Polítiques industrials

Aquests dies molta gent s’exclama estranyada, per què empreses espanyoles rendibles són tancades per les cases mares de les multinacionals fins i tot quan els costos laborals són més baixos? Santa innocència. Molta gent s’havia cregut la bola de la lliure competència i el lliure mercat. Ara quan les coses no van tan bé, les cases mares de les empreses multinacionals prenen decisions que tenen més a veure amb el patriotisme que amb la cartera. Així, si una empresa alemanya ha de reduir plantilla tancarà l’empresa a Barcelona i no a Munic. Per exemple, l’empresa automobilística Volkswagen quan ha de contractar amb una empresa perquè li fabriqui un determinat component primer ho donarà a una empresa alemanya, encara que li costi un 30% més car. Les empreses catalanes -o txeques- ja poden fer ofertes a la baixa, que mai no guanyaran. I si alguna de fora guanya està obligada a contractar part dels components a Alemanya. El mateix fan els francesos i els italians. En la meca del capitalisme, als EUA, la cosa encara és més bèstia. Allí el Govern va crear la xarxa Echelon i juntament amb altres països, especialment la Gran Bretanya, espien i controlen totes les companyies del món, impedint la lliure competència. Fins i tot, es va crear una comissió d’estudi al Parlament europeu.

Fa una colla d’anys, en l’època dels governs de Felipe González, hi va haver tres ministres Miguel Boyer, més conegut com el marit d’Isabel Preysler, Claudio Aranzadi i Carlos Solchaga que van fer bona la idea que la millor política industrial és la que no existeix.

Una part de l’elevat nivell d’atur espanyol té a veure precisament amb aquesta manca de política industrial. Els centres de decisió estan a fora, així com els centres de disseny i llavors és clar, només podem competir en sous baixos. Aquests economistes eren totxos o malvats? Es van creure sincerament que hi havia una mà invisible que tot ho arreglava? De veritat eren tan passerells? Van ser els mateixos que van voler desregular el mercat laboral i llavors, és clar, la gent descobreix que només anunciar-se la crisi -i quan encara tenen beneficis- tothom vulgui acomiadar gent; si l’acomiadament fos més dificultós i car, l’atur s’acabaria produint però, bastant més tard.

Només amb una cosa coincideixo amb el marit de la Preysler, abans que la màfia russa es quedi Repsol potser que s’ho quedi l’Estat, haurem de pagar de totes formes però, posats a pagar potser ens ho quedem.

Salteu, Salteu, maleïts

Sóc un romàntic, m’agradava molt més com se solucionaven alguns temes antigament que no pas ara.

Aquesta gent d’avui que guanya 7, 10, 14 milions de dòlars en un any, que a més han engegat a fer punyetes la seva companyia i han creat una crisi econòmica planetària, resulta que els paguem el sou i els arreglem amb els nostres impostos les seves malifetes. És un sistema que no m’agrada. Aquests taurons de Wall Street han fet un mal irreparable a centenars de milions de persones i en faran a centenars de milions més. No exagero. Resulta que primer van fer que els pisos pugessin de preu d’una forma escandalosa, després van fer que els bancs donessin crèdits per poder-los pagar, després van fer que l’euribor pugés molt i a la fi quan no poden pagar resulta que havien jugat a dues coses que s’anomenen derivats, jugaven a veure si es paguen o no les hipoteques i si la borsa baixa. Ara el govern dels EUA fa l’operació d’intervenció pública més gran de la història de la humanitat i aquesta gent sembla que no anirà a la presó perquè no ha fet res il·lícit. Fer tota mena de trampes en el sistema capitalista està ben vist. El màxim que els passarà és que no rebran grans compensacions per acomiadament i se’ls despatxarà. Francament, amb aquest panorama deu estar molt preocupada gent com el responsable de la companyia AiG, (que ha protagonitzat una de les fallides més grans de la història) Martin J. Sullivan que només l’any passat va cobrar 14 milions de dòlars! No li queda prou vida com per gastar-se la fortuna que té.

Com deia a l’inici sóc un romàntic i m’agrada molt més el funcionament de Wall Street de fa vuitanta anys. Resulta que a la dècada de 1920 hi va haver a la borsa de Nova York un gran procés especulatiu fonamentat en què molta gent va demanar crèdits per comprar accions, en un moment determinat els bancs van reduir el crèdit i la piràmide va ensorrar-se. Va ser el crac del 24 d’octubre de 1929, el dijous negre i el següent dimarts negre 29 octubre de 1929.

Diu la llegenda que molts dels especuladors en veure que perdien la fortuna en una setmana tràgica, van anar al seu hotel i van buscar una finestra de molta alçada per finalment tirar-s’hi. Podem treure’n dues lliçons, la primera és que la humanitat sempre repeteix els seus errors i la segona que antigament eren més romàntics, els cracs financers tenien finals feliços: els taurons se suïcidaven. Això és el que reclamo ara, que si els hem de pagar tot el que han destruït almenys tinguin la delicadesa de saltar de la finestra més alta. Salteu, salteu, maleïts.