Poca cosa es pot escriure que no s’hagi escrit fins ara sobre el Tribunal Constitucional (TC) i la sentència (quina paraula més ben trobada, sentència) sobre l’Estatut.
Crec que poca gent ha albirat que els catalans hem comès un error capital. És un error que ve de lluny, d’aquells temps on hi havia un partit comunista que no es deia comunista (quines coses més estranyes fem els catalans) sinó Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). En aquells anys seixanta es van inventar un eslògan que al final ens ha portat al desastre. Es tracta de l’hiperfamós “És català qui viu i treballa a Catalunya”. Aquesta idea central en el concepte de ciutadania es va traslladar fatalment a l’Assemblea de Catalunya i més tard a l’Estatut d’Autonomia.
Resulta que Catalunya ara fa set anys (com passa el temps) va començar a redactar un nou estatut. Tinc una amiga que diu que aquest va ser l’error i que era un mal moment. 25 anys entre un estatut i el següent tampoc sembla el producte de la falta de paciència d’un poble. Bé, els catalans vam ser criticats fins a l’infinit, però després d’una campanya neofeixista al final vam ser capaços de posar-nos d’acord.
Quan la resta d’Espanya va veure el resultat, tothom en va voler tenir un d’igual. Quines coses més estranyes té la política. Primer, la gent critica que vulguis un intangible, i quan el tens, llavors tothom corre darrere. Així doncs, diverses comunitats autònomes van córrer a reformar els seus estatuts copiant la major part de l’Estatut català. Centrem-nos en el cas andalús i deixem de banda la clàusula Camps del País Valencià. Van traduir l’Estatut –posar articles en català a Andalusia hauria estat excessiu– i en van copiar molts. El PP, recordant l’error del referèndum andalús de fa quasi trenta anys, hi va votar a favor.
Ara hi ha hagut sentència del TC que afecta l’Estatut de Catalunya. Hi ha un debat sobre si això afecta els altres estatuts. Més enllà d’aquest debat, per fi crec que he detectat concretament on era l’error. El PSUC hauria d’haver proposat: “És andalús qui viu i treballa a Catalunya”. El nom de la CA de Catalunya caldria canviar-lo pel de “Comunitat Autònoma de l’Andalusia del
Nord-est”. Llavors el PP s’hauria sumat amb entusiasme a la proposta, ningú hauria presentat cap recurs al TC i tindríem l’Estatut intacte.
Carlo M. Cipolla va escriure un llibre de molta anomenada, Allegro ma non tropo, en què explicava que al món hi havia estúpids, malvats i bona gent. Fins aquí, ja ho sabíem, i hi estem d’acord. Hi afegia el matís que era preferible un malvat que un estúpid, ja que quan un malvat fa una malifeta, almenys hi guanya ell; en canvi, quan un estúpid fa una acció, normalment tothom hi surt perdent. Ell hi afegia que existeix una llei universal que demostra que la proporció d’estúpids, de malvats i de bones persones és constant en tots els països, en totes les institucions, en totes les classes socials, etc. Tothom ha acceptat d’una forma acrítica i sense rumiar un sol minut que l’eminent científic social Cipolla tenia raó. Puc demostrar fefaentment que està errat o que almenys hi ha una excepció. Al TC les proporcions són molt diferents, ja que les votacions 6 a 4 i les de 8 a 2 no quadren en l’enunciat inicial. Entenc que l’explicació és una mica críptica, però podeu entendre perfectament que no pot ser de cap altra manera, ja que si ho explico de forma més planera és molt probable que a les quatre de la matinada algú truqui a l’intèrfon de casa meva, i no serà el lleter, sinó els Mossos d’Esquadra.
En resum, creiem que hem descobert una variant d’una llei universal que ens situa al nivell de Grigori Perelman, el desxifrador d’un dels set secrets matemàtics, concretament el de la conjectura Poincaré.
Mentrestant, ens estem entrenant per ser andalusos del nord-est. Ozú!
Jordi Serrano Blanquer 