Refundant CDC. Notes sobre la conferència d’Artur Mas

Feia moltes setmanes que massa gent parlava d’una pretesa refundació del catalanisme. Vaig mirar a Internet de què estàvem parlant, només hi havia una roda de premsa, on la nota de premsa oficial de CiU no deia res de nou. Sembla mentida que tan poca cosa hagués generat tantes expectatives. Hem hagut d’esperar fins al 20N per intentar esbrinar què ens proposa Artur Mas. Mentrestant, els opinadors habituals de premsa, ràdio i televisió, de què parlaven? És d’aquestes coses inexplicables de la vida política catalana.
En el títol es parla d’energia i d’esperança. Sembla el títol d’una conferència d’autoajuda o de catequesi més que no pas una proposta política racional. Abans d’entrar en matèria volem dir que Mas se situa com si fos un selenita que acaba d’aterrar a Catalunya i que no és responsable de res, ni va ser conseller, ni conseller en cap. Es veu que CiU no ha manat durant 23 anys. I és clar en gairebé tot el que diu hom pot preguntar-se, per què no ho van fer? Això sí d’entrada ens diu: “tinc la ferma determinació de tornar a ser candidat a la Presidència de la Generalitat”. No era ni el moment ni el lloc. Si es pretén refundar el catalanisme, potser cal diferenciar els temps de la reflexió serena i patriòtica de les ganes de recuperar el poder. Manca, d’entrada, grandesa.
Només dues vegades s’usa el terme nacionalista, sembla que, per fi, els catalans s’adonen que el terme nacionalista es relaciona al món amb Hitler i a Espanya amb el nacionalisme espanyol de Franco i del PP.
Mas afirma que el catalanisme ha aconseguit regenerar Espanya. Em sembla una temeritat. Que l’antifranquisme català, Assemblea de Catalunya, va ser potser la força més potent per acabar a Espanya amb el Franquisme, és cert, però potser alguna cosa devia fer l’esquerra espanyola, o no?
Mas detalla els seus referents del catalanisme: Pi i Margall, Valentí Almirall, Francesc Cambó, Prat de la Riba, Francesc Layret, Francesc Macià i Lluís Companys. És un avenç que reivindiqui Pi i Margall un home mil vegades més avançat que l’exconseller en cap. Per exemple, reivindicava el 1898 el concert econòmic per Catalunya. Posar de costat Macià amb Cambó, em sembla una temeritat atenent a què el poble català entenia en el seu moment, amb raó, que eren dues visions contraposades del país: “visca Macià mori Cambó”. I posar al mateix nivell el qui va muntar una xarxa d’espies de Franco, amb un afusellat del franquisme, em sembla intel·lectualment una imprudència.
Em sembla preocupant que Mas digui que “és català qui se’n sent, o qui viu a Catalunya i ho vol ser. El sentiment de pertinença és més important que la condició administrativa de viure en un territori”. La gran troballa de la represa nacional va ser precisament considerar la condició administrativa determinant, empadronar-se en un ajuntament català donava tots els drets. Els països que han optat per altres opcions vinculades a les emocions han acabat creant comunitats de segona a dins les seves societats. És simplement incultura política? Determinar l’adscripció nacional a partir de sentiments és el camí per acabar malament.
Mas intenta utilitzar un llenguatge més normal, però no pot renunciar al seu ADN de l’essencialisme, se cita vuit o deu vegades els sentiments com a motiu per pertànyer a la pàtria. Mal assumpte. I per començar es diuen coses com: “l’empremta de més de mil anys de cultura acumulada. I altres frases de la retòrica nacionalista de sempre: allà on el catalanisme cercava la pervivència de la nació, hem de substituir-ho per la nació plena, per la vivència de la nació en plenitud o bé allà on es parlava d’autonomia o d’autogovern, hem de parlar del dret a decidir per nosaltres mateixos sobre allò que ens és propi. (…) Catalunya: una nació plena. Molt sovint parlem de plenitud nacional per referir-nos a l’aspiració del més alt grau d’autogovern o de sobirania”. En això intenta copiar la calculada ambigüitat del nacionalisme conservador de Jordi Pujol, la ambigüitat de la por, si encara la por, a parlar clar. Ara bé, l’ambigüitat de Pujol semblava més convincent. Aquesta no convenç ni els seus socis de coalició. Per acabar aquestes referències esotèriques una perla final: “Deixeu-m’ho resumir en una sola frase: el catalanisme s’ha d’ocupar de l’ànima de la nació. Cap al final es repeteix la idea He dit al començament, amb prou rotunditat, que el catalanisme s’ha d’ocupar a fons de l’ànima de la nació i que no s’ha de confondre l’objectiu principal de tot moviment nacionalista –l’existència i enfortiment de la comunitat nacional- amb els instruments –el poder polític-“. Si parlem d’ànimes en comptes de raons anirem de gairell.
En la conferència es van dir coses inquietants al voltant del tema de la immigració i que han passat sorprenentment molt desapercebudes. La primera: “molts estrangers vénen a Catalunya i s’hi queden a viure, però no sempre per treballar”. Ostres! La segona “com a conseqüència del fort allau immigratori, (…) hem reculat” Ostres, ostres! La tercera: “Catalunya no es converteixi simplement en una confederació d’ètnies diferents”. I la Catalunya com a terra de pas i de gresol de cultures? La quarta: “Cap societat té una capacitat il·limitada d’absorbir i d’integrar persones vingudes de fora. Catalunya tampoc. Quan la llera d’un riu es desborda, no se’n pot esperar res de bo”. Metàfores com la que la llera del riu es desborda, inquieten. La cinquena: “control de padrons municipals per no facilitar la residència il·legal”. Si una cosa han fet bé els alcaldes –contra les lleis del PP- ha estat precisament aconseguir que no hi hagi ni nens sense escola, ni nens sense metge. Pretenem carregar-nos aquesta gran conquesta dels drets humans a Catalunya? Fa basarda. La sisena: “limitació del reagrupament familiar per via legal”. Els grans defensors de la família no en fan un gra massa, de la doble moral? Setena. “La immigració ens porta a una societat catalana més diversa. Però diversa no vol dir dispersa. O no ho hauria de voler dir. Per exemple, la llibertat religiosa marca llibertat i diversitat de culte; però no pot conduir a dispersió legal”. És aquí quan es nota que no hi ha res de liberalisme, ni cap referència a polítiques laiques, ni la més lleu crítica als privilegis de l’església catòlica. Vuitena: “Sense projecte comú, els catalans ens podríem acabar sentint forasters dins de casa nostra”. Quina por! Mas ja se sent foraster a Catalunya, però no per culpa dels immigrats sinó per culpa del govern d’entesa. Amb referència a la immigració només estem d’acord amb una afirmació de Mas, “una dona immigrant, pel fet de ser dona, no pot tenir menys drets o deixar de complir certs deures”. El problema és que si abans no has dit el mateix de l’església catòlica no tens credibilitat. Creiem que el catalanisme no es pot construir apel·lant a la por o a la diferència, això no és catalanisme és nacionalisme del pitjor. Com és que tantes referències negatives a la immigració han passat tan desapercebudes? Com pot ser que Artur Mas se senti amenaçat pels immigrats quan van ser aquests els qui van aconseguir retornar a Catalunya la llibertat i les institucions, mentre ell s’ho mirava des de la distància?
