M’he llegit el llibre de Said El KadaouiCartes al meu fill. Un català de soca-rel, gairebé. Said va néixer a Beni Sidel, a Nador, Marroc, el 1975; és psicòleg i autor de diversos llibres. Estem assistint a la irrupció d’una generació de persones nouvingudes, els altres nous catalans, amb una preparació i bagatge impressionants que ens poden servir de brúixola davant dels dubtes que ens poden generar situacions i problemes nous. Fem-ne un tastet: “El que fa més por de la persona diferent no és la seva diferència, sinó que s’assembli a nosaltres. Reconèixer això voldria dir que avui ets tu foraster, però demà ho podria ser jo”. De fet, demà pots ser tu mateix. Alguns fins i tot ens sentim estrangers a casa nostra, no només als de fora els “toca mirar el món des dels marges”, de marges n’hi ha de moltes menes: lloc de naixença, de classe social, emocionals, sexuals, intel·lectuals, polítics, psicològics, etc.
He rigut quan explica que al seu pare -musulmà- li van fer un regal: dues ampolles de vi i un pernil de pota negra. En Said hi fa reflexions sobre la reacció del seu pare, jo sobre la patològica incultura del país. Mira que se’n poden arribar a regalar de coses!
Reconforta reafirmar idees que semblen no existir en la nostra vida pública: “La lluita per les llibertats individuals i per la igualtat de drets és patrimoni del món i en tots els seus racons es poden trobar persones valentes que han lluitat i lluiten encara per aconseguir que es respectin. No és patrimoni d’Occident.” Com si a occident no hi hagués hagut la Inquisició o l’holocaust, per exemple.
Normalment aquí quan parlem de diversitats ho fem amb una barreja de paternalisme o pretesa superioritat malentesa, en canvi Said ens diu que “deixem-nos de multiculturalitats, interculturalitats, diversitats i centrem-nos en la justícia social”. Correcte, ja que si no es pot “confondre el respecte a la diversitat amb la pèrdua de drets individuals”. Arribem a l’absurd de pensar que hem de respectar atacs als drets humans. És bona la reflexió que ens fa que “ja no es parla de lleis naturals. Ara es parla de cultures. A la merda la cultura!”. També coincideixo amb ell que “un món sense vels de cap mena seria millor”, però encara hi ha molts tipus de vel, a més dels de roba, especialment el de la indignitat humana, el del racisme en la ments de molts catalans.
És veritat com ens diu Said que d’una manera o altra tots som immigrants, però alerta que qui més mal ens fa sempre no són els “altres” sinó els “nostres”. Em sento mil vegades més a prop del Said nascut a Beni Sidel que de la major part de veïns de la meva escala. És el meu germà, el nou Francesc Candel.

Aquests dies hi ha un clam contra el Francesco Schetino capità del vaixell Costa Concordia. No puc entendre aquesta estranya forma de procedir contra ell, crec sincerament que està en contradicció amb la majoria de les opinions que es donen en relació amb tota la resta de temes. M’explicaré: Es diu que el capità es va apropar a la costa per saludar la gent i fer sonar les sirenes, sembla que va ser un gest cara a la família del maitre de l’hotel Antonello Tievoli, que vivia en aquella illa. Se’l critica dient que si el vaixell no era seu no podia decidir canviar la ruta, la qual cosa posava en perill tota la tripulació i el passatge. També es critica que fugís de bon principi. Diuen que li demanaran quinze anys de presó per naufragi i abandó del vaixell. Francament no ho entenc, és una gran hipocresia. Està en total contradicció amb totes les opinions que es donen per a tots els altres temes. Vegem-ho.
Per quina raó el capità del vaixell es podia apropar a la costa per saludar a qui li dóna la gana, quan a més el vaixell no és seu? Perquè sí. Els gestors de Lehman Brothers tampoc són els seus propietaris i fent tota mena de bestieses van fe encallar el banc. Es pot argüir que va posar en perill 4.229 passatgers dels quals 11 han mort. I què? Amb una tercera part del que va costar el primer dels tres sanejaments amb diner públic d’AiG es podia acabar amb la pobresa extrema al món, un dels objectius del mil·lenni de l’ONU, és a dir que no es moriria de fam ningú al món, com es pot veure, molts més morts que tots els passatgers del vaixell.
Però hi ha més, quant paguen al capità? Es suficient perquè arrisqui la vida per salvar el passatge? Crec que no. Si Schetino fa una avaluació del cost/benefici que li suposa o bé mantenir la feina o bé morir salvant la gent, el resultat és molt clar, més val estar a l’atur. Així pensen els neoliberals. No crec que el comportament del capità difereixi massa del dels directius del sistema financer mundial de Lehman Brothers, AiG, Goldman Sachs, Standard & Poor’s, BBVA, etc. Són gent que dirigeix unes empreses que gestionen uns patrimonis que no són seus i que estimben les empreses, obliguen els països a salvar-los injectant quantitats de diners pornogràfiques i després els critiquen que s’hagin endeutat per salvar-los i els imposen els deures d’acabar amb la sanitat pública i l’educació pública, amb la qual cosa acabarem per ser més pobres, més analfabets i a més es començarà a morir gent de malalties que es curen. El que passa als EUA. El capità al costat d’ells és un escolanet, un aprenent de neoliberal. Proposo que el facin comissari europeu de la Marina o vicepresident del Banc Central Europeu.

