Polítiques industrials

Aquests dies molta gent s’exclama estranyada, per què empreses espanyoles rendibles són tancades per les cases mares de les multinacionals fins i tot quan els costos laborals són més baixos? Santa innocència. Molta gent s’havia cregut la bola de la lliure competència i el lliure mercat. Ara quan les coses no van tan bé, les cases mares de les empreses multinacionals prenen decisions que tenen més a veure amb el patriotisme que amb la cartera. Així, si una empresa alemanya ha de reduir plantilla tancarà l’empresa a Barcelona i no a Munic. Per exemple, l’empresa automobilística Volkswagen quan ha de contractar amb una empresa perquè li fabriqui un determinat component primer ho donarà a una empresa alemanya, encara que li costi un 30% més car. Les empreses catalanes -o txeques- ja poden fer ofertes a la baixa, que mai no guanyaran. I si alguna de fora guanya està obligada a contractar part dels components a Alemanya. El mateix fan els francesos i els italians. En la meca del capitalisme, als EUA, la cosa encara és més bèstia. Allí el Govern va crear la xarxa Echelon i juntament amb altres països, especialment la Gran Bretanya, espien i controlen totes les companyies del món, impedint la lliure competència. Fins i tot, es va crear una comissió d’estudi al Parlament europeu.

Fa una colla d’anys, en l’època dels governs de Felipe González, hi va haver tres ministres Miguel Boyer, més conegut com el marit d’Isabel Preysler, Claudio Aranzadi i Carlos Solchaga que van fer bona la idea que la millor política industrial és la que no existeix.

Una part de l’elevat nivell d’atur espanyol té a veure precisament amb aquesta manca de política industrial. Els centres de decisió estan a fora, així com els centres de disseny i llavors és clar, només podem competir en sous baixos. Aquests economistes eren totxos o malvats? Es van creure sincerament que hi havia una mà invisible que tot ho arreglava? De veritat eren tan passerells? Van ser els mateixos que van voler desregular el mercat laboral i llavors, és clar, la gent descobreix que només anunciar-se la crisi -i quan encara tenen beneficis- tothom vulgui acomiadar gent; si l’acomiadament fos més dificultós i car, l’atur s’acabaria produint però, bastant més tard.

Només amb una cosa coincideixo amb el marit de la Preysler, abans que la màfia russa es quedi Repsol potser que s’ho quedi l’Estat, haurem de pagar de totes formes però, posats a pagar potser ens ho quedem.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s