Artur Mas actua, no com aquell que vol presentar a la societat catalana noves idees sinó, com si visquéssim en un país amb “resignat i silenciós ensopiment”. O com si estiguéssim en un “embarrancament en el que es troba el nostre país”. El catastrofisme de qui ha estat governant 23 anys és una temeritat. Si la construcció de Pujol i del mateix Mas hagués estat sòlida, estaríem embarrancats al cap de 4 anys? Siguem seriosos. Algunes de les coses que passen ara són responsabilitats d’ells mateixos, no fotem. Més avall però planteja tot el contrari: “tan important com això, però, és adonar-se de la densitat i la qualitat del nostre patrimoni cultural: la llengua catalana, minoritària però de cap manera menor, ja que es tracta d’una de les llengües més riques del món; la creació literària i artística en general, amb molts referents de prestigi internacional; l’arquitectura i el disseny; la gastronomia; les manifestacions esportives; la cultura tradicional i popular” En què quedem? Hem reculat i tenim problemes o anem bé? La nostra impressió és que vivim un dels moments més interessant de la nostra història. Amb problemes, és clar, però amb il·lusió i entusiasme després de 23 anys de monotonia i mediocritat general. Quin relat tenia aquesta gent de CiU?
El nacionalisme conservador planteja una curiosa manera de construir el país “per sobre de la ideologia. La construcció del país per sobre de les dretes o les esquerres”. Aquest és un principi vàlid en la lluita contra una dictadura, no en democràcia. Planteja també un “esperit renovador i modernitzador per sobre del conservadorisme”. Ho llegim com una crítica velada a Duran i Lleida per les darreres iniciatives de fer-se portaveu de la Conferència Episcopal Española, sobre la laïcitat a l’estatut o en la llei de la memòria històrica on s’entesta en preservar a les esglésies les referències franquistes. Per què CDC recolza aquesta mena d’iniciatives?
En algun moment sembla que tímidament diu alguna cosa per fer veure que és lliberal: “confiança en la persona i en la societat per sobre dels poders públics”. O bé: “Per això és tan decisiu revifar a Catalunya l’esperit emprenedor i el valor de l’esforç individual”. Es nota el poc bagatge lliberal. La Fundació Trias Fargas té molta feina a fer. Plantejaments lliberals, com veurem, no n’hi ha enlloc del discurs.
En el text no s’acaba de definir mai res, per exemple: “Els catalanistes, tant els que volen convertir Espanya en un Estat plurinacional com els que volen un Estat propi per a Catalunya”. Ell què pensa? Artur Mas és federalista? És independentista? És sobiranista? Crec que Jordi Pujol es podia permetre el luxe de ser ambigu, els seus successors ja no podran ser-ho mai més.
Passem a analitzar una afirmació que els opinadors crec han situat malament: “Fa trenta anys que actuem pedagògicament”. No hi estem d’acord. Durant 23 anys s’ha estat actuant per fer emprenyar a tothom. Ara el mal està fet i crec que és impossible redreçar-ho. Però recollim, en part, el que s’ha sembrat.
Aprofita per parlar de la conjuntura, una mala tàctica si es vol tenir credibilitat de gran ideòleg: “En aquestes setmanes de despropòsits en l’execució de l’obra pública, d’esvorancs i de bunyols de tota mena, pot semblar un sarcasme situar la qualitat de la feina com un dels signes distintius dels catalans”. En primer lloc ens hauríem de preguntar si la qualitat és un signe dels catalans, els alemanys llavors què serien? I en segon lloc, no s’ha de fer cap autocrítica?
Amb Jordi Pujol el model era, als anys setanta, Suècia. Després, al governar se’n va oblidar, però el model d’Artur Mas és… Irlanda. Anem enrere.
Però passem a temes més pràctics: “La primera gran transformació és el model educatiu. En canvi, a nosaltres no hi ha ni un sol estudi solvent que ens deixi ben parats des del punt de vista de l’elevat índex de fracàs escolar o del rendiment del nostre sistema d’ensenyança en funció dels recursos que hi destinem”. No es fa cap autocrítica, però a més s’equivoca. Som els darrers en diners destinats a ensenyament i els darrers en resultats, la cosa és clara. Qui ara diu això és el mateix que va dir que com que sobraven diners, els podien donar a les escoles d’elit. Nosaltres podríem aprofitar per criticar l’esquerra de ser massa tova i no atrevir-se a treure els concerts amb aquestes escoles per als rics, però pensar que el fracàs o èxit educatiu es construeix en tres anys insulta la intel·ligència.
Entrem a un tema surrealista que tampoc ha generat debat als mitjans de comunicació: “La segona gran transformació que hem d’encarar si volem un país capdavanter és la vitalitat demogràfica de Catalunya”. Al·lucinant. “Un país que no aposta per ell mateix és un país que no creu en ell mateix. I un país amb taxes de natalitat baixes és un país que no aposta per ell mateix. Renovar-se o morir: això també val per als països, fins i tot val per a les civilitzacions (…) Si mirem la Catalunya dels darrers trenta anys, podríem pensar que és un país que no acaba de creure en ell mateix. Hem tingut, i tenim encara, una de les taxes de fecunditat més reduïdes dels països desenvolupats”. Sembla com si el problema de no tenir fills fos un problema psicològic dels joves catalans. El fet que el govern de la Generalitat durant 23 anys no fes pràcticament cap pis de protecció oficial, es veu que no hi té res a veure. I que els índex de precarietat laboral juvenil sigui tan monstruós tampoc. Voler fer culpable dels mals del país a la ciutadania que pateix de la incompetència de polítics que han xiulat davant dels problemes per l’emancipació dels joves durant tants anys, ens sembla irresponsable. I acaba “Tot això requereix que a Catalunya ens descordem la cotilla ideològica que impedeix situar les polítiques de natalitat i de suport a les famílies com una autèntica prioritat social i de país”. CiU va tenir 23 anys per fer polítiques a favor de les famílies i no en va fer, erra per tenir una cotilla ideològica? Creiem que no, ja que no en va fer ni socialdemòcrata (incrementar la població activa femenina) ni democratacristiana (mantenir les dones a casa). Ni van fer escoles bressol, ni van fer xecs, ni polítiques a favor de l’atenció a malalts crònic o vells. L’única proposta que fa és aquesta: “el catalanisme ha de situar com a valor social el fet de la natalitat i com a prioritat política el suport a les parelles que vulguin tenir, adoptar o acollir fills”. Creiem sincerament que el catalanisme s’ha d’ocupar de solucionar els problemes de la gent. La seva cotilla ideològica aviat quedarà al descobert: “Una política (…) de subvencions directes a les famílies per garantir el seu dret a triar el servei que desitgin per a la cura dels seus fills”, neoliberalisme clar, és normal que Sala “Marí” hi està tant d’acord.
Passem al tema de les infraestructures. Cap autocrítica. Tampoc sobre la qüestió de la sostenibilitat no hi ha cap autocrítica sobre l’evident manca de sensibilitat ambiental dels governs Pujol i tampoc hi trobem cap proposta de nova actuació. Paraules i paraules.
