Polítiques industrials

Aquests dies molta gent s’exclama estranyada, per què empreses espanyoles rendibles són tancades per les cases mares de les multinacionals fins i tot quan els costos laborals són més baixos? Santa innocència. Molta gent s’havia cregut la bola de la lliure competència i el lliure mercat. Ara quan les coses no van tan bé, les cases mares de les empreses multinacionals prenen decisions que tenen més a veure amb el patriotisme que amb la cartera. Així, si una empresa alemanya ha de reduir plantilla tancarà l’empresa a Barcelona i no a Munic. Per exemple, l’empresa automobilística Volkswagen quan ha de contractar amb una empresa perquè li fabriqui un determinat component primer ho donarà a una empresa alemanya, encara que li costi un 30% més car. Les empreses catalanes -o txeques- ja poden fer ofertes a la baixa, que mai no guanyaran. I si alguna de fora guanya està obligada a contractar part dels components a Alemanya. El mateix fan els francesos i els italians. En la meca del capitalisme, als EUA, la cosa encara és més bèstia. Allí el Govern va crear la xarxa Echelon i juntament amb altres països, especialment la Gran Bretanya, espien i controlen totes les companyies del món, impedint la lliure competència. Fins i tot, es va crear una comissió d’estudi al Parlament europeu.

Fa una colla d’anys, en l’època dels governs de Felipe González, hi va haver tres ministres Miguel Boyer, més conegut com el marit d’Isabel Preysler, Claudio Aranzadi i Carlos Solchaga que van fer bona la idea que la millor política industrial és la que no existeix.

Una part de l’elevat nivell d’atur espanyol té a veure precisament amb aquesta manca de política industrial. Els centres de decisió estan a fora, així com els centres de disseny i llavors és clar, només podem competir en sous baixos. Aquests economistes eren totxos o malvats? Es van creure sincerament que hi havia una mà invisible que tot ho arreglava? De veritat eren tan passerells? Van ser els mateixos que van voler desregular el mercat laboral i llavors, és clar, la gent descobreix que només anunciar-se la crisi -i quan encara tenen beneficis- tothom vulgui acomiadar gent; si l’acomiadament fos més dificultós i car, l’atur s’acabaria produint però, bastant més tard.

Només amb una cosa coincideixo amb el marit de la Preysler, abans que la màfia russa es quedi Repsol potser que s’ho quedi l’Estat, haurem de pagar de totes formes però, posats a pagar potser ens ho quedem.

Nacionalitzem els bancs

Sempre s’ha dit que l’esquerra és partidària d’augmentar els impostos i de gastar desmesuradament, per contra es diu també que la dreta és estalviadora i partidària de no pagar impostos.

Això és el que es diu que ha passat durant un segle aproximadament, ara tot se n’ha anat a fer punyetes. L’esquerra és partidària de no fer pagar impostos i d’aconseguir el dèficit zero i si pot ser arribar al superàvit en els comptes públics. Això és el que va fer Clinton i ara Zapatero.

La dreta, en canvi, és partidària ara d’augmentar els impostos als pobres -i de reduir-los als rics- i gastar desmesuradament creant els majors dèficits de la història. Vegi’s per exemple l’actual dèficit del tresor públic als EUA. Però fins ara una part important del dèficit es creava per les guerres o per la reducció dels ingressos. Ara hi ha una nova modalitat de capitalisme que si Adam Smith aixequés el cap es moriria de l’ensurt.

Resulta que uns bancs donen crèdits hipotecaris a grans empreses i rics en general. Els crèdits estan mal donats perquè el pis, l’edifici, el local, valen menys que el crèdit concedit. Resulta que els bancs es desfan d’aquests paquets de crèdits i els compren altres bancs. I resulta que la gent no paga i a la fi el sistema peta. La lògica capitalista diu que els bancs enxampats en aquest joc han d’assumir les seves responsabilitats -irresponsabilitats-. El mercat és el mercat i el risc el risc. Doncs no, ara tots els neoliberals i neocons en general afirmen que cal que amb els impostos que paguem tots salvem els bancs i als seus mals gestors. Increïble! Han intentat fins i tot que els diners de tots els arribessin sense publicitat per tal que ningú sàpiga qui ha gestionat malament els diners aliens. O sigui que diners meus que creia que donava al govern Montilla i Zapatero perquè els gestionessin han anat a parar a les butxaques d’aquells que cobren sous de milions d’euros per gestionar malament moltíssimes hipoteques.

Proposo, si hem de continuar per aquest camí, dues solucions, o bé els bancs els convertim en caixes -que fan una lloable obra social- o plantegem la nacionalització de la banca.

Economistes marxistes-leninistes

Si us digués que sé el que passarà l’any vinent, pensaríeu segurament que sóc un d’aquests bojos que es pensen que poden endevinar el futur. El director del diari rumiaria: “si no l’endevina el despatxo, si ho encerta el faig editorialista i li pregunto els resultats de la travessa”.

Parteixo de la idea que ningú pot saber què passarà, però si en tots els ordres de la vida pensem això, llavors per què als darrers dies han sortit tantes veus dient que està arribant una crisi brutal? El primer que cal dir és que si al final hi ha crisi no serà per culpa de Rodríguez Zapatero, pot ser que els errors del Govern de Madrid siguin enormes però encara no està demostrat que el PSOE pugui crear una crisi d’abast planetari. Un dia d’aquests diran que és Déu qui transmet la veu als mòbils. I 10 milions d’espanyols s’ho creuran.

En segon lloc cal dir també que de moment l’economia espanyola va molt millor que els països de l’entorn i que els nivells d’atur i de precarietat laboral son més bons que amb els governs d’Aznar. El mateix podem dir de l’atur juvenil, de la població activa femenina que és més elevada, del nombre d’altes a la seguretat social, etc etc. Els salaris mínims han experimentat una pujada com mai, igual que les pensions més baixes.

En tercer lloc tots aquests catastrofistes de dretes què volen aconseguir? Que les coses vagin malament? Per què? Volen ensorrar els seus bancs i les seves empreses? Han perdut el senderi?

Anys enrere, quan l’esquerra era esquerra, dèiem que vindria una crisi del capitalisme tan important que seria la seva darrera crisi. Semblava com si hi hagués una llei de la història que la fes ineludible. Fins i tot parlàvem de crisi de civilització. Les vegades que ens hem afaitat des de llavors arriben al nombre dels milions de Pizarro. I el capitalisme continua. Gaire clarividents no érem.

Ara, els portaveus de la dreta econòmica i política s’han tornat marxistes-leninistes?