La Catalunya laica

Un dels gran problemes del nostre país és que només hi ha una forma d’identificar-s’hi. És una Catalunya que té unes arrels molt profundes. És la Catalunya de l’ordre, del seny, del poder, de les desigualtats socials, de la injustícia, de l’explotació pagesa i obrera, de l’absolutisme i la manca de drets humans –individuals i socials. Tot i que les arrels vénen de la nit dels temps, la Catalunya omnipresent d’avui es crea al segle XIX sobre la base del carlisme, del vigatanisme –Torres i Bages: “Catalunya serà cristiana o no serà”– i de la decadència de la vella noblesa catalana emparentada amb la nova classe enriquida dels amos de la indústria. Després de moltes traïcions al poble català aconsegueix estabilitzar-se amb la creació de la Lliga Regionalista a inicis de segle. Es tracta d’una Catalunya on la llengua catalana que es va recuperant és el català elitista i arcaïtzant de la branca reaccionària de la renaixença cultural. Una Catalunya que considera que el poble català no és major d’edat i nega la seva participació activa en els processos de presa de decisions col·lectius –en les Bases de Manresa es vol una representació corporativa i no el sufragi universal. Una Catalunya que predica la sobirania però que es ven un i altre cop als interessos econòmics de les seves classes dirigents. Una Catalunya on quan els seus notables veuen amenaçats els privilegis es posen a les mans de l’exèrcit nacionalista espanyol una i altra vegada. És doncs una Catalunya sense consciència nacional.

El problema és que no hi ha una altra Catalunya. Per a una part molt significativa de catalans el fet que no hi hagi un altre model de ser català, fa que els trets d’identificació nacional es desdibuixin. L’esquerra catalana està a la defensiva. Respon sempre malament i a deshora davant la iniciativa de la Catalunya que haurien de combatre. Però la Catalunya alternativa també ha existit, no cal crear-la de nou. Com la Catalunya conservadora té les arrels en la nit dels temps. Sempre hi ha hagut catalans que han lluitat pels drets nacionals, individuals i socials. Podríem parlar de la revolució remença, dels pagesos catalans que lluitaven contra els mals usos del règim feudal, del record, més romàntic que real, dels nyerros, de les lluites per la subsistència durant l’Antic Règim i de les revoltes contra les quintes d’abans de la revolució liberal. Però a partir del segle XIX el fil conductor sembla més clar. Els primers il·lustrats catalans –els que de debò eren racionalistes– intenten en el marc social, cultural, científic i polític, convertir Catalunya en un país avançat i socialment just. És la Catalunya de Josep Robrenyo i de la recuperació del teatre i la cultura popular. La que recupera el català escrit que “es parla ara” i no l’arcaïtzant de Buenaventura Aribau. La Catalunya de Ramon Xauradó, que redacta la primera constitució democràtica per a Catalunya i que mor afusellat. La del grup dels primers demòcrates catalans –els socialistes utòpics–, com ara Narcís Monturiol, que inventa el submarí, o d’Abdó Terrades, alcalde de Figueres. El fil conductor continua amb el republicanisme federal de Pi i Margall, el pensador demòcrata i progressista més important d’Espanya al segle XIX. Frederic Engels digué d’ell que era la figura més important del socialisme a Espanya. Amb el republicanisme federal trobem homes extraordinaris com Josep Anselm Clavé, president de la Diputació de Barcelona, des d’on s’intenta per tres vegades proclamar l’Estat català dins la República federal espanyola o com Josep Narcís Roca Farreras que s’adelanta 30 anys a la dreta a l’hora de definir la vinculació de la tradició política a Catalunya amb els drets humans i el sufragi universal. Mentrestant Valentí Almirall pretén, en va, catalanitzar i democratitzar la dreta del país amb un programa catalanista de centre. El seu fracàs és clamorós. Sembla mentida que ningú se’n vulgui adonar. Com és lògic acabà col·laborant amb el republicanisme. Mentre la Lliga saluda efusivament el cop d’estat de Primo de Rivera, l’esquerra republicana i catalanista triomfa l’any 1931. Instaura un règim democràtic a Catalunya mentre recupera les nostres institucions nacionals i tira endavant un programa d’esquerres. Aquesta esquerra política i cultural recupera el català, les tradicions i festes populars, i recupera una forma avançada, europea i culta de la nació catalana. Alhora està sempre al costat dels drets dels treballadors, dels nens i de les dones. Republicans federals són els que col·loquen el primer obrer català a les Corts espanyoles (Joan Alsina). Són les esquerres les que proposen mesures per atacar el treball dels nens de 7 anys a les fàbriques. Són republicans federals qui intenten aconseguir el vot per a les dones a les eleccions.

Aquesta rica i àmplia tradició de l’esquerra catalana podria ser un bon model per a la integració nacional de la major part del poble de Catalunya i especialment per a les noves generacions. És un bon escenari per a un projecte de país, alternatiu al pujolisme, per al segle XXI. Però no és així. Sembla com si als nostres dirigents d’esquerres els fes por aquesta Catalunya laica, racionalista, popular, obrera, festiva, lliurepensadora, alternativa, avançada, arrauxada, radical, democràtica i anticlerical. Aquesta Catalunya podria ser avui majoritària. Els nostres dirigents, però, prefereixen o bé copiar el model predominant –cosa que vol dir caminar cap a l’abisme– o bé elegir terceres vies –Almirall o Hurtado– que s’han demostrat històricament inviables. Fins i tot el mateix Hurtado ens explicà a bastament les raons del seu desastre polític. Mentre els dirigents d’esquerres prefereixin ser “cristians minusvàlids” (expressió lamentable de Felipe Gonzàlez) abans que lliurepensadors, anem pel mal camí.

No és cert que el govern de CiU dels últims 18 anys hagi estat un bon govern per a Catalunya. Un dels gran errors de Pujol en el marc de la reconstrucció nacional és haver negociat, sol i malament, el finançament. És el que se’n deia, al seu moment, política de “peix al cove”. És a dir, negociar competències sense diners. S’ha demostrat que va ser un error lamentable. Degut a això ara ens plantegem que els límits de l’Estat de benestar a Catalunya són molt baixos. Quin model alternatiu té l’esquerra? No s’ha demostrat a bastament que reclamar el 15% de l’IRPF –i el 30%– va ser un error? No tenia raó Pi i Margall quan exigia per a Catalunya un concert econòmic l’any 1898? Podem construir una altra Catalunya des de la incultura i el desconeixement de la nostra història? Es pot construir un projecte engrescador des de l’abstenció sistemàtica i el dubte constant? El govern Pujol ho ha fet bé recolzant l’escola privada i/o catòlica? Ho ha fet bé paralitzant la reforma de l’assistència primària? Ho ha fet bé desequilibrant encara més el nostre territori? Ho ha fet bé governant d’esquena als ajuntaments?

La dreta es declara esclava de la tradició per tal de prolongar, tot el que pot, els seus privilegis. Però, voler construir un país com si la història hagués començat ahir, és un acte de supèrbia i prepotència intolerable. No només hi ha la tradició catalana de la injustícia, l’enfrontament i el privilegi, també hi ha la tradició d’una altra Catalunya. És la Catalunya laica.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s