S’han fet molts comentaris sobre el resultat de les eleccions. M’agradaria aportar-hi alguna anàlisi més. La dreta ha aconseguit 69 diputats, l’esquerra, 57, i un partit inclassificable, Ciutadans, 9. Per tant, d’entrada cal dir que l’esquerra ha perdut de forma notable. Si mirem els vots la cosa és més ajustada. PP i CiU han aconseguit 1.583.000 i ERC, PSC, ICV i CUP 1.503.000. Ciutadans n’ha aconseguit 274.000. Per tant, en la voluntat popular el resultat és molt empatat. Si continuem fent aquesta anàlisi podem veure que fa dos anys l’esquerra va treure 1.024.000 vots, ara n’ha guanyat quasi 500.000. En canvi la dreta va aconseguir el mateix resultat que ara, la diferència és només de dos mil vots. Caldria reflexionar una estona sobre el fet que el votant de dretes voti sense defallir i que el d’esquerra en dos anys s’ha mobilitzat molt, mig milió de catalans més. Una petita esperança.
També sembla clar que és molt, molt difícil, que PP i CiU continuïn pactant com fins ara. Però ha passat una setmana i encara ningú no ha informat de trencar els pactes que aquests dos partits tenen a Castelldefels, Badalona, Barcelona, Diputació de Barcelona, i Parlament. És increïble la capacitat del votant de centre dreta d’assumir contradiccions, per una banda s’anuncia un gir sobiranista i per l’altra ningú sembla tenir pressa per trencar pactes amb qui ha estat l’amenaça més brutal de la nació catalana en els darrers 30 anys. A mi em sorprèn molt, molt, que amb la ganivetada que El Mundo va fer enmig de la campanya electoral a Artur Mas i CiU, aquest encara no ha anunciat en aquesta línia res de res.
Per tant, ara CiU està en mans d’ERC i del PSC. És una bona notícia el fet que Oriol Junqueras anunciï entre les seves condicions per pactar aspectes no només nacionals sinó també socials. Penso, però, que les esquerres, totes, haurien de començar a perfilar un programa de l’esquerra en uns moments on a tots ens costa molt poder perfilar quin marge de maniobra es té per governar Catalunya. Marge de maniobra que ens imposa el Govern espanyol però sobretot la Merkel. Del meu abrandat europeisme he passat a un europeisme descriptible, penso que l’esquerra catalana també ha de fer aquesta reflexió. Qui més està fent per ensorrar-nos és Brussel·les i en general el neoliberalisme. Comença a ser hora de pensar que un dels nostres enemics són els neoliberals catalans que imaginen una Catalunya pobra i buida. Quan el conseller d’Economia Andreu Mas Colell anuncia que vol fer més retallades que les que li manen em poso a tremolar. L’esquerra ha de crear espais per a la reflexió conjunta que permetin començar a explorar camins nous. Un milió i mig de catalans ho estan esperant.
