Repensar-ho tot, actuar junts. Les IX Jornades de la UPEC

 

IMG_0414

Sembla un petit miracle laic, però de la idea de Raimon Obiols i d’Antoni Gutiérrez Díaz de crear una universitat progressista ja arriba a la seva novena edició. I la fem en uns moments que comencen a ser dramàtics; estem davant de moltes crisis sobre les que cal repensar-hi a fons.

Crisi nacional: el model nacional que tenim ja no agrada a la majoria de catalans i, humiliats per la sentència del Tribunal Constitucional, una part molt important de catalans busca una nova etapa que ha inspirat moltíssima il·lusió.

Crisi del federalisme: el federalisme ha estat un senyal d’identitat de l’esquerra des de mitjans dels segle XIX. Això no obstant, una generació no ha sabut plantejar una alternativa federal a l’actual atzucac, renunciant fins i tot a proposar una tercera opció al referèndum. Aquesta renúncia provoca que els federalistes que no volem anar de bracet del Falange, el PP i Ciutadans, hàgim d’optar per l’opció independentista.

Crisi social: no vull ser exagerat, però estem davant de l’atac més formidable a l’Estat de Benestar des de la seva existència. Els neoliberals volen acabar amb les pensions, la sanitat i l’ensenyament públic. També amb el municipalisme –fonament del federalisme–, i tot el que es relacioni amb el sentit de comunitat.

Crisi de la socialdemocràcia: la paradoxa és que, en un moment en què més gent voldria gaudir d’uns serveis públics com els de Suècia, la socialdemocràcia s’ha acabat. Quan va caure el mur de Berlín, una persona, en un dinar, va dir “mira que bé, ara s’acabarà el comunisme”. Romà Planas va respondre ràpid, “ara acabaran amb el comunisme, però després aniran a pels socialistes”. Al meu parer és el que està passant.


 

Crisi dels partits polítics: els partits no acaben d’adonar-se que cal que canviïn a fons. Hi ha un excés de demanda i poca oferta. El Procés Constituent n’és una prova; s’hi han adherit 40.000 persones en pocs dies, possiblement el doble de persones que tots els militants d’esquerres del país.  Confesso que també ignoro on és la solució per a la seva regeneració. Però, per què no provar que els partits  acceptin al seu sí  lliurepensadors?  No podem fer compatible el compromís amb el debat ideològic? Sóc massa ingenu? Potser si, però segurament necessitem menys càlcul, menys cinisme i més idealisme.

Crisi sobre la percepció d’Europa: els que hem estat sincerament entusiastes de l’europeisme, ara veiem com només arriben d’Europa robatoris a gran escala i fraus a la democràcia. Com s’entén sinó que el President del BCE sigui un individu que va amagar el deute públic d’un país sencer? Si els pares d’Europa aixequessin el cap,  segur que criticarien el segrest de la vella i il·lusionant idea d’Europa.

Passen massa coses com per no comprendre que actuar com fins ara no serveix. Cal fer alguna cosa extraordinària per recuperar la democràcia;  no sé pas com ha de ser, però no pot trigar massa. Cas contrari  no podrem deixar d’adonar-nos que hem dedicat la vida a aconseguir una cosa que està a punt de ser destruïda.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s