tema de la conciliació d’horaris laborals i familiars, s’utilitzi tanta tinta fent diagnòstics equivocats i solucions delirants. La culpabilització de les dones pels mals socials no és un tema nou, de fet des d’Eva és un tema recorrent, però el més estrany és que intel·lectuals pseudoprogres continuïn amb la mateixa cançoneta. El primer que cal és analitzar racionalment un problema i, per veure-hi clar, cal mirar al passat i cal mirar a d’altres llocs a veure com ho han resolt. Si mirem al passat ens adonarem fàcilment que les famílies eren extenses (o dit d’una altra manera, famílies de 5 a 9 membres s’amuntegaven en pisos de 50 metres quadrats; ara es proposa que només tinguin 25 metres quadrats,que s’han begut l’enteniment? Si tenen un fill on el posaran?) i les dones es feien càrrec dels nens, dels avis i dels malalts. En els darrers 30 anys hem anat establint el sistema de comportament dels països europeus. I en aquest àmbit és clar que, per millorar el PIB del país, era necessària la incorporació massiva de les dones al mercat de treball. Però, en comptes de mirar com funcionava la qüestió als països que volíem emular, el que fan els mitjans de comunicació i part dels missatges institucionals és culpabilitzar les dones. Als països nòrdics, on la taxa d’activitat de les dones és superior al 70%, hi ha un estat de benestar fortíssim. De fet és el que possibilita l’alliberament de les dones i alhora, no cal oblidar-ho, un PIB per càpita altíssim. Aquí llancem el missatge a les dones però, llavors, les institucions no volen assumir la part de responsabilitat que els pertoca.

Per exemple, no ampliar, com és la tendència dels darrers 20 anys, els horaris del comerç que, sigui dit de passada, només beneficia als grans grups. També caldria canviar els horaris televisius. A França el telenotícies s’emet a les 20 hores, a Catalunya a les 20,30 i a l’estiu a les 21 hores. En comptes d’utilitzar la raó, s’intenta assajar tota mena de projectes delirants: escoles bressol a les fàbriques, per tal que els nens d’un o dos anys es vagin acostumant als horaris dels pares, activitats extraescolars que allarguin la jornada escolar dels nens de tal manera que no vegin mai els pares, allargament dels dies lectius perquè els nens i nenes s’acostumin que, quan siguin grans, potser ja no hi haurà vacances col·lectives, etc. A més, si aquestes propostes es tiressin endavant serien molt més cares i, alhora, crearien tota mena de patologies socials d’abast incommensurable. I després s’exclamen: els joves no volen tenir fills perquè son uns egoistes!

I, és clar, en aquest àmbit caldrien missatges poc populars, per exemple que cal augmentar els impostos i que cal ser conseqüents. A més, creiem que manca valentia política, molts d’aquests serveis públics monetaritzen els serveis i, per tant, en aflorar-los les arques públiques se’n beneficien.

El neoliberalisme ha convençut tothom que es poden resoldre les coses sense anàlisis fonamentats en la raó i en la cultura i que, a més, es poden proposar solucions sense cap mena de reflexió intel·lectual. Visca la disbauxa! Visca la irracionalitat!

Espai de Llibertat Núm. 38 Segon trimestre 2005

Josep M. Plans

En Josep M., per a tots aquells que no el vau conèixer, va ser un soci fundador de la Fundació Ferrer i Guàrdia des dels seus inicis i subscriptor inicial del primer número de la revista Espai de Llibertat.

Va ser un metge engagé, compromès, d’una raça que ja no en queden. De jove va militar en organitzacions catòliques i, poc temps més tard, en el PSUC. Era tan comunista que en la seva taula de consulta hi tenia una petita estàtua de Lenin, d’aquelles que venien a les festes de Treball. Quan anava a veure’l, un dels rituals habituals era que li amagava. Ni la caiguda del mur no el va fer desaparèixer.

