L’Antoni Farrés del meu record

Aquests dies s’ha escrit molt  sobre Antoni Farrés. Em centraré només en un aspecte de la seva personalitat: la capacitat de comunicació. No recordo de quina campanya electoral es tractava, era una tarda entre les eleccions de 1977 i les municipals de 1979, jo era la “quota” dels joves. Vaig anar a parar a  la comitiva del que després seria l’alcalde de la ciutat fent cinc mítings en una tarda. Sempre m’ha quedat en el record la capacitat que tenia d’explicar el mateix en contextos i situacions tan diverses. Anàvem d’una punta a l’altra de la ciutat. En uns llocs era un local tancat, en altres un escenari improvisat a l’aire lliure. En un indret hi havia centenars de persones, en altres unes poques desenes; en uns llocs la gent estava dreta, en altres asseguda; en uns espais el míting era a crits, en altres a base de raonaments tranquils; en uns llocs gent de procedència obrera, en altres gent benestant. Farrés a tot arreu explicava el mateix però amb cinc registres diferents.
Un segon aspecte a ressaltar era el gran coneixement que tenia de la ciutat. Ell, que era un home molt ideologitzat, –leninista-, que el feien fer afirmacions com “s’ha acabat l’hegemonia de la burgesia a Sabadell”, però sorprenentment coneixia, abans de ser alcalde, fins el darrer recó de la ciutat, el darrer problema. En un d’aquests mítings, en una plaça, em sembla que devia ser per Merinals o potser Via Alexandra, enmig del míting va explicar que en un bloc de pisos del davant hi havia esquerdes i com ho arreglarien els comunistes. La gent no s’ho podia creure. Jo tampoc.

Un tercer aspecte de la seva personalitat lligat a la comunicació el vaig viure fent de periodista a El 9 Nou de Sabadell seguint la política municipal de prop. A ell no li preocupava la premsa, o almenys era el que deia, afirmava sempre que no llegia els dos diaris locals. Evidentment no ens ho crèiem.
Sempre va tenir una mena d’actitud tansemenfotista envers el poder de la premsa. De fet, no li agradava ni fer campanya electoral. Quan mancava un mes per les eleccions, el seu entorn l’havia de convèncer de fer un o dos cartells electorals, sempre fets al darrer moment i en algunes ocasions sense massa encert.

I un quart aspecte el vaig viure als plens municipals durant deu anys. Molt sovint, als plens hi havia tota mena de protestes. En alguns casos els que protestaven no tenien raó, en d’altres, en canvi, sí. Però fins i tot a aquests darrers el Farrés primer els feia callar, després els engegava un discurs ple de raons i en tercer lloc els feia que se n’anessin. Recordo una senyora gran  que havia entrat amb enganxines i pancartes dient-me: “Pobre, amb tanta feina com té i a sobre li venim a complicar la vida”. I se’n van anar. En aquell cas la dona tenia raó de protestar.

Quan la gent critica els polítics, m’indigno i penso en persones com Farrés, que han fet possible que els sabadellencs passéssim de sentir vergonya de ser sabadellencs i catalans a sentir-nos orgullosos de la nostra ciutat i del nostre país. Encara que ell no ho volgués, crec que és hora de preparar un gran homenatge a qui segurament ha estat el ciutadà més  important -amb el  permís de Josep Moix- de tota la història de la ciutat de Sabadell.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s