Passem a analitzar l’Estat de benestar. Afirma que el seu catalanisme té “vocació de justícia social”. Sembla que comença bé, però continua “per tant el catalanisme ha de ser radical en la defensa i la millora de l’estat del benestar”. Encara més bé. Però comença a escriure de forma abstrusa: “la manera més fàcil de debilitar el nostre estat del benestar és negar-li la seva capacitat de ser transformat, i convertir en anatema qualsevol proposta en aquest sentit”. En realitat aquesta frase vol dir que cal reduir l’estat de benestar. Catalunya no és Alemanya o Suècia, on potser hi ha problemes, aquí l’únic problema que hi ha és el seu subdesenvolupament. La proposta és aquesta: “Jo m’arrisco a fer-ne una, al voltant d’una idea central (…) deixem que progressivament el ciutadans escullin el servei social que més s’adapta a les seves necessitats com a persona, i fem que l’oferta d’aquests serveis, pública o privada, es vagi adaptant a la demanda. (…) En definitiva, aquest canvi que proposo comporta potenciar el dret a triar per part de l’usuari el servei que més li convé”. Mas vol dir que aposta, com en el seu darrer programa electoral, per la política del xec. Ras i curt neoliberalisme, donem una mica i a partir d’aquí si ets pobre ja t’espavilaràs. Ell que critica els polítics que no parlen clar, però Mas és el primer en no fer-ho, ja que fa trampa. No vol ampliar l’estat de benestar i proposa el campi qui pugui, contra la idea de l’ampliació i universalització dels serveis públics. I remata “Si girem la vista cap els països europeus que més s’han distingit per enfortir el seu estat del benestar, ens adonarem que caminen en aquesta direcció”. No, som nosaltres els que hauríem de caminar cap a una convergència social amb Europa i el llegat de la seva obra de govern va ser situar-nos molt lluny d’aquest objectiu. Els que han reformat coses no tenen tan poc Estat de benestar com nosaltres i si vol reformar alguna cosa per què no ho diu?
Mas tira la pedra i amaga la mà: “Per acabar aquest apartat de l’estat del benestar, i en la línia de la seva defensa i necessària adaptació, dos comentaris finals: en primer lloc, si radical ha de ser el catalanisme en la defensa de l’estat del benestar, radical ha de ser també en la denúncia dels abusos que pateix”. Qui comet abusos? Es cometien abusos mentre ell era conseller en cap i no va fer res ni ho va dir a ningú? O és que els abusos es cometen ara que hi ha un govern d’esquerres? Els qui cometen els abusos són d’aquí o de fora? El que ens proposa és que “el catalanisme ha de fer una aposta total pel partenariat entre poders públics, teixit associatiu i empreses privades per a la prestació dels serveis de l’estat del benestar. Catalunya té una llarguíssima i brillant trajectòria en aquest sentit que constitueix un avantatge competitiu en el món actual”. Un cop més hem de descodificar, el que planteja és ampliar el que s’ha anomenat model català, la privatització de la gestió dels serveis públics. És a dir subcontractar serveis amb empreses privades. El negoci rau en la compra indirecta, a més el tracte que donen als pacients que provenen dels CAP es de ciutadans de segona. Passen per davant els que provenen del metge privat o pagant la prova directament. És aquest el model? O és també el model de l’Aliança i de l’Hospital General? Aquestes dues institucions que hem hagut de sanejar diverses vegades tots els ciutadans? Tots els estudis diuen que una sanitat privada és més ineficient i cara que la pública.
No sabem d’on treu Mas aquesta opinió: “Un país que agafa la tendència i el gust a l’ocupació pública més que no pas a la privada és un país condemnat a empobrir-se”. Potser treu aquesta idea de la seva pròpia trajectòria vital de qui sempre ha treballat a la Generalitat?
Ens proposa la que entén que és una nova idea: “Per a mi la resposta és clara: Catalunya ha d’esdevenir l’àrea central d’una part del món, concretament de la Mediterrània. És a dir, quan algú a qualsevol lloc del món pensi que vol fer quelcom en el Mediterrani i en el sud d’Europa, al primer lloc de la llista ha de sortir Catalunya”. Pasqual Maragall ho va descobrir fa quinze anys, és una proposta nova?
Entrem en l’apartat que més forat ha fet en els mitjans de comunicació: “L’últim gran pilar de la refundació catalanista que proposo és: EL DRET A DECIDIR DELS CATALANS”. El dret a decidir que abans se’n deia dret a l’autodeterminació, no creiem que sigui la base sobre el que refundar el catalanisme, sobretot –i per no anar més enrere- l’Assemblea de Catalunya ja ho reclamava. Mas considera que “La recuperació de les institucions pròpies de Catalunya –la Generalitat – i l’assoliment de l’autonomia, són fets incontrovertibles i constitueixen un èxit dels propòsits inicials del catalanisme”. Potser sí, però potser que a aquest catalanisme hi posem noms i cognoms Assemblea de Catalunya i PSUC, per simplificar.
Mas se situa trenta anys enrere: “fa trenta anys que actuem pedagògicament: vàrem ajudar a fer la transició de manera exemplar, vàrem participar en la Constitució i la vàrem votar majoritàriament, vàrem ajudar a superar el cop d’Estat del 23F”. No entenc que parli en plural qui no hi era.
I passem a contradir-nos més, vegem-ho: “D’entrada, diré que tornaria a fer el que vaig fer, malgrat que personalment m’ha comportat més disgustos que alegries. Segueixo pensant que, amb limitacions incloses, és de llarg el millor marc d’autogovern que ha tingut Catalunya des del decret de Nova Planta, l’any 1716”. És a dir aigualint l’Estatut a la Moncloa va fer bé. Però no triguem massa a descobrir que potser no deu ser tan bo aquest Estatut: “Algun dia, tant de bo que no sigui massa llunyà, ¿decidirem els catalans que volem administrar els nostres propis recursos econòmics, els que generem amb el nostre propi esforç? És a dir, algun dia decidirem que volem el concert econòmic?” És a dir, en el mateix acte diu que l’Estatut aigualit és una bona cosa per dir unes quantes línies més avall que no. Sembla que la culpa d’aquest desgavell, però, és del poble català: “Tanmateix, tots sabem que el poble de Catalunya vota d’una manera que dificulta tenir les majories prou clares per plantejar temes com el concert econòmic amb la força necessària”. Per què en pactar amb en Zapatero no va reclamar el concert? Artur Mas se situa en el Dragon Khan de la política. Però tampoc planteja seriosament en aquest camp cap proposta concreta.
He llegit molts titulars a la premsa acusant Mas de radicalitzar-se, no hi estic gens d’acord. Vegem en primer lloc què proposa si el Constitucional falla en contra de l’Estatut: “si la consulta no fos autoritzada, pel Govern espanyol, votació al Parlament de Catalunya amb la mateixa intenció que el punt anterior”. És a dir res de res, sessió al Parlament i para de comptar. Ha amenaçat molt més José Montilla. Després diu que cal la “formació d’un govern a Catalunya amb tots els partits que es comprometessin a defensar els objectius d’autogovern aprovats pel Parlament català el 30 de setembre de 2005, abans de passar per les Corts Generals”. Però no havíem quedat que el pacte amb Zapatero era tan bo per Catalunya? El govern de concentració amb ell de President? I per acabar si “l’esquema anterior no fos possible, convocatòria d’eleccions a Catalunya”. No cal traduir la demanda d’eleccions anticipades. Els que no saben perdre és el que demanen quan encara no s’ha passat ni l’equador de la legislatura. Traduït al català: ras i curt si no ens deixen fer consulta no la farem, farem una votació al Parlament. Després pretén ser nomenat President de la Generalitat en comptes de Montilla i si tot això no pot fer-se, eleccions anticipades. En comptes d’amplitud de mires i visió nacional, visió estreta de la política i giragonses i mitges veritats.
