Ara no és el moment

Quan va arribar la democràcia els antifranquistes vam pensar: ara podrem votar i solucionar democràticament la forma d’estat, monarquia o república; estat federal o independència, etc. No va ser així. Ben mirat tenim una democràcia ben rara.
Es va començar a fer la Constitució a partir d’unes eleccions no constituents -element que per si sol podria invalidar la seva obra- i vam veure com no s’hi va posava el dret a l’autodeterminació dels pobles -quart punt de l’Assemblea de Catalunya-. Estranyats per aquest fet, els membres del Comitè Executiu de la Joventut Comunista de Catalunya vam cridar a Jordi Solé Tura perquè ens expliqués com es feia la Constitució. Eens va dir que érem uns ingenus, que la constitució no es discutia entre els diputats sinó entre aquests i l’exèrcit. Bona manera democràtica de fer la llei de lleis! I vam acabar votant la Constitució, fins i tot vaig fer uns quants mítings, perquè era mil vegades millor que els Principios Fundamentales del Movimiento Nacional. Sembla un argument de força pes.
Als anys següents cada vegada que es plantejava la qüestió es deia que no es podia molestar l’exèrcit, que ja havia transigit prou acceptant les autonomies i el terme “nacionalitat”. L’argument era bo, l’any 1981 hi va haver el cop del 23F. I els efectes i la por van durar força anys. Als anys noranta quan algú plantejava el tema sempre hi havia un bestial atemptat d’ETA que el feia ajornar un cop i altre. Sempre he pensat que ETA ha estat el millor instrument de l’extrema dreta espanyola. Pensem a més que el brutal i inquietant atemptat contra Ernest Lluch passarà a la història com una de les coses més fosques d’aquesta organització, precisament perquè Lluch i Herrero de Miñón estaven plantejant solucions al tema basc a partir de l’anàlisi del segle XVIII a Catalunya.
A partir d’aquí passen dues coses. S’acaba la por. Els joves catalans -de fet tots els de 50 cap avall- no entenen que es pugui tenir por en política democràtica. En segon lloc s’acaba ETA.
Ja no hi ha obstacles al lliure exercici de la democràcia. I ara es diu que no és moment ja que hi ha una crisi econòmica. I es clar, els antifranquistes -els de 50 en amunt- ja hem perdut la paciència. Ens veiem a venir que ens morirem i no haurem pogut viure en un país on les coses se solucionen votant. Segurament aquesta és la raó que destacadíssims dirigents socialistes un cop han passat els seixanta s’han tornat tan sobiranistes. La paciència té un límit, que és l’horitzó de la mort.
Qui quedi al marge del dret a decidir quedarà definitivament fora del mapa polític català per sempre. No hi ha cap argument democràtic sobre el fet que els pobles no votin.

Anuncis

7 responses to “Ara no és el moment

  1. Estic d’acord en que ETA va ser un instrument de l’ultradreta.
    També m’agradaria apuntar una cosa. Els dirigents de l’esquerra antifranquista, comunistes i socialistes, que van patir presó i exili, ¿tenien esma de torna-hi? ¿Si no haguessin acceptat les condicions d’una democràcia vigilida i tolerada amb condicions per l’exèrcit, s’haguessin vist en cor de renunciar a una oportunitat de vida plàcida (merescuda després de tanta lluita), a un sou de parlamentaris, a un reconeixement merescut després de tants patiments en favor de la llibertat i dels treballadors? Van dir fins aquí hem arribat, baldament fos en una democràcia coixa que ens ha dut fins a la misèria (democràtica) d’avui dia?

  2. No ho volia dir d’aquesta manera, però ¿aquests dirigents van trair els deus ideals i la gent que hi confiava per una vida segura, amb un sou i una poltrona a canvi de fer els ulls grossos, sabent que la democràcia estava tutelada i vigilada pels hereus de Franco?

  3. Molt bona sintesi Jordi ! Jo faré 50 anys al novembre d’aquest any … la societat està desbordant als partits poltics … no es negatiu … tot està canviant molt ràpid i avui no hi ha cap argument democràtic per impedir el dret a decidir = Autodeterminació. Com llegia fa poc: el debat no hi és al carrer, ha entrat a les famílies ! Families amb difentes generacions, que han viscut en diferents contextos socio-econòmics, avui poden coincidir en la necessitat que el poble català s’expressi democràticament. Això no és cap obstacle per continuar defensant el que es esencial en l’esquerra: la justicia social !

  4. Avui el diari ARA ha publicat un article de l’historiador Borja de Riquer que m’ha semblat molt bo. Es titula: “Els catalans en la política espanyola: una experiència fallida i amarga.” Us el recomano.

  5. Domènec Martínez

    Els dirigents de l’esquerra antifranquista van avaluar la situació i van entendre que la conquesta de la llibertat i els drets democràtics (i la mateixa Constitució), era el resultat d’una determinada correlació de forces. Però, fonamentalment, era un punt de partida, un inici (imperfecte i incert) per continuar avancant en l’enfortiment del sistema democràtic. No és just insinuar que van canviar els anys de presó per un sou i una poltrona! Toca a les noves generacions interpretar on som…, i on volem arribar.

  6. Molt bé, Domènec, però que ho haguessin avisat. Perquè jo recordi tothom en deia meravelles, de la “Santa Transició”. Que, filla d’aquesta ens ha quedat la Constitució, “relíquia i braç incorrupte de la democràcia”

  7. “Sólo el paso por ese requisito aparentemente utópico de la autodeterminación plena, radical con derecho a la separación y a la formación de Estados, nos dará un situación limpia y buena. Ya se trate de un Estado federal o de cuatro Estados. Todas las técnicas políticas y jurídicas que se quieran aplicar para hacer algo que no sea eso no darán nunca un resultado satisfactorio” Manuel Sacristán Luzón

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s