En la mort del comunista Solé Tura

Vaig fer un curset els dissabtes al matí sobre Marx, Lenin i Gramsci que impartia Jordi Solé Tura a la universitat per a militants comunistes. Vagi per endavant, doncs, que Solé Tura forma part del meu horitzó polític i intel·lectual com pocs.
Però aquests dies estic emprenyat pel que sento i llegeixo. Solé Tura no és important per ser un pare de la Constitució, de fet ho van ser també personatges sinistres com Manuel Fraga o neofranquistes com Miguel Herrero, Gabriel CisnerosJosé Pedro Pérez Llorca. Tampoc va ser important per haver contribuït a la transició i molt menys per ser diputat, senador o ministre. Ho van ser molts que no tenien cap mèrit.
Jordi Solé Tura passarà a la història per haver estat un gran dirigent antifeixista. Així, clar i net. I per haver estat un gran dirigent comunista. Sí, comunista, encara que al documental Bucarest el seu fill digui “mai s’arriba a creure això del comunisme”. Ja n’hi ha prou, de falsos revisionismes. Els comunistes catalans van estar en primera línia en la lluita contra la dictadura i van mantenir la dignitat de tot un poble en els moments més durs de la nació catalana. I què dir de Radio España Independiente (que no era quasi cap de les tres coses?) Per a molta gent escoltar la ràdio pirinenca -on va treballar Jordi Solé Tura- significava un desafiament al dictador.
En canvi, crec que Solé es va equivocar quan defensava la idea que el catalanisme era una creació de la burgesia a Catalanisme i revolució burgesa, tot i que cal dir que sortosament en la línia política del PSUC van prevaldre les idees del catalanisme d’esquerres de Pierre Vilar i Josep Fontana. El que sabem és que la burgesia i l’església catalana, sempre quan han hagut d’optar entre els seus interessos i Catalunya, han traït el poble català.
En fi, per a molts joves catalans, Solé Tura representava el millor de la lluita per la democràcia i la llibertat. Un comunisme català a la italiana, on es pretenia convèncer des de la minoria amb l’exemple i el raonament.
Per aquelles paradoxes de la vida es va passar d’aconseguir 550.000 vots en les primeres eleccions l’any 1977 a només 158.000 l’any 1982. En cinc anys els dirigents del PSUC van perdre 400.000 votants. Caldria potser un esforç per explicar aquest fenomen. La generació que va protagonitzar la lluita per la llibertat va ser capaç del millor, però també ha tingut una incapacitat crònica per explicar que potser algunes coses no es van fer bé. O és demanar l’impossible?

Anuncis

One response to “En la mort del comunista Solé Tura

  1. Coincideixo en la visió que tens dels mèrits principals de Jordi Solé Tura que per a molts de nosaltres foren els d’un lluitador antifrnquista, un lluitador pel socialisme en llibertat i un lluitador “comunista” , un “comunisme” que vam entendre d’una determinada manera i que es va fascinar de la mà intel·lctual de’n Jordi, l’altre Jordi (el Borja) l’Alfonso Carlos Comín, etc. Aquell vigor intel·lectual i de pràctica política en els moments difícils és el que té realment valor. Estic d’acord. Demanes que hem de reflexionar sobre què li va passar al PSUC? Doncs potser mentre el PSUC va ser més (molt més i molt més enllà) que un partit comunista va gaudir de la confiança d’amples capes de la població; quan el PSUC va esdevenir “un” partit comunista, llavors per més eurocomunista que alguns volguessin que fos el “partit” (si el deixaven des de dins) doncs més es va distanciar d’aquella amplia base que li era fidel amb entusiasme.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s