De qui és culpa?

Aquests dies es van generant un seguit d’idees sobre la culpabilitat de la crisi. En primer lloc es diu que ningú va preveure la crisi. A més diuen que la culpa és de tots i molt especialment dels que van gastar massa. Intenten posar al mateix sac dos factors molt diferents. Per un cantó els dirigents d’AiG que després d’aconseguir 23 bilions de pessetes dels contribuents per sanejar les malifetes de la seva psicòtica gestió, s’han embutxacat 21.248 milions de pessetes. Fet que ha fet exclamar al President dels EUA que són uns pocavergonyes alhora que els posava un impost del 90%.

El segon factor que es vol establir al costat d’aquest, és el del pobre veí que va anar de vacances a l’estiu a un apartament de Salou amb un crèdit de la caixa. Home, és veritat que molta gent ha estirat més la mà que la màniga, però no comparem.
A més ara culpen els governs de no haver fet res (els mateixos que deien que els governs no havien de fer res) i que ara no saben què fer (els mateixos que repeteixen les mateixes idees que ens han portat aquí).
Com ens recorda Enric Tello, John Kenneth Galbraith ja ens va avisar fa anys del fet que el que ha passat podia passar i sobretot com havia passat ja en la història. Maurice Allais va recuperar la idea que estàvem en un “capitalisme de casino”, Joseph Stiglitz també va parlar del “fonamentalisme de mercat” que regia l’economia mundial, després de la seva sonada sortida de la vicepresidència del Banc Mundial, i en la mateixa línia hi trobem Paul Krugman, els tres darrers, no són militants de l’extrema esquerra violenta i radical, sinó premis Nobel d’economia.
A més per què no dir-ho, l’esquerra real al món havia avisat i fins i tot havia proposat mesures com la taxa Tobin, per ?exemple. Amb aquesta taxa sabríem quines transaccions hi ha i es recaptarien unes quantitats impressionants que podrien ?reequilibrar econòmicament el món.

Cal citar també tota aquella gent que sempre hem estat contraris als paradisos fiscals i que hem predicat la seva fi. I a tota aquella gent que mai hem cregut que existís la mà invisible i que si existeix és la mà d’un psicòpata. En fi, deien que tots aquests érem ximples neohippyes.
Ara, però, per sortir de la crisi, ens plantegen les mateixes mesures que ens han portat al desastre. El més fotut és que ha desaparegut la noció de la memòria i de la vergonya. De la memòria perquè tota l’argumentació es fonamenta en la mentida sistemàtica, i de la vergonya, o millor dit de la manca de vergonya, perquè almenys el que haurien de fer és estar calladets.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s