Barnasants

Hi va haver un temps on per un determinat grup de ciutadans la música més escoltada eren els cantautors: n’hi havia molts, catalans, Raimon, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach; espanyols Paco Ibañez, Víctor Manuel, americans Joan Baez, Pete Seeger, Bob Dylan, etc.
Eren músics que eren alguna cosa més que músics, amb més o menys consciència transmetien coses, idees, poesies, utopies. Omplien teatres i camps de futbol, moltíssima gent s’emocionava, ens emocionàvem.
Tot d’una es va acabar, quan semblava que venien els bons temps, va resultar que es va començar a dir que tot plegat era una cosa del passat i es va començar a ridiculitzar, fins i tot van desaparèixer de les televisions, de les ràdios, dels diaris i de les programacions.
Tothom se’n va oblidar excepte un petit grup de catalans, entre ells Pere Camps (recentment nomenat president de la República dels Països Valencians). Van començar a muntar l’any 1996 un festival anomenat Barnasants. Precisament van situar l’epicentre del festival a un dels indrets amb més consistència associativa de la ciutat de Barcelona: Sants, que ha actuat com al poblet gal de resistència als romans.
Quasi tothom va considerar que era una iniciativa insensata, fora dels temps, condemnada al fracàs i massa ingènua. Va passar una gran travessia pel desert, durant molt de temps semblava que tots aquells malastrucs tenien raó. Però no hi ha res com tenir les idees clares i una gran determinació i poc a poc el festival ha anat fent via i ara en l’edició número quinze ja és un èxit clar i referent en l’àmbit internacional. Sembla a vegades que ens sigui més difícil reconèixer-nos els nostres èxits que no pas ho fan els de fora.
El festival Barnasants tracta de tots els aspectes de la vida: amor, desamor, pau, emocions, sentiments, fraternitat, justícia, Política -sí política amb majúscules-, felicitat pública doncs, i tot un seguit de propostes que apel·len a la nostra condició de humans que volen viure en una bona societat -bonistes, sí i què!- . Potser per aquesta raó va deixar de ser moda i així ens ha anat. Crec que l’actual èxit de Barnasants ens parla de moltes més coses que una certa moda en la música, ens parla que torna una voluntat de ser una comunitat humana mundial a la qual no faci vergonya pertànyer.
I en l’homenatge a Víctor Jara ens tornarem a emocionar enamorant-nos d’Amanda. A Jara no és que el vagin ignorar, el van arribar a matar de forma brutal. No és casualitat.
Seria un bon símptoma pel país que als propers anys tot Catalunya fos com Sants!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s