Fem l’impossible

Fa quaranta anys que uns estudiants francesos van protestar perquè no podien accedir a les habitacions de les estudiants a Nanterre. D’aquí en surt el que s’ha conegut com a maig del 68. No sembla un inici massa èpic. Curiós? Sí, interessant? També, però políticament no sembla que el tema doni per a molt. Algunes de les idees del maig del 68 són positives, poques, i moltes d’altres negatives. Per exemple la relació amb les drogues és un dels mals que encara arrosseguem. En aquells dies es va començar a experimentar amb LSD. Es deia que la realitat creada amb les drogues era més realitat que la realitat de veritat. Un cop hom accepta aquest tipus de plantejaments -que no raonaments- ja pot afirmar qualsevol bestiesa. Per exemple un es pot apuntar tranquil·lament a la postmodernitat. Sarkozy va afirmar que ell acabaria amb les idees del maig del 68, en realitat és el producte típic d’aquella generació. La major part dels dirigents d’aquella revolta innòcua li van donar suport en les darreres eleccions. I per aquesta raó s’ha envoltat d’exmilitants socialistes a la vegada exmilitants del maig del 68. També és un hereu sorprenent d’aquella quinta l’Aznar. De jove, no, de jove era falangista, però de gran es deixa melenes i acaba dient coses postmodernes com que cal eliminar “el mismo concepto de causa”. Potser per la ingesta massiva de drogues, potser perquè simplement eren així de ximples, la major part dels dirigents d’aquells dies s’han convertit de grans en els ideòlegs de la gent més reaccionària. Per exemple, la major part de dirigents neocons als EUA són extrotskistes. A França la major part dels dirigents de la revolució inofensiva, per exemple André Glucksmann va donar suport a la candidatura de Sarkozy i els que van donar suport a la candidata socialista, un cop van saber els resultats, els va faltar temps a donar suport també al president del Govern. A Espanya els ideòlegs del PP, els conductors de programes i tertulians de la COPE, etc. són també en gran part producte d’aquella flamarada inútil. Potser és hora de fer una seriosa crítica d’aquella generació que ha aconseguit l’impossible, fer coherent en una biografia tirar còctels Molotov a la policia o dirigir-la.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s