Dec ser un ingenu però creia que CiU, a aquestes alçades, hauria entès que li cal una nova política d’aliances, és a dir, que si vol governar caldrà que es posi d’acord amb algú. I sembla que encara no ho han entès: “Voldria fer notar que el debat sobre el dret a decidir dels catalans s’ha de fer sobre bases sòlides i ben fonamentades, i no a cop de titular de premsa, de dates capricioses, d’interessos personals o fins i tot d’interessos unilaterals de partit”. En aquesta frase trobem dues afirmacions. La primera és que no se sumen a la proposta d’ERC de fer un referèndum l’any 2014. I en segon lloc que descarten entendre’s amb ERC, sinó com s’entén tanta desqualificació? Pensa Mas que així es fan amics? Enlloc diu que vol un govern nacionalista. Els filoconvergents d’ERC que no es facin il·lusions, ni això promet Mas. A banda crec que un pacte ERC/CiU seria la destrucció d’ERC per 20 anys més, seria la segona vegada.
Si no vol referèndums, llavors com entenem el dret a decidir? Vegem-ho “El que se’ns pot exigir, o millor dit, el que ens hem d’autoexigir, és que el dret a decidir l’apliquem sobre aquells temes que més uneixen els catalans i no sobre els que més els divideixen”. Arribats a aquest punt ja no sé què vol dir el dret a decidir. Potser no cal fer consultes sobre allò que tots els catalans ja estem d’acord, no? Vaig llegint a veure si ho entenc: “¿és possible generar un gran consens dintre de Catalunya, traslladar aquest consens a Madrid i reclamar el nostre dret a decidir com a país? Si el consens a Catalunya és possible, els catalans hem de poder decidir quins aeroports volem, com s’han de gestionar, com ha de ser la xarxa de carreteres o quines prioritats ha de tenir la nostra xarxa ferroviària”. D’entrada vol dir això que és una crítica a Pujol? Cap crítica de la política del peix al cove? Cap autocrítica sobre el sectarisme de la seva acció política on mai es buscaven polítiques d’unitat? Va perfilant aquesta estranya manera de refundar el catalanisme: “I és indiferent que els catalans que es sumin al catalanisme siguin d’esquerres, de centre o de dretes. El que és determinant és que facin l’aposta de país que els catalanistes defensem”. Un cop més descodifiquem, és igual la ideologia –en democràcia és una rara afirmació-, el que és important és que tots acceptin el que diuen els catalanistes, és a dir com que només són catalanistes ells que tothom faci el que ells diguin, Home… Estaríem d’acord en dir que “Si el catalanisme aspira a encapçalar la Catalunya del present i del futur, ha d’agafar la bandera del procés de regeneració democràtica”. Però hi ha un problema no hi ha propostes. I les poques que insinua són aquestes: “A parer meu, s’ha d’estar disposat a limitar els mandats dels màxims càrrecs executius del país, a acabar amb les llistes tancades per poder triar directament les persones que han de representar els electors a més dels partits, a respectar les llistes més votades…” Aprofita per colar-hi “respectar les llistes més votades”. És evident la manca de cultura democràtica. Les regles de joc són les que són. Mas es dribla a si mateix. Escriu com un ciutadà sense cultura política. Tenim un sistema parlamentari, si no li agrada que proposi canviar-lo, però tampoc ho fa.
Passem a un tema difícil d’explicar: “El paternalisme i el populisme porten, a la llarga, a la deformació de la veritat i per tant al deteriorament de la política”. És una crítica velada a Jordi Pujol? Si hi ha hagut algú que faci paternalisme en la política catalana sense cap mena de dubte aquest és en Jordi Pujol. Si no, a qui es refereix? Tampoc sabem a qui es refereix quan diu: “La conseqüència és clara: s’acaba percebent que la mentida i l’engany passen per sobre de la veritat i la defensa del bé comú. La política queda aleshores substituïda per politiqueria, i el mal ja està fet”. És una crítica velada a José Maria Aznar i al PP? No entenem tampoc la frase següent: “Com veieu, l’anàlisi que faig és dura i severa. Dubto que cap polític en actiu la faci en termes similars”. És només retòrica perquè si vol ser dur i sever que s’atreveixi a dir què s’ha fet malament en aquests 23 anys de governs regionalistes conservadors. La resta és ambigüitat calculada.
Fins aquí no sabem a qui es refereix en les seves critiques, més endavant reparteix estopa al poble català, és el segon cop: “El “ja s’ho faran” o “tots són iguals” són frases que s’escolten molt però que no per repetir-les acaben sent veritat ni porten enlloc”.
En aquest llenguatge més o menys críptic podem entendre correctament que la següent frase: “Tanmateix, em temo molt que els desitjos no coincidiran amb la realitat i que, o bé a cop de destral o a cop de talante, el desnaturalitzaran”, vol dir en realitat que el PP i el PSOE, són iguals. Puc acceptar el fet que els del PSOE molt bé no entenen a Catalunya, ara bé afirmar que és igual qui ens posa en una guerra que qui ens en treu, és increïble. Però el més preocupant és que ens està dient és que si hi ha possibilitats faran un altre pacte del Majèstic amb el PP al mes de març del 2008?
Arribem al final, fins aquí l’únic autor citat, Kenichi Ohmae, és un enginyer nuclear japonès dedicat a l’estratègia econòmica. Curiós univers polític, ideològic i cultural per refundar el catalanisme! Un altre element surrealista i que denota un cert univers intel·lectual i polític.
Un cop analitzat a fons el discurs d’en Mas no s’entén que els mitjans de comunicació hi hagin dedicat tant d’espai. Si Mas, a algú altre, pretén refundar el catalanisme, potser caldrà alguna cosa més que quatre eslògans i frases fetes i un bon grup mediàtic a favor. En primer lloc, caldria un projecte de país raonable i no només per als rics. En segon lloc, un catalanisme que no culpabilitzi als immigrats dels mals del país, els mals són responsabilitat de les seves classes rectores (Per exemple una classe empresarial que ha descobert a les darreres setmanes que els trens de rodalies serveixen entre altres coses perquè els treballadors de les seves empreses vagin a treballar. Fins ara creien que la preocupació sobre rodalies era una cosa de marxistes). En tercer lloc, un projecte d’aliances que signifiqui alguna cosa més que el retorn de CiU al govern de la Generalitat. I si es vol de veritat regenerar la política potser caldria fer discursos més clars. En això Jordi Pujol li donava mil voltes, però cal dir que Pujol és un personatge irrepetible, per sort, ell podia ser ambigu però els que vénen després d’ell cal que tinguin ideologia i proposin un projecte de país clar.
No podem acabar aquesta llarga ressenya sense referir-nos a la frase més enigmàtica i més significativa de totes i que és troba en un àmbit més proper a la psicologia que a la política: “Quan has donat moltes respostes durant molt anys, i la societat a la que serveixes te’n demana de noves i no les tens del tot, pots quedar perplex. Saps que no et pots aturar, però no saps ben bé quin camí triar. Algú pot pensar que expressant-me en aquests termes estic més pendent de descriure situacions personals o de partit que no pas de país. No s’equivoquin”. No ens equivoquem, està descrivint perfectament la desorientació general en la que es troba.

