Les vuitenes i últimes jornades de la UPEC

S’ha acabat una etapa de l’esquerra i n’ha de començar una altra. Quan va caure el mur de Berlín el 1989, en un dinar amb gent diversa, un comensal va dir: “Que bé, ara s’ha acabat el comunisme al món”. En Romà Planas, un home profundament republicà i socialista, va contestar ràpidament: “Ara acaben amb el comunisme, a partir d’ara acabaran amb el socialisme”. Les paraules van ser profètiques, assistim a la batalla final per acabar amb el socialisme i la socialdemocràcia i amb qualsevol intent de qüestionar el model econòmic que patim.
A finals dels anys seixanta i als setanta l’esquerra era molt dogmàtica i exageradament ideologitzada mentre la dreta era superpragmàtica. De mica en mica les coses van anar canviant fins allò tan significatiu de Felipe González “gato blanco, gato negro, lo importante es que cace ratones”. En el llibre No pienses en un elefante, George Lakoff explica precisament la mateixa qüestió als EUA. Ens diu que als EUA la dreta ha dedicat enormes quantitats de diners a investigar i pensar i d’aquí l’èxit de difusió de les idees neoliberals i neoconservadores als darrers 30 anys. Mentrestant, l’esquerra s’ha tornat molt pragmàtica -no només els polítics-, la gent d’esquerres no vol col·laborar en llocs on es llegeix, s’escriu i es discuteix, sinó en projectes concrets. Per exemple, col·laborar amb una ONG que faci una escola en un poblet de Bolívia.
La dreta ha anat fent camí, ha creat innombrables centres de reflexió, fundacions, editorials, diaris, revistes, jornades, seminaris, etc… Hi han dedicat una quantitat ingent de diners i de mitjans. A la fi, ha estat més ben valorat a l’esquerra tenir màsters a les escoles de negocis on han format els executius immorals que han gestionat les finances, la construcció i l’especulació que no pas tenir una escala de valors fonamentada en la justícia i la llibertat.
El resultat és que davant d’una gran crisi econòmica, l’esquerra juga tota l’estona al mateix frame de la dreta, és a dir, juga sempre en camp contrari. Durant molts anys importants líders de l’esquerra han anunciat copagaments, repensar les nuclears, reformar l’Estat del Benestar, abaixar impostos als rics, desregular, acceptar acríticament la globalització, etc… Joaquín Almunia, per exemple.
Cal que les esquerres creïn el propi frame, un relat en què la propietat privada es qüestioni, en què l’afany de lucre sigui jutjat com un contravalor, en què el que es diu i el que es fa no tingui distàncies abismals i en què no s’accepti la mentida.
La UPEC amb el format d’aquests darrers vuit anys s’acomiada, -es convertirà en un club d’opinió-, tot un símptoma del que diem. A reveure.

Anuncis

6 responses to “Les vuitenes i últimes jornades de la UPEC

  1. Retroenllaç: Les vuitenes i últimes jornades de la UPEC | xcat.cat

  2. I no és possible compaginar ambdués modalitats? Les jornades de l’UPEC són una bona publicitat per l’esquerra crítica. Ara bé, fer col·loquis, conferències, taules rodones al llarg de l’any també és una opció que pot acostar molt més les idees d’alguns intel·lectuals que reflexionen sobre l’esquerra en temps de crisi.

  3. Totalment d’acord amb l’Eva, però el problema més greu és que mentre continuem en un món que funciona en base als diners i els diners els tenen els rics (i els conservadors de dretes), jugar a la contra serà innevitable. L’objectiu és crear una societat que no es basi en els diners sinó en els serveis. I la UPEC és un bon element per pensar com aconseguir-la!!

  4. On comença l’esquerra i a on acaba? Es pot ser d’esquerres venint de Sarrià o de Pedralbes?.
    Quants amics a la dreta del bloc, que són això, de dretes o de centredreta. Per fi des del centre-esquerra potser es podrà tornar a parlar de revolució i no de reforma. De justícia social i no de fer amable el capitalisme.
    Potser podem acceptar intelectuals que parlin clar i directe, i podem desfer-nos de sociòlegs, psicòlegs i altres rellepats, passarells i professionals del discurs adormovelles.
    Potser a l’esquerra deixem de parlar de sindicats majoritaris, de principal grup de l’oposició, de “també s’ha de saber gestionar”, de “aquests són massa radicals”,… de tants i tants termes antidemocràtics.
    Resumint: Socialista i fleuma han de tornar a ser termes antònims.

    Una forta abraçada.

  5. Una reflexió de profunditat que em deixa una mica (més) abatut. L’eslògan “s’ho volen carregar tot” no és gratuït, sinó aplicable a tot el que ens feia persones completes, amb uns mínims garantits i una cultura a l’abast. La gran majoria de les coses que avui s’acaben, tanquen portes, s’enfonsen, és perquè després de donar-hi mil voltes no hem trobat altra via. Estic segur que és el cas, i ho lamento profundament. L’esperança çes que el pensament no s’atura, i potser al capdevall direm prou.

  6. Lamentablement no he pogut anar més que un any, però em va semblar alliçonador. Hem rebut els documents d’altres anys per diverses vies. Estic convençut que hi ha milers de ciutadanes i ciutadans que perseverem en no caure en la manca de valors i la indiferència. La UPEC ens agrada, però no podem participar. La formula virtual i descentralitzada s’ha explorat poc. Són els professors universitaris i d’institut els que més poden aportar al discurs anti-neocon, però semblen abduïts pel silenci dels xais. La resta ni ens resignem ni ens callem, la nostra veu no surt a TV3 ni Catalunya Radio, tot i protestar a les portes d’escoles, hospitals i geriàtrics. Visca la UPEC i la classe treballadora!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s