Sergi Pàmies, entre dos mons

P1230936

Acabo de llegir Cançons d’amor i de pluja (Quaderns Crema), el darrer llibre de Sergi Pàmies, un dels personatges més brillants de la Catalunya d’avui.

Hi ha llibres que t’arriben més que d’altres, en alguns casos el fet que escrigui gent de la teva generació hi ajuda, ja que et parla de mons que et són propis, a vegades també empipen i molesten més, precisament per més propers. Una de les coses que més m’agraden de Pàmies és la capacitat de moure’s entre el límit de les ones i la platja. I en els dos darrers llibres, i especialment en aquest, s’hi ha anat accentuant. A què em refereixo? Som d’una generació que hem viscut el comunisme com una ideologia potent que ho envaïa tot en determinats ambients. Pàmies s’ha construït un personatge de ficció molt real o, dit d’una altra manera, quan no és sincer, és impostat i intenta sortir del món dels seus pares amb una mena de cinisme poc lògic. Per exemple, quan diu que va votar a Ruiz Mateos en unes eleccions europees. O quan compara Albert Om i Jorge Javier Vázquez, i defensa aquest darrer, com si néixer al barri de Sant Roc de Badalona donés patent de cors per a qualsevol immoralitat (Jordi Évole és de Cornellà i no fa televisió indecent).
Estic d’acord amb ell que havíem d’acabar amb l’estalinisme i que en el camí potser van llençar massa coses. Una generació que, per sortir de la tria, va buscar paradisos artificials perquè no sabia que són tan decebedors com els inferns naturals. Per a mi és massa forçat quan fa veure que li agrada el contrari de creure molt, que podríem anomenar com zapaterisme, és a dir no és que les coses no tinguin sentit, sinó que ningú n’hi troba a faltar.
Quan del límit passa a la reflexió es contradiu i és quan jo el trobo sensacional. És quan es pregunta si després de fer-ho tot al revés del que ha viscut, si el resultat és millor. Jo tampoc ho sé però el que veiem i vivim ara és realment al·lucinant. Hi ha individus que a Davos, després de cobrar 17 milions d’euros l’any, diuen en veu alta “com pot ser que no m’impedeixin cobrar-los?”. No és una creació del Pàmies, és un cretí real. Som una subgeneració a cavall entre dos abismes, entre el comunisme i la postmodernitat o el management jesuïta i les escoles de negocis. Eric Hobsbawm podia morir comunista tot i que li havia desaparegut el partit, però nosaltres érem massa joves. Però sortir del comunisme per anar a parar el dogmatisme de la religió neoliberal, tampoc és una opció.
Compreu el llibre del Pàmies, els contes són molt bons, però els biogràfics són encara més brutals. De fet, Sergi Pàmies està fet d’una matèria primera sensacional, és fill de Teresa Pàmies i Gregorio López Raimundo, tot i que s’amagui d’aquí no en pot sortir un Zapatero. Tot és absurd, res està perdut.


anapixel
anapixel
Anuncis

One response to “Sergi Pàmies, entre dos mons

  1. Tot i que no he sigut mai comunista prefereixo els llibres de la seva mare, de la qual n’he llegit uns quants amb gran profit. Amb ell no puc, no puc llegir els llibres d’algú que em cau malament.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s