S’ha acabat la socialdemocràcia. I ara què fem?

P1280633

Durant molts anys va existir un equilibri polític a molts països capitalistes. Hi havia una dreta que es definia com a demòcrata cristiana i una esquerra liderada quasi sempre per un partit socialista més o menys socialdemòcrata. A voltes tenia a la seva esquerra un partit comunista que actuava com a complement del socialista. Aquest equilibri intern era possible perquè hi havia un equilibri a nivell mundial on la URSS, i en menor mesura la Xina, feien por a la dreta econòmica, política o financera. Però als anys setanta alguna cosa es va trencar i a partir del 1989 va ser una torrentada.

Fins aquelles dates, en una part important del món -Espanya i Catalunya vivíem un món a banda-, quan hi havia un problema social els socialistes s’asseien a una taula i veien com a l’altra banda de la taula s’asseien els poderosos. I s’arribava a acords. Però a partir dels setanta, quan hi havia un problema els socialistes s’asseien a una taula i a l’altra banda no hi havia ningú disposat a asseure’s. Van quedar esbalaïts i desorientats. La major part de partits socialistes van assajar el famós viatge al centre. Es partia d’un dogma de fe: al centre hi ha els vots. Ningú ha pogut mai demostrar aquesta ximpleria. En fi, la gent d’esquerres va deixar de militar i votar aquestes opcions. Com més evident es va fer el problema, més de centre es van fer, se’n van anar tant a la dreta que van sortir de l’escenari polític. Així van emergir Tony Blair i Gerhard Schroder, que quan van deixar el poder, les empreses els van tornar els favors fent-los milionaris.
El cas més formidable va ser l’italià. Allí el portentós Partit Comunista Italià (PCI) va començar a formular l’anomenat “Compromís Històric”, una proposta que ideològicament era una ximpleria i estratègicament, un suïcidi. El PCI no va voler discutir la desfeta dels partits comunistes dels països de l’est, suposava una bona dosi d’autocrítica. Però també en la seva història hi havia heroisme i unes dosis ingents de generositat. Per escatimar la revisió del passat van anar creant partits i coalicions fins a aconseguir una proposta política encapçalada pel demòcratacristià Romano Prodi; és com si aquí el PSUC hagués presentat Duran Lleida. De fet, al seu moment va presentar Josep Benet, un antecedent. I és clar, a Itàlia l’esquerra ha estat un desastre des de la mort d’Enrico Berlinguer. A Catalunya veníem d’una dictadura i l’esquerra tenia com a referència el PCI, tot està dit. Totes les propostes socialdemòcrates catalanes PSC, ICV, EUiA i ERC estan atordides: cap poderós vol negociar ni una petita cosa i no només no s’asseuen en una taula sinó que menyspreen els propis partits i, amb ells, tota la gent que representen. Què cal fer? No ho sabem. Però cal fer alguna cosa poderosa fins que es tornin a asseure i a negociar.

Anuncis

2 responses to “S’ha acabat la socialdemocràcia. I ara què fem?

  1. Mentre anem rumiant què cal fer, al capdavall hi haurà un esclat al carrer i tot canviarà, com sempre, de baix a dalt. N’haurà de passar una de grossa perquè se n’adonin que s’ha anat massa lluny. I pot ser que ens agafi a tots en calces, sobre el què, el quan i l’on.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s