Durant la darrera campanya electoral l’economista Xavier Sala va cometre una entrevista al diari La Vanguardia contra l’aleshores candidat socialista a la Presidència de la Generalitat, José Montilla, la qual –segurament- guanyarà el rècord Guinness de la mala educació i s’ensenyarà a les universitats com l’exemple del que no ha de ser el periodisme. Sala pregunta: sap com s’acaba El zoo de’n Pitus? Montilla respon: No.
Evidentment Montilla no sabia com s’acabava aquest llibre, com tampoc ho sabia el 99% dels catalans. Amb aquesta pregunta l’economista nacionalista i neocon volia deixar en evidència el candidat sobre la seva manca de pedigrí català.
Vaig llegir aquest llibre quan era petit però, francament, no en recordava res de res, pel que l’he buscat i l’he rellegit –una activitat, rellegir, que ara està molt de moda; Uns rellegeixen Ulisses, altres El zoo de’n Pitus-. I ara, en primícia nacional, us explico el final del llibre ja que, segons el nostre preuat ciutadà que voldria treure les pensions a tots els ciutadans, cap català pot anar pel món sense saber com s’acaba aquesta importantíssima obra de la literatura catalana.
El zoo d’en Pitus és un llibre per a infants editat l’any 1966, l’argument tracta del següent: un nen -de nom Josep i al que li diuen Pitus- es posa molt malalt; per curar-lo resulta que ha d’anar a Suècia, i per tant cal trobar els diners (molts diners) per anar-hi en avió. Suposem que el metge en aquell país tan acollidor i just és gratuït i el tractament també. Una colla de nens organitza un zoo amb el suport del mossèn, per tal de recaptar diners pel viatge. Evidentment aconsegueixen els diners i el nano va a Suècia i es cura (aquest argument era creïble en la Catalunya del 66 i al tercer món el 2007).
Crec que en la versió que devia llegir Sala Martín, l’argument era diferent, el Pitus es posava malalt, com que era pobre no hi havia res a fer, els seus amics van acabar per fer-se rics, mentre el seu company agonitzava; al final algú li va pagar el viatge als EUA on a la porta d’un prestigiós hospital privat es va morir per manca de diners pel tractament.
Mentre del llibre Roig de Mao i del llibre Verd de Gadafi, -excepte Anthony Giddens, però d’això en parlarem un altre dia- ja ningú se’n recorda i no tenen cap efecte sobre les consciències col·lectives, en canvi el nostre llibre encara determina ni més ni menys que les eleccions al Parlament! Generacions de nens i nenes han modelat les seves preferències polítiques des de la més tendra infància amb aquest gran llibre. Xavier Sala a més de ser poc educat, s’ha posat de peus a la galleda, segurament si hagués estat més atent de nen sabria que el zoo d’en Pitus, és la Bíblia de la socialdemocràcia catalana, el manual adoctrinador de la infància catalana i prefigura i determina la Presidència del socialista José Montilla. L’únic que ha aconseguit és tornar a posar de moda aquesta Bíblia i, per tant, que als propers vint anys tots els nens i nenes catalans forgin les seves consciències de tal manera que a l’hora de votar sempre ho faran al PSC. Ernest Maragall ja ha encarregat una nova edició de 500.000 exemplars del llibre amb diverses versions -ha estat una suggerència del conseller Saura- en Pitus o la Pitas: el Pitus subsaharià i la Pitas magribí, per regalar a tots els nens i nenes catalans els propers deu anys.
Jordi Serrano Blanquer 