Crec en déu

Sóc dels que no creu que déu existeixi, de fet m’és impossible pensar que existeix un ésser que fa que alguns nens i nenes es morin de càncer.

Tampoc sé si existeix el Gran Arquitecte de l’Univers, com diuen els maçons. Tenint en compte la poca confiança que tenim avui en els arquitectes, potser haurien de posar-se al dia i tenir el Gran Informàtic de l’Univers. L’arquitecte però és un professional que necessita les persones només perquè li paguin les factures i per a res més. De fet els emprenya que a les cases que ells fan la gent pretengui viure-hi. De fet potser si els maçons creguessin en el GIA, estarien més encertats ja que vivim en un món ple de virus, informàtics, biològics i sobretot mentals.

Tampoc puc assegurar del tot que no hi ha res, em sembla que no, però no n’estic massa segur. Sóc incapaç d’entendre l’electricitat, doncs molt menys de saber què va passar l’instant abans del Big Bang.

No tinc ni idea de què hi ha al més enllà, si és que hi ha alguna cosa. Si algun lector hi ha estat i m’ho vol explicar, no cal dir que em donarien el premi Pulitzer.

De tot plegat, només sé que en dubto, en canvi estic segur que Eric Hobsbawm és déu.

L’apagada, causes

Hom creu que l’apagada es deu a la manca d’inversions fetes per les companyies elèctriques. És estrany perquè ja hem pagat el deute de les inversions nuclears –tot i que deien i diuen que són tan rendibles- i hem pagat també l’impost -1,2 bilions de pessetes- en el surrealista concepte “d’adaptació a la competència”. Algú ha vist per algun lloc la possibilitat de connectar-se a una companyia sueca d’electricitat, per exemple? Tiraran un cable d’Estocolm fins a casa meva per tal que pugui encendre el llum? Tot plegat ho trobo molt estrany. També trobo rar que diguin que les companyies perden diners ja que de tant en tant ens diuen que han batut rècords de beneficis. Aquesta és la raó de les brutals OPES dels darrers temps. Però encara trobo més estrany que no es guanyin calés amb unes companyies que fixen els preus que volen. Això sí, fan veure que els preus els aprova el govern. Tot plegat estareu amb mi que és bastant desconcertant.

