Democràcia burgesa, popular, participativa o…

Les migrades llibertats democràtiques de les que encara gaudim no són il·lusions sense importància, que podríem deixar-nos arrabassar sense una protesta. Representen exactament el que ens resta de les grans conquestes revolucionàries dels dos darrers segles.

Albert Camus (1)

S’ha tornat a posar de moda adjectivar la paraula “democràcia”: ara sembla que, si ets progressista, has de dir que estàs a favor de la “democràcia participativa”. Curiosa adjectivació aquesta: la democràcia pot ser no participativa? Però les adjectivacions no són, o no han estat mai, gratuïtes, la qual cosa no vol dir que aquestes descrivissin l’atribut essencial de la democràcia que es defensava, a voltes era tot el contrari: l’encobria. Tenim d’una banda la democràcia liberal, que mai no ha estat exactament “burgesa”, sinó més aviat arrencada a la burgesia; també hem tingut, i en alguns llocs encara tenim, les democràcies populars o socialistes, que d’ambdues coses poc en tenien; també hem tingut, tot i que menys cops, això és cert, democràcies de base anarquista que intentaven diluir l’estat en les relacions de producció col·lectivitzades; no hem tingut, però molt se n’ha teoritzat, especialment als EUA, la democràcia radical que pretén democratitzar progressivament les diferents esferes de la vida social. Molts models: tots ells aplicats en realitats concretes que en determinen la forma i els procediments. Els principis podien ser universals, però l’encarnació es fa en realitats i es basa en elles. Cosa que sembla desconèixer l’última moda a venir: la democràcia participativa.

En determinats àmbits acadèmics i des de determinats sectors dels moviments socials sembla que es qüestiona la part més formal de la democràcia i se la intenta oposar a una altra democràcia: la democràcia participativa. Es busquen, un cop més, llocs remots des d’on fonamentar nous invents sociològics. Potser un dels problemes, que a alguns ens fa por, és l’experiència d’adjectivació del franquisme: de la dictadura en deia “democràcia orgànica”.

Als burgesos revolucionaris del XVIII i del XIX els interessava la democràcia censitària, és a dir, el dret a vot dels majors contribuents; era la democràcia dels rics. Per posar un exemple del que significava el vot censatari a Catalunya, podem dir que l’any 1867 només tenia dret a votar el 2,5% de la població. A Catalunya, aquest mateix any només va exercir el dret de vot el 33% dels votants, és a dir, d’una població de quasi 1.700.000 habitants, en van votar solament 15.000 (2).

De la llibertat, l’únic que els interessava era, sobretot, la llibertat de comerç. Va ser la classe obrera catalana qui aviat es va adonar que la seva lluita per l’emancipació anava intrínsecament lligada a l’exercici real del dret a la llibertat d’expressió, associació i vot. Podem recordar la manifestació de Barcelona de 1855 amb el lema “associació o mort”. Albert Camus ho explicava així: “Si algú us arrabassa la vostra llibertat, tingueu la seguretat que el vostre pa està amenaçat. Els oprimits no solament volen deslliurar-se de la fam, també volen deslliurar-se dels seus amos” (3).

La lluita per aconseguir el sufragi universal (masculí) tot i intentar-se al 1820-23, i al sexenni revolucionari, només triomfa amb l’arribada de la II República. I, és veritat, la “niña bonita”, tal com era anomenada la república per les classes populars, no fou precisament un experiment revolucionari, però els burgesos que haurien d’haver estat contents amb una “democràcia burgesa” recolzaren ben aviat la seva destrucció. Durant dos segles el moviment obrer i el conjunt de forces laiques i progressistes van haver de lluitar de valent per fer valer els seus drets a la llibertat. El dret a vot, per molt formal que sigui, pot semblar una conquesta no excessivament revolucionària –sobretot quan ja es té–, però va costar anys de lluita i sang.

Ara, doncs, vivim un dels períodes històrics en què es poden exercir els drets humans universals a Catalunya, en ocasions encara amb dificultats. Una democràcia, que, àdhuc formalment, és de baixa intensitat en el nostre cas. El franquisme esborrà el passat, no solament fins 1931, sinó almenys fins 1808, i si durant la transició es plantejaren diferents models de democràcia (democràcia formal o democràcia que integrés gran part del teixit social associatiu de la societat civil i amb un contingut social fort) la que reeixí finalment portà al desencís de molts dels que havien lluitat per ella. Però no estar-hi d’acord, voler-la transformar, fins i tot voler-la substituir, no significa renunciar a les conquestes d’aquells que ens van precedir. La democràcia, per molt formal que sigui, no és atribuïble a les elits del país, sinó a aquells que van perdre, però que en la derrota també trobaren victòries. Diem això perquè dues reaccions sembla que s’imposen dins d’algunes parts del moviment antiglobalitzador. Des d’una vessant més radical es viu un retorn a la negació de les pràctiques democràtiques tradicionals, siguin aquestes practicades en una urna o en assemblees de caràcter massiu. El dret a vot sembla ser reaccionari en qualsevol de les seves formes tradicionals. Com a mirall, i de fet de forma complementària si seguim l’afiliació acadèmica de molts d’aquests activistes “radicals”, en la vessant més institucional de l’esquerra que vol incorporar-se a la moda antiglobalitzadora, hi ha una negació de les formes tradicionals de mediació amb la societat civil, vingui aquesta de la interlocució amb entitats o vingui de la negociació amb els moviments socials. Tot en nom d’una democràcia “participativa” que implica omplir d’un vernís de legitimitat “democràtica” –la qual cosa ja ens indica com està el pati de la nostra classe política– les polítiques públiques a partir de treballs de selecció de “ciutadans” per parlar de diferents temes. Es substitueix en tots els casos el contingut de la democràcia pel procediment. Si el procediment és innovador, és modern, és democràtic. Si això implica no parlar amb els que protesten, no deixar que aquests decideixin les coses votant en el si del moviment, o no acceptar com interlocutors precisament aquells que s’associen, no passa res. Precisament, això són les pràctiques antigues, mai no aplicades amb plena voluntat, tot sigui dit de passada, i ara el que interessa és el foc nou, per molt buit que sigui. I si el foc nou ve de fora, millor. Això ens homologa amb la modernitat, a la fi deixem de ser provincians. Sembla com si existís una esquerra desmemoriada que, en comptes de cercar en la pròpia tradició la solució als problemes, prefereix buscar dreceres fàcils i senzilles d’aplicació dubtosa i, sobretot, de fonamentació ideològica encara més dubtosa.

