No hi ha consciència de classe treballadora

Imatge

Us explicaré un conte. Antigament la gent quan volia fer el viatge de la vida, anava a buscar un tren a una estació. Allí hi anava tothom, el ric i el pobre. El ric anava en primera classe i el pobre en tercera, però tenien una única locomotora i tots anaven a una altra estació, si pel camí el tren s’aturava tots tenien l’interès comú que s’arreglés, tots arribaven junts a una altra estació. Podia passar que desenganxessin un vagó de primera i aquest anés més lluny, a una altra estació. En general, però, a les andanes de l’estació arribaven tots i si havien d’anar un altre indret, en un altre tren, hi anaven junts.
Si el tren no hi era, s’espatllava i es quedava pel camí, hi havia protestes. Com és que no hi ha el tren! Rics i pobres tenien interessos comuns en què el servei de trens funcionés correctament.
Avui tot ha canviat, avui tothom es creu lliure. Cada persona té un cotxe, això sí, els rics tenen un Mercedes i els pobres un Seat Panda. Cada un surt quan vol, es té la sensació que tothom té molta més llibertat.
El pobre a la primera rotonda endevina la sortida, però a la segona, a la tercera o a la quarta, es perd. Si té un mòbil per demanar ajuda, un cop surti del barri no tindrà cobertura. Cansat de donar voltes i no arribar enlloc, es para. Al final, derrotat, algun ciutadà de bona fe avisarà el RACC de la vida: els serveis socials, subsidis, etc. Cap cot torna a casa enfonsat, no ha estat capaç d’arribar enlloc: és un fracassat.
Aquí comença a passar, les autoritats han reduït la prestació d’atur amb l’argument que la gent busqui treball, com si hi hagués res a fer amb quasi sis milions d’aturats! És el camí alemany, on l’atur és molt baix perquè hi ha set milions de persones que treballen amb sous de 400 euros, o als EUA, on no hi ha aturats sinó autònoms sense feina.
S’ha buscat que s’interioritzés el fracàs social com un fracàs personal. I és clar, el fracàs social comporta protestes socials, però el fracàs personal el més normal és que acabi medicalitzant-se. Aquesta és la raó que a Catalunya els medicaments més usats siguin ja els psicotròpics. Qualsevol camí de sortida ha de passar per recuperar la dignitat que suposa la consciència de ser classe treballadora. Tota la resta són sopars de duro.

Advertisements

4 responses to “No hi ha consciència de classe treballadora

  1. Hamanou Guermas Larbi

    Molt bona, la metafora, el tren de la vida, no s’està aturant, sino, que canvia de rumb i de destí, sense el consentiment dels viatgers.
    Et felicito, Jordi.
    Salut.

  2. Retroenllaç: No hi ha consciència de classe treballadora | xcat.cat

  3. Joan Comasòlivas

    El que passa és que, per la via del crèdit, el treballador tenia sovint accés a una vivenda de burgès benestant, un Mercedes si tant l’enlluernava, anava de restaurants i viatjava amb avió a la quinta forca. I tothom es pensava que era ministre. Potser la trompada col·lectiva serveixi per a veure que tot allò no era més que un miratge, que les decisions preses amb pressumpta llibertat no ho eren tant, de lliures, i que qui té poder continua remenant les cireres, controlant la informació i viatjant i vivint a cor què vols sense estar pendent dels números vermells. Potser la recuperarem, la consciència de classe, si no de grat, per força. Per cert, amb les limitacions de velocitat i el preu del gasoil, estic pensant a comprar-me un carro i un matxo. Mentre treballo, el podria deixar pasturar pels jardins de la ciutat, i encara ens faria un favor.

  4. És un tema veritablement força complexe de debat, però medul·lar. La “consciència de classe obrera” l’hem de veure com a una de les identitats col·lectives més útils pels ciutadans en una societat capitalista com la nostra. És el necessari contrapés que, en una democràcia saludable i normal fa front -com ara ho fa l’associacionisme en general- al poder omnímode d’institucions, però sobretot de grans empreses, és allò que permet que el ciutadà no estigui nu i desarmat davant dels poderosos, que hi tingui veu. Al nostre país la consciència de classe obrera ha minvat per moltes causes que detallar-les ara no ve al cas. El “fals aburgesament” que dieu és una d’elles, sí, la bombolla immobiliària i el crèdit indiscriminat ha permès que massa gent es cregués rica, i clar, actués en conseqüència. El consumisme creixent va lligat amb això…Però no tot és negatiu, la consciència de classe ha mutat sense desaparèixer, s’ha barrejat amb altres coses bones, fins i tot ha crescut dins altres formes, també gràcies a diversitat de projectes tan importants com el moviment obrer, els “nous moviments socials”: el moviment antimilitarista, el moviment ecologista, el veïnal i el feminista, fonamentalment. Però també ha minvat degut a les pròpies estratègies de les empreses per a aconseguir-ho: la subcontractació, les ETT i la temporalitat extrema, noves modalitats de contractes que, dins d’una mateixa indústria divideixen en sous i altres aspectes a persones que fan exactament el mateix, fragmenten i disminueixen la capacitat mobilitzadora dels treballadors. Davant aquest panorama que desactiva tota reivindicació salarial, de nous horaris o noves condicions contractuals, l’única estratègia que potser ens queda és apel·lar fort a la identitat cultural de classe, bé, i el més important: repensar de nou l’esquerra, nova teoria, nous esquemes per a un capitalisme que ara és diferent i que desgraciadament ha après nous procediments del que ha vist treballant amb els diferents moviments socials al darrera, ha après a desactivar-los i, sobretot, a guanyar més calés.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s