Estic fart aquests dies de sentir coses relatives a les revolucions als països del nord d’Àfrica. El comentari més repetit és aquest: com pot ser que després de fer una revolució quan poden votar votin els partits islàmics més conservadors? La gent no s’adona que nosaltres quan vam poder votar ho vam fer per semblar francesos, anglesos… Volíem ser europeus! Ells, en canvi, s’han hagut d’enfrontar igualment a dictadures sostingudes per França, Anglaterra o els EUA! Quins referents han de tenir els ciutadans del nord d’Àfrica si fins i tot un govern d’esquerres espanyol venia armes a dictadors per reprimir la població civil?

La resposta a la pregunta que feia a l’inici sobre el perquè del comportament electoral dels nord-africans és al meu entendre fàcil, sorprenentment no cal sortir de casa. Després de quaranta anys de dictadura feixista i nacionalcatòlica, l’any 1977 el poble espanyol va votar per primera vegada en quaranta anys i va guanyar… UCD, el partit dels neofranquistes que havien governat despòticament. L’any 1979, després de l’aprovació de la Constitució, es van tornar a celebrar eleccions generals i va guanyar… la UCD! No va ser fins 7 anys després de la mort de Franco quan l’any 1982 va guanyar el partit socialista, passant per un intent de cop d’estat l’any 1981.

Si analitzem la qüestió del perquè voten partits islàmics, també la respondrem sense sortir de casa. En aquells dies convulsos de la transició es va firmar un Concordat amb el Vaticà que donava tota mena de privilegis a l’Església catòlica, en previsió que la llibertat religiosa seria ineludible. Els quatre acords concordataris, actualització d’un Concordat firmat per la dictadura amb el Vaticà de l’any 1953, es van fer de pressa i corrents i amb procediments de dubtosa constitucionalitat, amb el format de tractat internacional. Pensem que es va aprovar la Constitució un 6 de desembre i es van firmar els acords el 3 de gener.

Tots aquests privilegis 35 anys després continuen vigents i qui els critica per vulnerar els més elementals principis de neutralitat de l’estat envers el fet espiritual continua essent titllat de radical.

Així doncs, tots aquells que creuen que els àrabs són gent rara que fan coses contradictòries o fins i tot que fan coses irracionals, el que haurien de fer és mirar-se al mirall. No s’adonen que han tornat a votar un partit que no pararà fins a tornar a convertir la Generalitat de Catalunya en una Diputación Provincial com en temps de Juan Antonio Samaranch! O algú sensat creu que els catalans no som gent rara?

Hi ha molt sovint en la mentalitat col·lectiva una mena de ressorgiment d’idees i conceptes que, tot i ser delirants, apareixen com a autèntiques propostes/miracle que ho resoldran tot. Una d’elles és la idea de recuperar els aprenents. Ja es va recuperar la idea del becari, que a la fi s’ha acabat convertint en un mecanisme on els joves -i no tan joves- fan pràctiques en empreses. A la pràctica, treballen per un sou miserable -perversió de la idea de beca- i sense contracte laboral.

La darrera ocurrència prové, pel que sembla, d’Alemanya i ens diu que cal tenir un contracte de 40 hores per 400 euros al mes.
En comptes de plantejar-nos per què tenim una classe empresarial tan precària i deficient, més pendent del poder que de la innovació, fotem les culpes de la crisi als treballadors. Brillant!