Volem eixamplar la llibertat i la democràcia? Sí. Com ho fem? Això és més difícil de precisar-ho. Però idees n’hi ha moltes. Podem proposar un receptari? No.

Es diu, per exemple, que són nous els moviments antiglobalitzadors o, més ben dit, que reivindiquen que “un altre món és possible”. S’afegeix sovint que això es deu a la revolució de les tecnologies de la informació i a un confós pensament postmaterialista. Ja al segle XIX els moviments progressistes eren fortament internacionalistes. Qui no recorda la creació de la I Internacional obrera? Què hi ha de nou? En la substància, poca cosa. Fins i tot es va proposar un nou idioma per fer possible la comunicació fraternal internacional: l’esperanto.

Ens sembla bé buscar formes perquè més gent participi, però fer el senyal dels romans –als lleons– per manifestar rebuig a una exposició no ens sembla un mètode de lliure examen propi de progressistes, sinó de fonamentalistes de llibre sagrat.

Si es vol augmentar la participació de la ciutadania cal referir-se a valors i ens sembla molt discutible que es vulgui parlar de ciutadania sense parlar de republicanisme, de laïcitat i de federalisme. N’estem bastant tips, francament. N’estem farts perquè una part de deslegitimació de la democràcia només hauria de provenir de la reacció i,d’altra banda, hem vist a bastament com el poder, tots els poders, agafen ràpidament aquestes idees pseudoradicals per incorporar-les al seu discurs, justament per rebutjar la participació popular, organitzada i conscient. Estem parlant de pressupostos participatius on no es qüestionen els ingressos, de Nuclis d’Intervenció Participativa, de consells de joves triats aleatòriament, de ciutats on els infants promocionen fotos dels polítics, de participació individual –com si fos possible privatitzar l’espai públic–, de pretesa preocupació pels joves no associats com a coartada per no dialogar amb els joves associats. És a dir, d’invents del TBO.

Hi ha massa coses que tots sabem i que no es fan: referèndums a escala municipal, autonòmica i estatal, aprofitant les diverses eleccions, com ho fan molts estats dels EUA, circumscripcions petites com abans de 1936, amb doble vot i llistes de restes. Llistes obertes a les municipals. Cessió de la gestió de serveis a la societat civil organitzada, sistemes de cogestió i sistemes transparents pel correcte control de les institucions, partits polítics que respectin i fomentin el lliurepensament, etc. Creiem també que cal ampliar l’Estat de benestar si, de debò, volem ampliar la llibertat de fet de la major part de la ciutadania, i per això cal augmentar els impostos. Catalunya se situa en el 17% de despesa social en relació al PIB, quan Espanya està en el 19% i la mitjana de la Unió Europea en el 27%. Com poden funcionar els CAP, les escoles, els serveis públics, etc.?

Crec que una determinada esquerra ha quedat encarcarada i encara discuteix avui la relació entre llibertat i igualtat. És lògic que en altres contrades tinguin confusions, però en un país on s’ha fet l’única revolució on els mitjans de producció no van caure en mans de l’estat sinó del poble, em sembla que hauríem de tenir idees més clares. El federalisme pimargallià resolia perfectament aquesta dualitat; això sí, estava fonamentat en el lliurepensament, una forma d’entendre la vida que, avui al segle XXI, una gran part de l’esquerra no s’atreveix a reivindicar: és massa radical en un país governat per la transversal montserratina.

El camí és difícil, però obviant les dificultats agafant dreceres no aconseguirem millorar la participació democràtica. El nostre objectiu davant dels problemes de la democràcia ha de ser sempre més democràcia i més control del poder, perquè com escrivia John Stuart Mill “El poder mateix és il·legítim. El millor Govern no té més títols per a ell que el pitjor” (4)

1. Albert Camus. Crónicas (1944-1953). Alianza Editorial. Barcelona 2002. pàg. 237.
2. Josep Fontana. La fi de l’Antic Règim i la industrialització 1787-1868, pàg. 341, a Vilar, P. (1988), Història de Catalunya, Edicions 62, Barcelona.
3. Albert Camus. Crónicas (1944-1953). Alianza Editorial. Barcelona 2002. pàg. 238 i 239.
4. John Stuart Mill. Sobre la libertad. Pròleg Isaiah Berlin. Alianza editorial. Madrid 1992. pàg. 76
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s