El guarà

  Laia Roca i Jordi Serrano

Força persones ja s’han adonat que, en la pel·lícula Millenium 3, el cotxe suec que espia els periodistes llueix un adhesiu amb el guarà o ruc català (en concret, se’l pot veure en el punt 27’ 45’’ del film). Però els orígens, la història o la importància d’aquesta raça no és encara un fet gaire conegut pel gran públic del país.

Potser caldria començar per recordar que guarà és el nom que rep el ruc català, una raça excepciona que, segons testifica Plini el Vell (23-79 aC), ja es venia a la Plana de Vic. Excepcional per la seva alçada, per la seva bellesa, per la seva fortalesa i, particularment, per la seva fecunditat i potència genètica en la transmissió de les seves característiques, és un animal clau en la concepció de muls. Aquests són animals híbrids, producte de l’encreuament entre una euga i un ruc, però també entre un cavall i una somera. Com a tals híbrids, no poden reproduir-se sinó molt rarament.

Els muls i les mules són bèsties molt útils per al tir, però també per a molts altres treballs, cosa que ha fet que l’exèrcit nord-americà, per exemple, fos de sempre un bon client de guarà. I és que, ja a l’època del primer president dels EUA, George Washington, fou una preocupació del flamant país disposar de la millor raça d’ases, ja que els mascles d’aquests havien de permetre magnífics muls o mules. Està documentat que el 1819 fou comprat a Vic un llavorer de la raça autòctona catalana per part de J. R. Brockett de Mount Sterling (Kentucky). En els anys següents, se n’importaren molts fins a obtenir, encreuant les ramaderies entre elles, una nova tipologia de ruc, de la qual són descendents la quasi totalitat dels ases nord-americans actuals: la raça catalanoamericana o de Kentucky. El 1915, a Nova York, el guarà fou considerat la millor raça de rucs del món. Per això, no ha de fer estrany que, per a millorar les seves respectives races o crear-ne de noves, n’hagin importat ramaderies canadenques, mexicanes, cubanes, brasileres, xilenes, algerianes, sud-africanes, índies o australianes, a més d’europees o espanyoles,

També gràcies al guarà, l’ase nord-americà ha anat augmentant la seva talla i ha millorat els seus trets. Paradoxalment, però, amb aquestes massives exportacions de guarà ha anat disminuint la qualitat de la raça asinina catalana, ara en perill d’extinció (a principis del segle XX n’hi havia uns 50.000 exemplars, entre les varietats vigatana i urgellesa, mentre que avui dia només en resten amb prou feines mig miler i amb índexs no pas alts de reproducció). Tanmateix, s’estan fent grans esforços per a la seva recuperació per part d’institucions com és ara l’Associació per al Foment de la Raça Asinina Catalana.

Curiosament, el ruc és un emblema ben potent tant a Catalunya com als Estats Units, i àdhuc algú aventura una possible connexió entre tots dos símbols. Així, d’una banda, és l’emblema del Partit Demòcrata dels Estats Units d’Amèrica, amb Obama al capdavant; de l’altra, ha esdevingut per a molts l’animal nacional de Catalunya, un símbol de catalanitat, sempre amenaçada. Val a dir que l’entrada del guarà en la nostra iconografia és una prova eloqüent que els catalans no tenim gaires complexos. També s’ha de dir que, si en comptes d’haver sorgit de la societat civil, el seu naixement s’hagués produït dins l’àmbit polític, se’ns hauria acusat de suggerir una visió del món plena d’humilitat, amb poc sentit de rebel·lia i, potser, fins i tot, d’estar fent el ruc.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s