El pis de Marcelino

Aquest dies m’he emocionat molt amb els records que els diaris han anat espigolant sobre la personalitat de Marcelino Camacho. Se n’està anant tota una generació, la que va lluitar contra el franquisme. La lluita antifranquista va tenir els seus problemes i les seves dificultats, ja en parlarem en una altra ocasió, però tenia algunes virtuts, una d’elles és que la política no es feia pel benefici personal, sinó que normalment l’exercici de la política només podia comportar que desavantatges socials, laborals, econòmics, professionals, quan no la tortura i la presó. En un món on predominen els valors líquids, manera postmoderna de dir que no es tenen valors, fa emocionar rememorar persones que tenien una escala de valors de pedra picada. Aquesta manera de ser feia possible un tipus de ciutadà pobre, que s’enorgullia de la seva trajectòria i de la seva personalitat: consciència de classe se’n deia.


En les societats hi ha de tot, però si no predomina un determinat tipus d’individu que miri per la comunitat i que anteposi d’interès col·lectiu al individual, tornem a les coves. Que és el que passar literalment als anys de la dictadura, a la meva ciutat es van tornar a habitar coves que havien estat ocupades en temps prehistòrics.
Als pitjors anys de la dictadura va ser el moviment obrer qui més decididament va lluitar per la llibertat (veure Xavier Domènech, Pequeños grandes cambios. Materiales para una historia desde abajo y una perspectiva desde Cataluña).
Però més enllà de la política, volia posar l’émfasi en la recuperació de la decència i de la dignitat, els marcelinos -o el Francisco Aguilar, de Sabadell, traspassat fa pocs dies- d’aquells anys, en els barris perifèrics de les grans ciutats i en les grans fàbriques del país van anar teixint milers de solidaritats, de fraternitats, de xarxes associatives i socials, de camaraderia, que va aconseguir crear un país on començava a albirar-se una mica de decència, mentre les classes directores, polítiques, econòmiques, culturals, financeres, judicials, militars, etc., feien tot el possible per retrocedir i embrutir la població.
I al final, oh sorpresa!, una de les notes més citades de la personalitat i de la seva manera de ser ha estat que vivia en el mateix pis que va comprar l’any 1950 de 60 metres quadrats, un quart pis sense ascensor. Els periodistes joves s’han sorprès que un home d’aquesta enorme envergadura política d’esquerres visqui en un pis de 60 metres quadrats. El país ha millorat materialment d’una forma impressionant, però en l’àmbit de les mentalitats col·lectives algunes coses les hem fet molt malament per arribar a sorprendre’ns d’aquest tipus de coses.

Anuncis

2 responses to “El pis de Marcelino

  1. Felicitats Jordi, m’encanta que recordias aquests valors i algunes de les persones que van lluitar per ells fins al final , ara més que mai penso que caldrà recuperar el seu exemple i les seves actituds en defensa dels drets col·lectius , sobre tot els dels que més ho necessiten i menys tenen
    Toni

  2. Excel·lent article, Jordi. He entrevist entre línies el meu amic, Romà Planas que tu has congut i que també ha estat el teu amic.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s