No sabem per què viatgem

Als catalans en general els agrada viatjar, de fet segons un estudi imprescindible per entendre el tarannà més profund dels catalans elaborat pel Centre d’Estudis i Opinió (CEO) i anomenat “Dèries dels catalans en les vacances”,  a un 99,99% dels catalans els agrada viatjar i també a un 100% de les catalanes. De fet l’únic català que s’ha documentat fefaentment que no li agrada viatjar és qui escriu aquest article.
Però us heu preguntat mai per què a la gent li agrada viatjar? La gent dóna tota mena d’explicacions surrealistes, que si veus nous mons i nous horitzons, que si coneixes gent, que si aprens d’altres cultures, que si eixamples els teus coneixements, etc. etc.
Crec que la gent viatja moguda per l’inconscient. Estrany? Sí però cert. Us ho explico. Hi ha dos tipus de viatgers. En primer lloc hi ha aquelles persones que van néixer a un lloc equivocat i viatgen i viatgen a veure si troben el lloc on de veritat poden viure en pau i harmonia. En el nostre cas, i tenint en compte la quantitat de viatges de plaer que fan els catalans, podríem dir que la major part de catalans s’han equivocat de lloc de naixement. No és una hipòtesi tan rara. Fins i tot la trobo normal. De fet el que seria estrany és que si, sense que ningú ens pregunti, ens fan néixer en un lloc que no escollim, per què ens hi hauríem de quedar? De fet l’únic de bo que té Catalunya és el pa amb tomàquet, una cosa que no saben fer enlloc més del món. I és clar, trobar un lloc que s’hi estigui bé i alhora facin un bon pa amb tomàquet és quasi impossible, per la qual cosa la major part de catalans viatgen contínuament a la recerca de l’improbable.
En segon lloc hi ha els catalans que fugen de si mateixos. No coneixeu a amics i coneguts que sempre viatgen sense parar i a llocs remots? Si us pareu a analitzar-ho veureu que tenen un element en comú, s’avorreixen a si mateixos, no se suporten i pensen, erròniament, que anant molt lluny poden aconseguir allunyar-se de les seves manies i pors. No saben que on vagin ells, hi van les seves manies. Són els que diuen que anant molt lluny “desconnecten” paraula màgica que hom empra i que a mi em fa urticària. Desconnecten, de què?
Podeu pensar que si a mi no m’agrada viatjar és perquè no tinc manies ni dèries, i que, per tant, sóc un tipus normal, us equivoqueu, només són normals aquelles persones que no coneixem prou. Si hi aprofundim veurem que de normal no hi ha ningú. A les meves naturals manies i dèries cal afegir-hi la idea que viatjar cansa. A més enllà on vagi hi seré jo mateix.
Bones vacances a tots i viatgeu ben lluny i si algú torna arreglat que ho digui, que el traurem al telenotícies.