Antoni Farrés irradiava un magnetisme especial ja molt abans de ser alcalde. De fet, considero que va guanyar les eleccions no l’any 1979 sinó l’any 1976, quan va saber acabar la vaga general de la ciutat que va significar la ruptura democràtica en l’esfera local, quan va aconseguir tornar els presos a l’assemblea de les pistes d’atletisme i donar per acabada la vaga amb una victòria incommensurable.Sabadell era com totes els ciutats catalanes, una ciutat més pròpia del Tercer Món: bruta, grisa, sense places verdes, sense arbres, amb la major part de carrers sense asfaltar, sense voreres, amb milers de nens sense escola, sense serveis de cap mena. Era una ciutat on feia vergonya viure. Farrés i el mític equip del Partit Socialista Unificat de Catalunya de 1979, amb homes com ara Morales, Plans, Ginés, Clusa, Rodríguez, Moix, etcètera, i juntament amb tants homes i dones desconeguts, van fer possible, primer, la resistència i la recuperació de la dignitat, i, després, la construcció d’una ciutat moderna, avançada, amb potents serveis públics. Una ciutat que, amb vint anys, va passar a ser una ciutat de la qual hom es podia sentir orgullós. Va fer el que era impossible: un parc que costava cinc vegades el pressupost total de l’Ajuntament d’aquells anys, el parc Catalunya, que relliga sis barris.Tot i que sembli inversemblant, ell no es considerava l’alcalde de la ciutat sinó només un encarregat. I, tot i que encara sigui més increïble, van ser millors gestors que ideòlegs. Ràpidament, Farrés es va declarar «desubicat». Ell, que havia dirigit una ciutat amb determinació i encert durant vint anys. Va anticipar el que ha passat a la major part de l’esquerra fins ara.
Ara, quan molta gent considera que no val la pena el compromís, l’altruisme i la política, cal avisar que sense homes com Farrés viuríem en una ciutat d’aquestes que avui omplen el Tercer Món. Els destins dels països no els dibuixa l’atzar sinó la voluntat dels homes i les dones. I tant com hem avançat podem retrocedir.
Mai una ciutat ha estimat tant un home que era com ella: auster, noble, arrauxat, i treballador. En moments clau els pobles necessiten ciutadans fora del normal per assumir tasques impossibles. Sabadell necessitava l’any 1979 un gegant i el va trobar: Antoni Farrés i Sabater.
Jordi Serrano Blanquer 