Però anem més enrere. No sé si algú encara vol tornar als gremis de l’època medieval, on hi havia aprenents, oficials i mestres. Només un ruc voldria tornar a aquells temps pretèrits, només un desconeixement sideral pot permetre tenir-ne nostàlgia.

Fem un salt i anem més endavant, situem-nos a inicis dels anys setanta. Anem a veure quines eren les condicions de treball dels aprenents: “En Barcelona más de 1.800 empresas han sido multadas -según la revista Criba- por tener trabajando menores de edad (…) en el textil los aprendices en un 21% empezaron a trabajar a los 13 años” i el “33% del ramo de la madera [...] en el ramo del metal, el 20%”. En “alimentación el 15% se incorporó a los 11 años y el 14%, a los 12 años (…)”. “La mitad de los aprendices trabajan más de 9 horas y un 35% no cobra estas horas extras [...] Más de la mitad de los aprendices (52%) trabajan sin contrato de trabajo”.

En una revista clandestina podem llegir: “Recientemente me enteré de que hay empresas (una de ellas es “Piquet” de Sardanyola) donde se contrata a menores de 14 años (cosa que ya sabía) pero suelen ser muchachos (cosa que me imaginaba), que solo cobran 900 ptas. semanales (cosa que ya sabía) pero que además trabajan doce horas diarias”.

Les amenaces que ronden els nostres caps són precisament que tornem a fa 40 anys amb treball infantil, jornades de 12 hores i sous de misèria. Anem al sistema americà, on es pot ser pobre treballant 40 hores i on no hi ha aturats sinó autònoms sense feina -i sense seguretat social-. Alguns dies sóc encara més malpensat i penso que ens volen fer tornar a l’època medieval, on hi havia senyors feudals i serfs de la gleba. Estem arribant al feudalisme capitalista.

Vam quedar la setmana passada en el punt en que a Esteve el lapidaven. Ara explicarem la gran peregrinació que van fer les seves despulles un cop mort. El van posar en una tomba a Cafargamala, al nord de Jerusalem. Cap a l’any 417 el porten a Jerusalem, a l’església de Sió, quan entra a l’església comença a ploure i es produeix el fi de la sequera.
Passa el temps i Alexandre, el senador de Constantinoble, va a Jerusalem amb la seva dona Juliana, allí es mor i l’enterren al costat de sant Esteve i en un taüt igual. Set anys després, com que les autoritats no fan cap cas de les despulles del senador, Juliana, emprenyada, se’l vol emportar a Constantinoble. Quan arriben a Jerusalem s’adonen que hi ha dos taüts, Juliana es tira a sobre el d’Esteve -s’equivoca-. Per tant, sant Esteve viatja cap a Constantinoble.
Passa el temps i Eudòxia, filla de l’emperador Teodosi, que viu a Roma, està turmentada pel diable. El seu pare la vol portar a Constantinoble perquè Esteve la curi. El diable no vol deixar marxar la noia i parla per la seva boca; al final, Teodosi, veient que és impossible que la seva filla viatgi, decideix portar sant Esteve a Roma. El poble de Constantinoble no vol deixar marxar el sant que fa tants miracles, al final proposa un canvi amb sant Llorenç. Es fa una consulta amb el papa sant Pelagi, que ho accepta. Al passar per Càpua, antiga capital de la Campania, prop de Nàpols, s’aturen i els campanesos o campanuts demanen una relíquia i es queden amb un braç. No sabem si quan els catalans els envaïm l’any 1282 fins el 1295 ens vam endur el braç a algun lloc. Per fi arriben a Roma i proven d’entrar a l’església de sant Pere, però els portadors queden immobilitzats. Eudòxia parla pel dimoni i diu que Esteve vol ser enterrat al costat de sant Llorenç. Obren el taüt de sant Llorenç i aquest riu, i es posa a un costat de la tomba. Però és clar, el pacte és el pacte i diverses persones intenten endur-se a Llorenç. Els que volen treure Llorenç es desmaien i moren al cap de 10 dies i tots els que diuen que Llorenç s’ha de portar a Constantinoble es tornen bojos i per tant es queda allí definitivament el 22 abril de 425.
El darrer episodi de la història té com a protagonista Mariano Rajoy. Vol canviar tots els dies de lloc. Es veu que els diumenges els vol passar a dilluns perquè ningú faci festa, el dia de cap d’any el posaran a la primavera així la gent està més animada i iniciarà l’any amb millor ànim. I per fi el dia de sant Esteve han decidit posar-lo el dia 26, però d’agost. No entenc aquest darrer canvi ja que la digestió, com tothom sap, és molt pitjor amb la calor. Bé, que ningú s’estranyi amb els canvis, no havíem dit que la mort es va produir el 3 d’agost i, en canvi, van posar la seva celebració unilateralment el 26 de desembre? Si ho va fer un papa, per què no ho pot fer Rajoy?