He estat investigant tot el dia les hipòtesis més amagades de l’apagada. La primera és que la culpa és del Joan Puigcercós, és el primer intent per desconnectar-se d’Espanya. Es veu que ens van entrenant. La segona, però poc probable, és que les companyies ho fan expressament per convèncer-nos que calen més nuclears. La tercera és que no protestem quan ens augmentin la factura de l’electricitat per segona vegada en un any, ja que haurem experimentat el que és no tenir corrent i per tant estarem disposats a pagar el que calgui. La quarta, la culpa és del Zapatero, de fet ja ho ha dit la conferència episcopal i la COPE, però jo també ho crec, ja que s’han adonat que els catalans no fem un clau ni per 2.500 euros, ens han d’incentivar apagant-nos la tele, la llum, la nevera i a la fi quan no sapiguem què fer i ens avorrim decidim fer nens. Evidentment no faré cap comentari sobre el nostre Alexei Stajanov, en Felip de Borbó. A Gas Natural a les fosques ho celebren amb cava.

Bones vacances! A veure si us deixeu de ximpleries i us dediqueu a intentar guanyar els 2.500 euros o almenys feu veure que ho intenteu.

Per què ha perdut vots ERC?

Hi ha molt rebombori amb l’actitud que ha de prendre ERC de Barcelona davant el resultat de les eleccions municipals. Sempre em sorprenc de la capacitat que tenen els polítics de treure conclusions en qüestió d’hores sobre temes que requereixen molt temps i molta finor en l’anàlisi. Si tot fos tan senzill d’analitzar tots seríem feliços i no és així. La vida és complicada, les persones som complicades –si et sembla que alguna persona és normal és que no la coneixes bé- i els pobles són imprevisibles, més encara el poble català.

D’entrada cal dir que quasi ningú mai endevina el resultat d’unes eleccions. Tinc la teoria que quan més en saps més t’equivoques en les previsions de vot. Per tant, aquí el primer problema eren unes expectatives que s’han demostrat falses, la il·lusió ha enganyat la raó. I aquest no és problema dels catalans, que no acompleixen les expectatives, sinó dels que es van deixar portar per intuïcions no contrastades.

Analitzem tres factors.

El primer, l’efecte Montilla. Alguns opinaires diuen que pactar amb el Montilla treu vots a ERC. No és massa difícil d’imaginar que els que opinen això o volen que ERC pacti amb CiU o que sempre es mantingui verge a l’oposició pels segles dels segles. Es valorarà l’efecte Montilla d’aquí a tres anys, mentrestant calma. A més, si la conclusió d’ERC és que pactar amb Montilla fa reduir els vots i que cal fer alguna cosa, el més lògic seria trencar el govern de la Generalitat, no el govern de l’Ajuntament de Barcelona.

En segon lloc, l’efecte CUP. La CUP és la nova ERC diuen altres opinaires. Primer, és mentida perquè la CUP treu molt pocs vots (18.000 vots). A més amb aquesta afirmació el que es vol dir és que es prefereix una ERC que sigui com la CUP amb els seus mateixos vots i regidors i així deixar l’espai nacionalista en mans de CiU. Brillant!

El tercer factor, l’efecte Puigcerdà. S’afirma que com que a Puigcerdà a ERC li ha anat tant bé, vol dir que Carretero té raó. No entenc que es pugui fer tanta literatura sobre el que passa en un poblet de 8.800 habitants. Per aquesta regla de tres com que a Castellar del Vallès, poble amb 21.000 habitants, el PSC ha passat de 5 a 10 regidors i tindrà l’alcaldia, el PSC hauria d’agafar aquest nano de 27 anys, Ignasi Gimènez i posar-lo de President de la Generalitat en comptes de Montilla. Brillant! Sembla mentida que no es vulgui veure que la campanya de Carretero la fan els convergents per intentar dividir ERC. I Carretero hi juga. Per què els mitjans de comunicació públics li donen tant d’espai? Misteris de la política de comunicació del govern d’ara. Algú creu sincerament que manant Prenafeta i Pujol passaria que els mitjans públics semblessin de l’oposició?

Però potser la pregunta que ens fèiem no era la correcta, no es tracta de preguntar-nos per què una part de votants d’ERC es van quedar a casa. Potser la pregunta correcta és per què aquests votants van votar ERC fa quatre anys. La resposta en aquest cas és senzilla i és que la gent buscava el partit que de forma més clara s’enfrontava al PP. Però plantejarem més preguntes, algú creu que és més mal vist pels votants d’ERC en Clos que Jordi Hereu? Seria una temeritat afirmar-ho.

El que també sabem és que els vots perduts d’ERC no han anat a CiU, ja que per la mateixa regla de tres, si s’abstenen pel pacte amb Montilla, encara amb més raó no votarien a qui es planteja pactar amb el PP.

Per tant m’atreviria a donar un consell a ERC de Barcelona, que facin com es feia abans en alguns partits d’esquerres com el PC italià: quan tenien un problema es donaven un any per discutir-lo abans de prendre cap decisió. I als del PSC un altre consell: que tractin IC i ERC com si haguessin augmentat un regidor cada un. I que no es tornin a equivocar amb tàctiques errònies com la cessió del castell de Montjuïc, que fan emprenyar tothom. Un dia el PSC també viurà una nit electoral estranya, imprevista i els agradarà que els tractin bé. Potser ja viu uns dies estranys, també ha perdut un regidor. Si ERC opta per estar a l’oposició li pot passar com al PSC de Reventós que l’any 1980 va fer la mateixa afirmació i s’hi va quedar durant dues dècades. Però, a més, fer d’oposició en un Ajuntament no és el mateix que en un Parlament. D’entrada et quedes sense poder, sense treballadors, sense col·laboradors, sense assessors, t’ho has de fer tot sol. En segon lloc vius en una apagada general d’informació. En tercer lloc quan fas rodes de premsa o comunicats no t’ho publica ningú. Els mitjans només publicaran, i poc, el que diuen els de CiU i els del PP. Al final per sortir als mitjans t’has de radicalitzar tant que et converteixes en la CUP, tan radicals i amb tants vots.

Però a més, qui sap què els passa pel cap als catalans el dia de les eleccions? I, en general, què els passa pel cap als catalans. Per això la resposta a la pregunta del títol és clara: no sabem per què uns votants d’esquerres es van quedar a casa.

I si ERC hagués comès el mateix error que el PSC?

Anàlisi de resultats

Mariano Rajoy diu que triï alcalde la llista més votada, es veu que no sap com va això de les eleccions municipals. Hi ha polítics que creuen que tothom és imbècil. A més es driblen a si mateixos un cop i un altre sense anar a barraca, pensant-se que els altres creuran que han fet gol. Patètic.