Quasi totes les reivindicacions antifranquistes a la ciutat de Sabadell en defensa de la salut van ser obra seva —denúncies, informes, estudis. A més, era metge compromès en un dels barris més difícils de la ciutat: La Planada del Pintor. Atenia gent humil que no sabien a qui recórrer. Ho feia gratuïtament i els derivava amb cartes cap a amics seus, per tal que tinguessin un bon tracte. Algunes vegades, alguns individus, sabedors de la seva generositat, li prenien el pèl i els diners. També hi anaven dones quan els anticonceptius eren il·legals. No fa tants anys, no us penseu… La dictadura franquista tenia aquestes coses.

Quan les eleccions municipals de 1979 es va fer regidor. Potser era el càrrec menys discutit en les llistes: Plans regidor de sanitat. Qui, si no? Va fer un programa sensacional, eren temps on els altres no sabíem què era governar un Ajuntament, amb més de dues-centes pàgines que el seu amic Joaquim Clusa va convertir, per a sorpresa de tots, en un full on hi era tot. El Quim les té, aquestes coses: és capaç de posar 2000 folis en un de sol. La presentació del programa al col·legi de metges va suposar un xoc ciutadà: resultava que qui en sabia més de sanitat a la ciutat era un comunista! Quins temps aquells que, quan amb un fill ferit en Josep M. es dirigia a l’l’hospital de Sabadell, un reconegut metge franquista es va negar a atendre’l. Sí, aquestes coses passaven.

Ja a l’Ajuntament li va faltar temps per analitzar totes les aigües de la ciutat… segons comentava amb sornegueria, no sabia com no teníem morts pel carrer! Va tancar moltes fonts. El més increïble és que molta gent protestava pel tancament. Va muntar el primer centre d’atenció a les drogodependències quan aquest era ja un tema sagnant. Fins i tot, va aconseguir tenir llits per a les cures de desintoxicació. Va crear el centre de salut mental i el centre de planificació familiar. Les dones, per primera vegada, tenien un servei que els ajudés en les seves decisions. Eren uns temps en què els regidors, davant d’un problema, no es plantejaven: tenim competències? Simplement feien tot allò que podien. Fins i tot va idear un sistema per tal que ens poguéssim fer les anàlisis als ambulatoris. Un taxi recollia les mostres i les portava al laboratori. No semblava tan difícil resoldre-ho!

No en tenia prou, i va construir la primera experiència de centres de salut mental, amb tres experiències pilot d’Espanya! D’aquí n’ha sortit la reforma de l’assistència primària que han fet totes les comunitats autònomes, excepte la catalana en la que encara manca un 30% d’aplicació real. I, per fi, va posar les bases del consorci hospitalari del Taulí.

Mai no va deixar d’exercir com a metge al CAP. A mitjans dels anys 80 això creava incomoditat als companys regidors. Amb mitja jornada en tenia prou per haver revolucionat la salut pública sabadellenca… Per què havia de ser-hi tot el dia i deixar la seva professió? Però els temps estaven canviant i va deixar de ser regidor, inexplicablement, l’any 1987. Potser la raó és que, essent coordinador del CAP de Can Deu, no va estalviar a Jordi Pujol una manifestació cada vegada que s’acostava al barri. Era el temps del consens, de la política democràtica, de les mitges tintes, del no mullar-se, no sigui que…

En l’etapa del conseller Trias van intentar que es cansés, no el coneixien. Li feien de tot, però amb el temps va acabar per trobar que l’etapa Trias encara era passable. Les noves generacions de tecnòcrates a la sanitat van ser, per a ell, nefastes. Tres o quatre persones deuen tenir problemes per conciliar el son. I ara l’amic Josep M. s’ha mort; amb ell se’n va una manera de fer de metge —en la qual escoltar hores i hores era essencial, i en que per molt que n’havia vist de tots colors, sempre patia per cada pacient que es posava malalt o que tenia una desgràcia. Mai no va saber acceptar la mort i es defensava com podia. També se’n va una manera de fer política. Va ser un ciutadà exemplar, incòmode al partit, a l’Ajuntament, al Departament de Sanitat de la Generalitat, però fidel i sensible als ciutadans del carrer. Com va dir la seva amiga i lluitadora Esther Lopera ,en la cerimònia de comiat, es creia el que deia.

Espai de Llibertat Núm. 36 Quart trimestre 2004