Tots els catalans i catalanes celebrem amb cert entusiasme Sant Esteve, ara bé, quasi cap català sap qui era aquest Sr. Esteve i perquè celebrem el seu nom el dia 26 de desembre. Vegem-ho. Hi ha dues possibilitats. La primera és que a Esteve se l’acusava de dir “paraules blasfemes contra Moisès i contra Déu”. Els fets es produeixen a Jerusalem i l’acaben matant. Una tradició diu que les relíquies acaben a Menorca el 418 i això genera un fanatisme religiós que acaba amb la persecució de jueus. Se’n perd la pista.

La segona versió està extreta d’un dels meus llibres preferits, es tracta de La llegenda daurada, vida de sants de Santiago de la Voràgine bisbe de Gènova (1230 1298). Segons aquest bisbe, Esteve (stephanus) va morir a l’entorn de l’any 35 dC i va ser un “infatigable parlador a dones velles”. Resulta que els apòstols no podien de tanta feina que tenien i van nomenar 7 diaques per fer les feines administratives. Esteve va ser el molt honorable president d’aquests diaques. La seva tasca consistia a instruir i governar a vídues que els apòstols van posar sota la seva vigilància. Resulta que comencen a haver-hi queixes pel fet a que les vídues d’origen pagà se les feia treballar més que les vídues jueves. Sembla que l’home s’esmerçava molt a tractar excessivament bé a aquelles vídues. Alguna cosa devia passar perquè, al final els jueus s’empipen, el calumnien i és lapidat. Sembla que qui guarda les robes és qui amb el temps es transformarà en sant Pau. Això és com pensar que un dia Emílio Botín es convertirà en un hippy comunista o que Luis de Guindos, nou ministre i exdirigent per Europa de Lehman Brothers, es tornarà un humanista sensible amb el dolor aliè. Esteve mor el dia 3 d’agost. Llavors, per què el celebrem el 26 de desembre? Per la mateixa raó que Jesús no va néixer un 25 de desembre, us imagineu uns pastors cantant a la nit un 25 de desembre amb el fred que fa? Simplement el van traslladar de dia per coincidir amb el dia del naixement del sol, el solstici. Bé, més o menys, la ciència no és el fort de l’Església. Els que reclamaven una visió més científica els anaven cremant. Doncs bé, sant Esteve el van posar al dia 26 pel fet de ser el primer màrtir del cristianisme i per això el van situar el dia següent del naixement de Jesucrist.

Podeu pensar, i els canelons què tenen a veure amb sant Esteve? Els canelons els fem els catalans el dia 26 per aprofitar les sobres del pollastre del dia de Nadal. I llavors ens queixem que ens diguin garrepes! Podríem arribar a la conclusió que quan els catalans anaven a Roma a veure sant Esteve allí menjaven lasanya, quan van arribar aquí van fer una lassanya enrotllada. Fi de la primera part.

