Abel Paz i la rauxa dels ideals

Abel Paz. Històric a

Ha mort el mític Diego Camacho, més conegut com Abel Paz, el seu nom de combat. Va ser militant del grup Los Quijotes de les Joventuts Llibertàries i posteriorment de la CNT-FAI. Diego va arribar a Barcelona procedent d’Almeria als nou anys; era l’any 1929, i essent un dels personatges més interessants del nostre país, la seva mort el dia 13 d’abril ha passat desapercebuda. Es probable que un cop mort li passi el mateix que en la seva vida, que en qualsevol indret del món, menys aquí, es facin ressò dels seus llibres i les seves idees

Durant una pila d’anys feia freqüents viatges a qualsevol lloc del planeta on li requerien les seves arts de conferenciant, podia arribar a congregar 500 persones a Austràlia, per exemple. En canvi, vivia humilment al barri de Gracia sense moltes possibilitats de que els mitjans de comunicació s’interessessin per ell. Devia ser a mitjan anys noranta quan vaig organitzar una conferència a Barcelona, no érem més de 14 persones, la major part vells. A Franca, i no diem ja als EUA haguessin fet vint pel·lícules de la seva vida.

Ens deixa una pila de llibres, el més famós la biografia de Buenaventura Durruti, traduït a més de 15 idiomes, però també quatre llibres de memòries del que destaquem Al pie del muro. No es pot dir en aquest cas que no sapiguem res d’ell perquè a que no hagi fet esforços per explicar-se.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo per mà de l’amic Miquel Faura i l’any 1997 li vaig fer una entrevista per a la revista Espai de Llibertat. Per Paz l’anarquisme no és com qualsevol altra ideologia, ja que “l’anarquisme tracta de viure aquesta utopia una mica cada dia”. Es queixava molt i de forma vehement que no sabéssim res: “Aquí en aquest país tothom ha perdut la memòria i a ningú li importa recuperar-la”. En molts casos es queixava amb raó; per exemple, quanta gent sap que el 19 de juliol de 1936 és la data clau per entendre la revolució catalana i espanyola, o l’inici del combat contra el feixisme en el món? Paz deia que “a la Universitat de Barcelona s’estudia la Revolució cubana, la russa, la xina. Però l’espanyola no.” Per a ell la revolució “era com una festa”, en la qual “un revolucionari es llança al carrer i avança, avança i avança”

En referència al tracte que els francesos li van donar a ell i a milers d’espanyols als caps de concentració a partir de 1939 diu: “Hagués estat una vergonya que ens posessin en hotels de cinc estrelles”.

Però aquella gent no volien simplement acabar amb el franquisme, sinó fer la revolució, sí, sempre, fins i tot l’any 1941, circulant per Barcelona amb una pistola al cinturó, per aquesta raó va anar a parar a la presó de l’any 1942 fins a l’any 1953.

Un tros de la història d’aquest país se’n va, una història a voltes brutal, despietada i sense compassió pels més dèbils. Sense persones com Abel Paz és impossible entendre res del nostre passat, del nostre present i de la nostre manera de ser. Cada català, si és decent i sensible, amaga dins seu un anarquista.

“Si hi ha una altra vida demanaré d’ingrés en els anarquistes que hi hagi en aquest altre lloc”. Amic lector, no ho dubtis que, si pot, ho farà.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s