Església anticatalana

L’esquerra catalana ha menystingut el poder l’església catòlica en la vida del nostre país. Fins i tot una bona part de l’esquerra marxista, quan existia, afirmava que no entenia perquè la classe obrera conscienciada i organitzada era anticlerical. Potser ara tots aquests milhomes començaran a entendre aquells pobres obrers organitzats que potser no havien pogut estudiar però eren molt més lúcids que els intel·lectuals dels anys 60 i els d’ara. Què sabien aquells obrers, que no sabem ara? (Max Aub, a La gallina ciega). Ara es torna a veure amb claredat que només l’església pot nuclear una potent dreta ajuntant des de Duran i Lleida fins al racista Anglada, passant per Sirera. Tot això ja estava escrit: El gran refús. El que fou home de confiança del bisbe Vidal i Barraquer, Carles Cardó, ja ho va escriure a inicis dels anys 40 i tot i que no es va publicar fins 1994, el seu testimoni llegit aquests dies fa estremir: “D’ací vingué que entre el poble, sovint entre la clerecia, el nom de catòlic signifiqués menys una confessió religiosa que un partidisme polític, i per cert un de particularment i justament antipàtic al seny cristià de la gent: el d’una extrema dreta violent“. L’esquerra ha estat menys valenta que Cardó a l’hora de judicar el paper de l’església catalana en la Guerra Civil, tothom hi ha volgut passar de puntetes: “Les repercussions sacrílegues que tingué en la zona republicana cauen, doncs, en gran part sobre la consciència dels promotors del fratricidi col·lectiu, entre els quals es trobaven alguns jerarques eclesiàstics“. Apunta als bisbes de Barcelona, Girona i Lleida. Alhora la jerarquia eclesiàstica manté un potent esperit anticatalà propagat per la COPE, on el bisbe Carreras n’és encara avui un dels seus responsables. Igual com abans: “La gent començava a preguntar-se si ésser català era compatible amb ésser catòlic“. Al final resulta que Cardó -com uns anys abans Joan Maragall- sabia perquè existia un ambient anticlerical entre les classes populars catalanes, mentre els tertulians encara avui no ho saben: “Les turbes no cremaren les esglésies sinó després que aquells sacerdots hagueren cremat l’Església“.

El pessebre, una tradició catalana

Una de les dèries d’aquests dies es tota la gent que creu que el pessebre és un element essencial de la cultura catalana i s’escandalitza quan algunes escoles pretenen ser fidels a un ensenyament laic i intenten, per fi, respectar totes les creences religioses i filosòfiques. Diuen que el pessebre és una gran pedra angular de la tradició catalana. El pessebre, tan nostrat, i que tanta pressió fan alguns pares nacionalistes i catòlics perquè es facin per Nadal a les escoles públiques, en realitat va arribar per primera vegada a Espanya al segle XVIII quan el rei Carles III el porta de la tradició de Nàpols. És a dir el nét de Felip V, el que va liquidar l’estat català i imposa el decret de Nova Planta, és qui ens va portar el pessebre! Per tant, els nacionalistes catalans si fossin una mica conseqüents lluitarien en contra dels pessebre com a símbol d’una infàmia que es gesta l’any 1714. El progressista Ajuntament de Barcelona continua, un any més, fent un pessebre a la plaça Sant Jaume com en els pitjors anys del franquisme. No seria hora de plantejar-se un canvi Us imagineu l’Ajuntament republicà de 1931 organitzant pessebres No deixa de ser inquietant que l’espònsor del pessebre sigui Endesa, una empresa molt estimada a Catalunya perquè intenta fer la croada altra volta sobre la base de deixar-nos sense corrent elèctric i per tant obligar-nos, tant si com no, a desenvolupar la nostra latent i adormida espiritualitat. Proposo que Endesa continuï esponsoritzant el pessebre però a partir de l’any vinent ho encarregui, per exemple a la parròquia del Pi i es posi en la plaça del mateix nom. Sinó i per ser políticament correcte ja veig que el proper pas de l’Ajuntament serà fer obligatori als funcionaris el compliment del Ramadà. Una tradició a Catalunya és una cosa que dura més de tres setmanes. Ja va escriure fa molt de temps Eric Hobsbawm que la tradició sempre és una invenció. Pi i Margall ho explicava dient que calia reclamar la tradició però passada pel tamís de la raó. En aquestes festes dels solstici d’hivern, Visca l’Almax i el Vichy Catalán.

Cultura religiosa

Escolto una tertúlia de la ràdio sobre la cultura religiosa, resulta que tot de gent que no s’apropa a una església des de fa dècades, tot d’una, quan ve Nadal, els agafa una mena d’enyorança malaltissa del que no han tingut mai. La gent gran, atacada pel síndrome d’Estocolm, creu que té cultura religiosa i diuen que els joves no en tenen. A més pensen que això és un problema. Anem a pams. Algú pot creure que a les escoles franquistes s’estudiava cultura religiosa. És més, algú creu que a l’escola franquista s’adquiria cultura No, abans el que hi havia era adoctrinament religiós i prou. Anem a veure un bocí d’un manual de l’època: «Las mujeres íberas llevaban sobre la cabeza un aro de hierro que servía para echar sobre él un velo con el que a menudo se cubrían la cara. La misma Dama de Elche aparece con la cabeza y el cuello pudorosamente cubierto de paños. Parece que las primitivas mujeres españolas estaban nada más que esperando que se levantara la primera Iglesia de Cristo, preparadas ya con sus tocas para asistir a la primera misa…».
Quan es parla de cultura religiosa, en realitat de què es parla De tenir coneixements d’història sagrada La pregunta que ens podem fer és: la religió és cultura Una persona que no sigui religio sa, li falta cultura Anem més enllà, es pot educar en la religió Crec sincerament que no, la religió no és una matèria científica que es pugui ensenyar, creus o no creus. Alguns més lights, no més laics, diuen que cal història de les religions, com si es pogués explicar història a Catalunya o Espanya sense explicar la inquisició, la lluita de l’església catòlica contra els drets humans, contra la democràcia, contra la llibertat, contra el sufragi universal, contra els drets de les dones, contra la regulació del treball infantil, etc.
Els lliurepensadors potser el que hem de començar a exigir és que a l’escola es proposi la lectura als pares de L’Anticrist: maledicció sobre el cristianisme de Friedrich Nietzsche a veure si així se’ls obre la ment a altres possibilitats filosòfiques que mai havien tingut en compte i així entendran més a llurs fills.