Antonio Aceituno i el nervi moral de la ciutat

Vaig conèixer l’Aceituno –així li dèiem- els anys de les lluites de l’antifranquisme en el comitè local de la Joventut Comunista de Catalunya de Sabadell. Van ser els darrers anys del franquisme, els anys de la transició i els primers de la democràcia. Érem joves, molt joves, potser massa joves en un ritme frenètic d’activisme combatiu. Vam ser, i d’alguna forma continuàvem essent, camarades. Va ser un dels millors quadres de l’organització, i una d’aquelles persones amb qui podies confiar amb els ulls clucs. Tenia per sobre de tot una escala de valors a prova de bomba. Quan li preguntava alguna cosa, quan escoltava alguna opinió seva, -podies estar-hi d’acord i no- jo sempre tenia la sensació de trepitjar terra ferma. A més, els seus judicis eren sempre molt lúcids, tenia una intel·ligència social i política molt per sobre de la majoria.

Va aconseguir -després s’ha anomenat desencant- tirar endavant d’una forma molt positiva ja que sempre va estar compromès amb una o diverses causes justes. El movien els ideals. Que estrany sona escriure aquests mots avui, quan sembla que a tothom el mogui l’interès! Sempre estava disposat a donar, a donar-se. Sempre tenia un somriure, sempre estava a punt per una broma.

Des de fa molts anys he pensat que la ciutat no ha sabut aprofitar les seves habilitats, els seus coneixements i els seus valors. En un món mancat de persones preocupades pel bé col·lectiu, l’Aceituno no va trobar l’espai que li hagués fet justícia. Hagués estat un magnífic regidor, per exemple. Mai estem preparats per la mort, però quan un amic mor als 53 anys, encara ho trobem més injust.

Normalment els ciutadans ens queixem del que no funciona i del que no ens agrada i, molt sovint, no ens adonem que la vida ciutadana entre 200.000 ànimes rutlla força bé, i això passa perquè la major part de persones tenen conductes cíviques i ell era una d’aquestes, de les més principals. Em sento orgullós de ser sabadellenc, aquesta és una ciutat que s’ha fet a ella mateixa però la diferència amb una ciutat on no es pot viure, no es veu en els seus carrers, les seves places, els seus edificis o els seus monuments, sinó amb homes com l’Aceituno que forgen el nervi moral d’una ciutat. Persones con ell que tenen criteri sobre el bé i el mal, sobre allò que convé, no a sí mateix, sinó que anteposen sempre el bé de la comunitat a l’egoisme. Són les persones que aconsegueixen que les ciutats siguin, no una colla de persones ocupant un espai, sinó una societat harmònica amb valors col·lectius. Ara que tant es parla de recuperar valors de comunitarisme, del bé comú, potser que reflexionem una estona sobre el ciutadà Antonio Aceituno i així aconseguirem ser millors persones i millorarem una mica la nostra ciutat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s