 Hi ha moltes teories sobre la significació del Nadal i per què ho celebrem aquests dies com ho fem. Faré una mi?ca de llum sobre aquesta festivitat tan assenyalada. D’entrada cal dir que ja cap lliurepensador proposa canviar res d’aquestes festes, abans llegíem articles proposant canvis de nom, de dies, de costums, jo era un d’ells. Si ho continuem dient vindrà un de l’FMI i considerarà essencial per donar confiança als mercats que treballem el dia 25 i 26 de desembre. I no cal dir que si se n’assabenta un de S&P o Goldman Sachs, són capaços de proposar que als desnonats a més se’ls pengi d’una creu.
Per celebrar les festes fem tot d’atemptats al medi ambient, posem molta llum al carrer per dilapidar energia, arrenquem trossos de bosc per fer una mena de maquetes i posem arbres de veritat dins de casa, la qual cosa si ens observés un marcià el tindria molt confós. Quins estranys costums tenen aquests terrícoles quadribarrats, pensaria. Tot i la crisi fem dues coses que semblen contradictòries amb la necessària austeritat que ens hauria ?d’acompa?nyar: comprem i mengem com posseïts. El marcià no entendria la delera amb què tothom es fa regals tot i que, en canvi, ens emprenya tant comprar-los. Tampoc no entendria que hi hagi tantes botigues que venen coses que no serveixen per a res, li diria que les coses útils ja les tenim i que per aquesta raó ens fem regals que no serveixen per a res i, és clar, això genera un gran comerç de botigues que venen coses inútils. I tampoc entendria que mengéssim de forma tan desmesurada. Tot l’any fent tota mena de dietes ?estra?nyes i de cop una disbauxa.
I per fi us explicaré el perquè celebrem de manera tan entusiàstica el dia de Nadal. Resulta que tenim una particularitat que fa de la nostra nació, una nació única al planeta, som el país del món amb una natalitat més baixa, no és broma. Ara amb la crisi, la gent encara està mes desorientada i desmotivada i resulta que no només no hi ha cap naixement sinó que hem arribat a un moment en el qual la gent no s’atreveix ni a fer-ho. Amb tot aquest dantesc panorama resulta que a un català se li va acudir de recordar-nos que fa més de 2.000 anys en un lloc anomenat Betlem va néixer un nen! I au, tothom a celebrar-ho, però en comptes d’intentar fer-ho de la manera tradicional, els catalans ens dediquem a regalar-nos coses i a menjar pels descosits. De qui és culpa tants despropòsits? De les farmacèutiques, en aquest cas d’Industrias Farmacéuticas Almirall Prodesfarma, S.L. la fabricant de l’Almax, el producte nadalenc més consumit. Mentre li explico tot això el marcià mig marejat se’n va volant com l’arcàngel Miquel.

Azar Nafisi ens deia fa uns dies a Barcelona que el primer que van fer els aiatol·làs a l’Iran va ser assetjar la universitat fins que van aconseguir eliminar les facultats d’humanitats. Aquí un conseller de la Generalitat va dir que qui vulgui estudiar llatí que s’ho pagui. Sentim a parlar cada dia d’acomiadaments massius a les universitats catalanes. També es parla que cal augmentar el cost de les matrícules i fer una política de beques ja que si no el sistema és injust. La gent desinformada que ho diu no comet altre delicte que repetir les ximpleries que diuen els que manen sense posar-s’hi a pensar una mica. L’exemple més clar de repeticions sense pensar són els que diuen que els mercats proposen alguna cosa racional. La gent informada que ho diu sap que menteix clamorosament. Francament, n’estic fart. Algú creu sincerament que amb les retallades, ara de sobte, es posarà una milionada sobre la taula per tal que els fills i filles de les classes populars tinguin un millor accés a la universitat?

El que ens diu la història és que cada vegada que algú sembla preocupar-se per l’accés universitari de les classes populars, en realitat el que ens proposa són uns augments al·lucinants de matrícules amb el que cada dia és més difícil que els millors arribin a la universitat. Quan sento parlar d’excel·lència universitària em poso la mà a la cartera. De fet els que parlen en aquests termes el que pretenen és una universitat mediocre a la qual només puguin arribar els nois i noies pallussos fils de rics. I on les ments privilegiades hauran de conformar-se a anar a una Formació Professional convertida al nostre país en un mite dels temps passats que mai van existir. Això sí, els gamarussos fills dels rics podran passejar-se per la universitat anys i anys. De fet com el Bush fill, o el fill de Gaddafi, Saif, que va estudiar a la London School of Economics. Casualment Saif Gaddafi es va doctorar copiant la tesi doctoral, això sí, fent una donació d’un milió i mig de lliures esterlines.

Potser al final aquesta catèrvola de neoliberals ens deixaran una petita universitat a Cervera -com la de l’any 1718-, i totes les altres tancaran per manca de diners. Això sí, la gran diferencia entre el 2012 i el 1714 és que llavors tothom va entendre que era el resultat lògic d’una derrota militar i la consegüent humiliació cultural. Ara no, ara ningú protesta i el més fotut de tot és que no ens cal un rei borbó, ens ho fem nosaltres mateixos. Almenys abans podíem posar el retrat del rei a l’inrevés. Un cop tancada la universitat ja podran dir sense embuts que ens retallen la universitat pel nostre propi bé i ens ho creurem. Aquesta és la nació que volem? Fa por.