Els mitjans diuen que el PSC ha perdut, curiosa manera de perdre i manar la pràctica totalitat dels Ajuntaments. Dels 15 ajuntaments amb més habitants, el PSC té alcalde en 14, l’altre es d’IC. El PSC deu manar en els ajuntaments que viuen el 90% dels catalans. EL PSC va de derrota en derrota fins a la victòria final.

Els de CiU es veu que estan molt contents, el poble més important que governen és… Sant Cugat! Deuen governar en ajuntaments on hi viuen el 10% de catalans. Es veu que ara no guanya qui treu més vots sinó qui té més regidors. Si així aconsegueixen dormir tranquils, no serem nosaltres qui els tregui de l’error. Els de CiU van de victòria en victòria, però fins la derrota final.

Els d’IC potser es van adonant que governar Interior no és la millor manera de fer votants, ho sap tot Catalunya excepte els seus dirigents. Un dels més interessants papers que juga en la societat catalana IC és precisament de fer de pont entre els moviments alternatius a tot, i la política sensata. Governant Interior han desfet l’encant i ara semblen el PSC. El PSUC durant la Generalitat provisional presidida per Josep Terradellas, va dirigir Sanitat. Lògic!

Els d’ERC creien que creixerien i creixerien fins l’infinit. No crec que es puguin treure moltes conclusions dels resultats, l’únic que cal és til·la, molta til·la.

Els del PP són uns tipus estranys ja que són els que estan més contents, no manaran mai res a Catalunya i ja els agrada.

El panorama català és apassionant no entenc res de les decisions que pren el poble català, ara bé, encara entenc menys el que diuen els diaris i res de res del que escriu en Josep Ramoneda.

Gas Natural i el new comunism

M’he assabentat que Gas Natural ha decidit finançar tots els partits que es reclamin hereus del comunisme i que vulguin construir el “New comunism”. Quins temps aquells on tot estava clar! De fet, considerant el que els ha passat i atès el meu passat roig –alerta no confondre amb roig-verd-violeta– no m’estranyaria que em demanessin que els assessorés. Podeu pensar que m’he tornat boig. És impossible, ja hi vaig néixer.

Resulta que Gas Natural volia comprar Endesa, tenia diners i la capacitat per gestionar aquesta companyia. Van cometre un error: els dirigents de Gas Natural creuen en el mercat i els d’Endesa, òbviament, no. Els d’Endesa creuen en el poder dels governs, del propi i sinó d’altres, com l’alemany, per exemple. Mentre els del PP feien negociacions amb els alemanys i després amb els russos, aquí encara hi ha gent que creu en les opes, el mercat, la borsa, l’oferta i la demanda… quina ximpleria!

El govern espanyol ha reaccionat i ha pactat amb el d’Itàlia i a la fi entre constructors i Ennel, s’ho han repartit. Aznar ha anat a buscar Putin a veure si ho frenava tot plegat.

Es juga a cartes en un gran casino, les cartes estan marcades, els crupiers estan comprats, la informació privilegiada corre per tot, i pretenen que ens ho creguem. I si ens fem altra volta comunistes i deixem que els governs decideixin? Gas Natural faria més negoci en un règim comunista que creient en el capitalisme. Estic esperant una oferta d’aquesta empresa tant despistada que encara creu en el capitalisme; necessita algú que la tregui de les tenebres on va a les palpentes i la porti pel recte camí. Cal inventar-se el “new comunism” una ideologia que creu en el mercat, en la lliure competència, que celebra l’aniversari del naixement d’Adam Smith, que lluita contra els monopolis i la burocràcia, que fomenta l’eficàcia, que…

El Pitus era socialista!

Durant la darrera campanya electoral l’economista Xavier Sala va cometre una entrevista al diari La Vanguardia contra l’aleshores candidat socialista a la Presidència de la Generalitat, José Montilla, la qual –segurament- guanyarà el rècord Guinness de la mala educació i s’ensenyarà a les universitats com l’exemple del que no ha de ser el periodisme. Sala pregunta: sap com s’acaba El zoo de’n Pitus? Montilla respon: No.

Evidentment Montilla no sabia com s’acabava aquest llibre, com tampoc ho sabia el 99% dels catalans. Amb aquesta pregunta l’economista nacionalista i neocon volia deixar en evidència el candidat sobre la seva manca de pedigrí català.

Vaig llegir aquest llibre quan era petit però, francament, no en recordava res de res, pel que l’he buscat i l’he rellegit –una activitat, rellegir, que ara està molt de moda; Uns rellegeixen Ulisses, altres El zoo de’n Pitus-. I ara, en primícia nacional, us explico el final del llibre ja que, segons el nostre preuat ciutadà que voldria treure les pensions a tots els ciutadans, cap català pot anar pel món sense saber com s’acaba aquesta importantíssima obra de la literatura catalana.

El zoo d’en Pitus és un llibre per a infants editat l’any 1966, l’argument tracta del següent: un nen -de nom Josep i al que li diuen Pitus- es posa molt malalt; per curar-lo resulta que ha d’anar a Suècia, i per tant cal trobar els diners (molts diners) per anar-hi en avió. Suposem que el metge en aquell país tan acollidor i just és gratuït i el tractament també. Una colla de nens organitza un zoo amb el suport del mossèn, per tal de recaptar diners pel viatge. Evidentment aconsegueixen els diners i el nano va a Suècia i es cura (aquest argument era creïble en la Catalunya del 66 i al tercer món el 2007).

Crec que en la versió que devia llegir Sala Martín, l’argument era diferent, el Pitus es posava malalt, com que era pobre no hi havia res a fer, els seus amics van acabar per fer-se rics, mentre el seu company agonitzava; al final algú li va pagar el viatge als EUA on a la porta d’un prestigiós hospital privat es va morir per manca de diners pel tractament.

