Nostàlgia

He intentat al llarg de la vida ser el màxim d’autocrític, tant en l’esfera individual com en la generacional i política. Potser m’he passat. Aquests dies, després de la mort d’Antoni Farrés, qui va ser alcalde de la meva ciutat, intento rememorar aquells anys heroics del darrer franquisme, la transició i l’arribada de la democràcia.
Què feia que uns joves tot d’una fugissin d’una vida còmoda, segura, fàcil, convencional? Per què van optar per jugar-se els estudis, la feina, fins i tot la salut i en alguns cassos la vida?  Perquè es van adonar que vivien en un món amoral, dogmàtic, inculte, trist, on tot era ple de “grisos” i volien canviar les coses, canviar la política, les ciutats, la societat, les relacions personals i la vida.  Van haver de viure en la por i en el risc, van ser acomiadats de les empreses on treballaven, van patir les pallisses a les comissaries, els anys de presó, però res els va aturar.
Però aquella gent va gaudir durant aquells anys d’una cosa que no sé com definir, potser la felicitat pública? Un concepte oblidat en aquest món actual ple d’un individualisme suïcida. En aquells dies les cases eren obertes als camarades, als amics dels camarades, als amics dels amics dels camarades. Existia una confiança absoluta en els col·legues, de fet depenies d’ells i de la seva lleialtat. I per extensió existia una confiança il·limitada en el poble, un concepte que no era teòric o el producte d’una teorització metafísica, sinó un concepte que donava sentit a la lluita.
Sé que no era tothom, n’era una petita part que es va declarar subversiva, que volia subvertir un ordre injust, que se la va jugar. I que tenia raó, raons, moltes raons.
Quan es va poder, van demostrar que la majoria del poble volia la nova societat. I ho van fer bé, tot i que queden moltes coses a fer, el canvi va ser espectacular.
I aquest canvi es va fer a còpia de practicar cada dia aquestes idees i valors: compromís, austeritat, llibertat, sobrietat, responsabilitat, comunisme, autonomia moral, comunitarisme, civisme actiu, confiança, socialisme, noblesa, esquerra, amistat…
Antoni Farrés en una famosa entrevista es va declarar com a “desubicat”, no m’estranya. Potser pel camí ens hem deixat massa valors i idees que caldria recuperar, i en temps de crisi encara més. Farrés se n’ha anat i amb ell se’n va, massa d’hora, una generació que va encarnar clarament la ciutadania activa que va estimar la ciutat i els seus ciutadans. Hi han deixat la pell.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s