Fi de trajecte

sol1

Fa moltes setmanes que tinc la sensació que el que estem vivint aquests dies d’alguna manera ja ho havia viscut o conegut. No encertava a veure d’on o com.
Quan era jove vaig ser vicepresident del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC); devia ser als anys 83, 84 o 85, no recordo exactament. Una de les activitats més importants que feia aleshores el CNJC eren els intercanvis de dirigents juvenils. Es tractava de conèixer què feien les organitzacions juvenils dels països amb tradició democràtica per tal d’adequar-nos a la nova etapa de llibertat. Però també feia una altra cosa, en dèiem el diàleg est-oest. Es tractava de dialogar amb organitzacions de més enllà del Teló d’Acer. Els progressistes estaven d’acord de mantenir-hi contactes i els carques no en volien saber res. Bé, en aquest marc vam tenir un seminari amb l’organització comunista de joves de Polònia, no en recordo el nom exacte. Era l’època de l’activitat del sindicat Solidarnosc, dirigit per Lech Walesa. En les reunions bilaterals òbviament els preguntàvem per aquest nou moviment sindical, en aquells anys tota una novetat. Ells, impassibles, et relataven la versió oficial de les coses. Unes explicacions molt complicades ja que era difícil raonar que en un país socialista un sindicat obrer estigués perseguit. Ja notaves, però, alguna cosa estranya, no sabies el què. Als recessos i al dinar, la cosa canviava molt. De cop t’explicaven que ells, de fet, estaven d’acord amb Solidaritat i els nous temps. Al principi no me’n sabia avenir, però la força del canvi era tan forta que fins i tot als dirigents de les joventuts del règim els era impossible mantenir el tipus massa estona. La renegociació de les activitats de la trobada era fluida, se substituïen nous intercanvis per una visita a El Corte Inglés, per exemple. La flexibilitat obria unes noves relacions de confiança que afavorien les crítiques al propi règim. Era un món que s’ensorrava. Tenia els dies comptats.
A Catalunya ara està passant el mateix. La gent intel·ligent dels partits polítics diuen unes coses als mitjans de comunicació i als actes oficials, però en la relació personal s’adonen que el món de la restauració borbònica del regne d’Espanya segellada per la Constitució de 1978 s’està acabant, arrossegant amb ell tot un sistema de partits, de maneres de fer, d’horitzons ètics, de comportaments que està arribant patèticament a la seva fi. No hi ha quasi ningú amb cultura política que d’una forma o altra no ho expressi. De fet hi ha una espècie d’equació que ens diu que com més coneix una persona el dia a dia d’una organització i de la política institucional, més mordaç i crític és. Hi ha una Catalunya oficial i una de real i molta gent ho sap.

És estrany, tot un món se’n va. El que ve serà millor? Ja ho veurem. De moment semblem aquells polonesos.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s