Mentre del llibre Roig de Mao i del llibre Verd de Gadafi, -excepte Anthony Giddens, però d’això en parlarem un altre dia- ja ningú se’n recorda i no tenen cap efecte sobre les consciències col·lectives, en canvi el nostre llibre encara determina ni més ni menys que les eleccions al Parlament! Generacions de nens i nenes han modelat les seves preferències polítiques des de la més tendra infància amb aquest gran llibre. Xavier Sala a més de ser poc educat, s’ha posat de peus a la galleda, segurament si hagués estat més atent de nen sabria que el zoo d’en Pitus, és la Bíblia de la socialdemocràcia catalana, el manual adoctrinador de la infància catalana i prefigura i determina la Presidència del socialista José Montilla. L’únic que ha aconseguit és tornar a posar de moda aquesta Bíblia i, per tant, que als propers vint anys tots els nens i nenes catalans forgin les seves consciències de tal manera que a l’hora de votar sempre ho faran al PSC. Ernest Maragall ja ha encarregat una nova edició de 500.000 exemplars del llibre amb diverses versions -ha estat una suggerència del conseller Saura- en Pitus o la Pitas: el Pitus subsaharià i la Pitas magribí, per regalar a tots els nens i nenes catalans els propers deu anys.

El Doctor Xavier Domènech, Premi d’història Ciutat de Barcelona

Un jurat ha concedit el premi Agustí Duran Sanpere al nostre amic i membre del consell de redacció d’Espai de Llibertat Xavier Domènech per la tesi doctoral Pequeños grandes cambios. Movimiento obrero y cambio político en la década de los sesenta. En opinió del jurat, es tracta “d’una excel·lent recerca sobre la gènesi del nou moviment obrer a Barcelona i la seva àrea des de finals dels anys cinquanta i la seva consolidació als seixanta”. “La investigació” -sosté el jurat- “incorpora importants testimonis documentals i orals inèdits i es caracteritza per la seva maduresa conceptual, sobretot en posar un especial èmfasi en el paper d’aquest moviment obrer en el procés de transició democràtica”.

Fins aquí la versió oficial dels fets; ara us en donaré dues raons més. La primera és que he tingut la sort de llegir-me la tesi sencera i impressiona. Ja a l’inici del text el doctor Xavier ens diu que és qüestionable que hi hagi hagut “transició” ja que, -si ho he entès bé- el terme transició pressuposa que uns volien partir d’una dictadura per arribar a una democràcia, quan en realitat el que va passar és que uns no volien la fi de la dictadura i els altres van lluitar per aconseguir-ho. També ens diu que no és una història dels de baix, sinó des de baix. Aquí ja vaig flipar del tot. De fet, la tesi estudia el moviment obrer català de 1962 a 1967, i en té prou amb cinc anys per fer una reinterpretació total de l’antifranquisme espanyol. Acabes les 500 pàgines i voldries que en continués 500 més per arribar a l’any 1976. Però millor que es dediqui a coses més urgents per Catalunya.

La segona raó és que el doctor estava predestinat a rebre aquest premi: el seu segon cognom és Sampere i li han atorgat ni més ni menys que el premi d’història Ciutat de Barcelona Agustí Duran i Sanpere! Són de la mateixa família, però no saben escriure correctament el seu segon cognom?

Ciutadans de Togo

Periòdicament ens diuen que cal ser més competitius, que si no totes les plagues de l’univers recauran sobre nosaltres en forma de deslocalització industrial. Haurem de treballar vint hores diàries amb sous de Togo. El nostre horitzó, doncs, és ser ciutadans de Togo. Els neoliberals pretenen que ens entusiasmem amb aquesta idea. A més ens diuen que no es podran pagar les pensions i que, a més, les pensions fomenten la mandra. No hi fa res que els apòstols d’aquestes brillants idees tinguin sous per sobre del milió d’euros i que a més siguin els que menys treballen; són del tipus de gent que un dimarts, per exemple, se’n va a les 11 del matí a jugar a golf. Diuen que mai fan vacances, però al mes de gener s’agafen trenta dies per anar en iot a fer una volta pel Mediterrani. És la mateixa gent que quan s’acomiada de la feina s’embutxaca deu mil milions de pessetes (no m’ho invento, hi ha casos reals a casa nostra).

A mi em venen ganes d’agafar-ne un d’aquests, per exemple el senyor Botín –bon nom per a un dirigent de la banca– i organitzar-li unes vacances alternatives: Col·lectivitzaria tots els seus béns i el deixaria a una plaça d’una ciutat amb un carnet del PIRMI i li diria “Au, emprenedor, a veure com te’n surts d’aquesta! A veure com pagues el lloguer d’un pis, com t’alimentes…” Jo no seria tan cruel com ho és ell, no li diria: “això et passa per ser un pòtol!

Visca la terra

Hi ha un clam a la nostra societat a favor de les noves tecnologies de la comunicació i la informació: Que si ens faciliten la feina, que si amb menys temps fem moltes més coses, que si patatim, que si patatam.

Tothom hi està a favor, els més crítics gosen dir que les tecnologies no són bones ni dolentes sinó que depèn de l’ús que se’n fa. Ja estic fart de mentides: les tecnologies són dolentes i estan pensades només per empitjorar la nostra qualitat de vida.

Fa uns anys –no pas tants– a les oficines, de tant en tant algú t’enviava una carta, volia alguna cosa que et generava feina. El més normal era deixar descansar la carta en un calaix. Si al cap d’uns dies o setmanes et trucaven preguntant per aquella carta, en tenies prou de dir: “Doncs encara no he rebut aquesta carta, deuen ser aquests de Correus, que ja se sap…” Deixaves passar quinze dies, agafaves el telèfon i li deies: ja he rebut la carta, ja diré alguna cosa. La carta continuava al calaix. Passaven unes setmanes més i a la fi quan tornaven a trucar et posaves a la feina. Si la tasca era un paper, suposem, podien passar encara tres setmanes més. Quan l’interlocutor ja estava molt nerviós n’hi havia prou de dir-li: “Ja t’ho he enviat, deu ser a correus”. Efectivament la mala fama de correus era merescuda, però un 50% es devia a la barra dels ciutadans. Quins temps aquells, tant plàcids.

Ara les coses ja no son així, algú t’envia un correu electrònic demanant que facis alguna cosa. Si no el contestes al moment, al cap de cinc minuts ja et truca, si dius que estàs reunit, ho prova al mòbil. Encara que no l’agafis i el desconnectis et deixa un missatge a la bústia de veu. No et pots escapar. De tant en tant pots dir, he tingut el servidor penjat, però més de tres vegades no cola.

El correu electrònic per a mi ha estat un molt mal invent, ara visc molt pitjor; diuen que així fem més feina i és veritat, però, per què volem treballar més? Qui surt guanyant amb tot plegat? Només tinc una resposta: un malvat que s’enriqueix a costa de l’estrès de tots els ciutadans del món, en Bill Gates.