Des del passat dia 20 de novembre les coses han canviat definitivament. D’entrada hi ha un detall que ha passat desapercebut totalment dels mitjans de comunicació, després de molts dies plovent per fi ha sortit el sol. Portem ja molts dies de bonança.
El diferencial entre el bo espanyol i l’alemany ha disminuït per sota de 10 punts. L’Angela Merkel s’ha tornat una persona amable, educada, que ja no considera que els espanyols són uns pòtols i que tenen un país fet una merda sinó que ha remarcat que, de fet, tots els alemanys el que volen -de fet ho sabíem tots- és venir a viure a Mallorca tot l’any.
Els gestors del Banc Central Europeu han decidit fer una operació massiva de suport al deute públic espanyol i ara en comptes de pagar el 6% anual, ja només paguem l’1,25%.
El que hom anomena com a mercats -eufemisme que amaga els amos de l’univers- han decidit no especular més, han entès que amb un nou cap de govern conservador a Espanya ja no paga la pena guanyar diners a cabassos a costa dels ciutadans més pobres.
Els espanyols i catalans rics han decidit repatriar els diners dels paradisos fiscals i començar a pagar les seves obligacions cíviques al nostre país. Ara el nivell d’ingressos dels rics comença a ser més alt que el dels pobres. Una cosa que pot semblar a primera vista normal però que fins ara no ho era.
Producte de tots els canvis ocorreguts a partir del dia 20 de novembre tots els aturats van a l’oficina de l’INEM i els ofereixen feines ben remunerades. De fet el govern es planteja seriosament tancar les oficines ja que es calcula que en tres mesos el nivell de l’atur serà com el suec.
Els bancs han tornat a donar crèdits a la petita i mitjana empresa i als particulars, tota la gent que no tenia pis ja en té i ja no hi ha ni bombolla immobiliària ni pisos buits.
La UE ha assegurat a Espanya que el futur està garantit i que es plantegen una nova etapa de serenitat i donar per acabada aquesta època de crisi i desconcert.
A més, i vinculat a tot plegat, la majoria de la població ha sortit a respirar tranquil·la, s’han acabat les males cares i les males maneres, tothom és feliç.

S’ha posat de moda en els darrers dies parlar dels tecnòcrates. No sé gaire de què estem parlant. Anem a veure què ens diu l’Enciclopèdia Catalana: “Govern dels tecnòcrates. Suposa una racionalització de les tasques de l’administració pública, fins a arribar a un nou model d’organització política i social, en el qual la gestió pública estigui en mans de tècnics en les diverses matèries, que impulsin per sobre de tot el desenvolupament econòmic, amb criteris d’eficàcia.” Sembla en aquest primer tros una mena de descripció fins a cert punt asèptica. Però continua: “Partint d’una crítica a les ideologies polítiques, pretén arribar a la despolitització de les masses, que resten excloses de la participació en els afers públics, i a la creació d’una societat de consum que, mitjançant uns mecanismes de persuasió i repressió, permeti de fet la consolidació de les estructures socioeconòmiques capitalistes i el manteniment de les oligarquies que detenen el poder.”
De totes formes a hores d’ara no queda clara tampoc la frase “permeti de fet la consolidació de les estructures socioeconòmiques capitalistes”. Avui totes les antenes de les més potents estacions de la NASA que abans auscultaven l’espai sideral, ara estan enfocant sense resultat Wall Street. M’explicaré. El que estem veient és que el comitè executiu del planeta Terra és avui el consell d’administració de Goldman Sachs i no sembla que en aquest comitè executiu hi hagi vida intel·ligent. Les antenes de la NASA treuen fum.
Aquesta gent han passat per escoles de negocis i, és clar, ja mai tornaran a ser persones humanes decents. Per guanyar un 1% avui són capaços de carregar-se l’economia mundial, el capitalisme sencer i fins i tot el mateix planeta Terra.
O sigui que els tecnòcrates no són individus asèptics sinó que són persones amb ideologies d’extrema dreta que pretenen trencar la democràcia i la llibertat per mantenir al poder una oligarquia. Això sí, tots aquests individus en comptes de trepitjar les escoles de negocis caldria que fessin teràpia, que és l’activitat pròpia dels psicòpates, d’aquella gent que fa molt de mal però que no tenen cap mena d’empatia envers les víctimes. A les facultats d’humanitats no hi podran anar perquè les hauran liquidat.
Caldria que el conseller Puig donés noves directrius als Mossos d’Esquadra: quan vegin algú que parla en nom dels “mercats”, que sigui ràpidament reduït, detingut i empresonat abans no facin més mal.