Presentació del llibre: “Sabadell destil·lat. Una visió generacional des del lliurepensament”

 

Sabadell destil·lat Portada OK

Dimecres dia 9 d’abril de 2014 presentació del llibre a l’Alliance Française 19,30 carrer Sant Joan 35 de Sabadell

La presentació anirà a càrrec de l’autor del pròleg Joan Manuel Tresserras, professor de la UAB i Sébastien Bauer director de l’AF.

Del pròleg de Joan Manuel Tresserras

“Aquest és un llibre sobre la vida, els seus replecs, les seves contradiccions i les seves paradoxes. Però és un llibre singularíssim. És el llibre d’un pensador que actua i es compromet. I és el llibre d’un home d’acció, permanentment arremangat i involucrat en el concret, que té el vici de pensar i reflexionar sobre tot allò que fa, toca, veu o coneix. No és un llibre de Jordi Serrano sobre ell mateix, sinó un llibre sobre “el món de la vida quotidiana” fet, això sí, des del seu propi i intransferible periple. És, doncs, inevitablement, un llibre d’autor.”

“Aquest és un llibre sobre la realitat del món mundial, vist i escrit des de Sabadell. I aquest fet és determinant perquè, encara que podem afirmar que el món sencer és present a Sabadell, hi és d’una manera particular, única. Sabadell és la part on s’hi desplega el tot. Però no és idèntica a cap altra part. La seva tradició no és intercanviable. Sabadell és la talaia privilegiada triada per Serrano perquè és la seva i perquè la sent constitutiva de la seva experiència i de la seva mirada. És el forat del pany des del qual ens convida a encuriosir-nos i a arribar a tots els confins. I Sabadell, els sabadellencs i el sabadellenquisme són permanentment en primer pla, revelant els seus secrets o oferint-se com a laboratori.”

Extracte del I Capítol.

Eufemismes sense fi
El comissionat és un càrrec de confiança política que té, en principi, la durada del mateix mandat municipal. Caduca a les següents eleccions. Com que aquesta figura té molt mala fama, s’ha inventat un eufemisme: tècnicament és «un treballador municipal eventual». En parlarem més endavant.
Vicis sabadellencs I
Aquí, quan algú té una idea, automàticament en surten deu que plantegen que el primer que cal fer és destruir aquella persona i aquella idea, en comptes de generar una sana competència. Aquest, potser, és el nostre problema fonamental per afrontar el futur, perquè fa que no s’expressin en positiu les pròpies energies que la ciutat genera. Fa, a més, que manquin projectes, i si no hi ha projectes, les energies es malgasten. Un sabadellenc abans de tirar una idea endavant s’ho pensarà mil vegades, no per la dificultat del projecte sinó per les dificultats que li generarà en la seva vida quotidiana la reacció dels altres sabadellencs.
Una ciutat república
M’agradaria viure en una ciutat-república anomenada Sabadell. Caldria que l’Ajuntament tingués tota la competència sobre l’assistència primària, l’assistència social i l’educació de zero a tres anys, infantil i primària.
Coses del progrés
És ben estrany que per anar de Barcelona a Tarragona o Girona en tren es trigui menys que per arribar a Sabadell. Em sembla que mai aconseguiré veure trens de rodalies a 100 km/h i que ens acostin a Barcelona en 20 minuts, que seria el normal. Encara recordo aquells temps amb semidirectes entre Sant Andreu i Sabadell Sud. A vegades sembla que el progrés ens tira cap enrere.
Les polítiques d’esquerres
Com deia el meu amic Romà Planas, la política és el tracte amb la gent. I és potser aquesta forma d’entendre la política la millor manera de definir l’essència de les polítiques d’esquerres. Definir les formes de fer política des de l’esquerra no és dir quines coses es fan —que també— sinó com es fan: en el procediment està la diferència. Així doncs, les polítiques d’esquerres s’haurien d’entendre com el tracte entre els ciutadans i entre els ciutadans i la política.

L’ideari del mapa cultural
Entre les coses que vaig trobar al despatx de Cultura hi havia un exemplar de quasi tots els volums del Mapa Cultural de 1995, potser l’esforç més gran de sintetitzar i fer prospectiva sobre la cultura a la ciutat.
Existeix un quasi-mite sobre el mapa cultural i especialment sobre l’ideari del mapa cultural. És lògic, atès que el mapa cultural va ser un esforç titànic —impressionants els volums— i únic en aquells moments, i a més pel fet que s’hi posés un ideari que va ser una innovació molt important. Ara precisament és el que em miro. Anuncia compromisos ideològics, bona idea: «Substrat ideològic i polític de l’equip de govern». Posem-ne dos tastets més:
«La ciutat amb identitat pot generar solidaritat i generositat, condicions necessàries per a socialitzar plus-vàlues individuals i per revertir a la societat els beneficis econòmics que genera la mateixa ciutat. […] Cal entendre el patrimoni de manera ampla i transversal. No inclou únicament els continguts inventariables de la història. Cal introduir-hi els símbols intangibles, la història oral, els costums a partir dels quals s’organitza i s’expressa la ciutat.»
«La identitat local expressada essencialment a través dels valors simbòlics del patrimoni, vehicula la ciutat com una unitat a partir de la qual el ciutadà pot esdevenir subjecte directe i actiu de les seves potencialitats.»
Brillant!
Cotxes i rates
Diuen que per cada habitant hi ha una rata; només hi ha una altra cosa similar: els cotxes. Al Vallès hi ha 864.000 vehicles per 1,2 milions d’habitants, una autèntica plaga.
Fent carreres dins l’administració pública
Busco un llibre editat per l’Ajuntament de Sabadell sobre els esplais de la ciutat: Aproximació a la història de l’educació en el lleure i l’esplai a Sabadell. Carbonell, Òscar; Sanz, Jesús; Rodríguez, Noemí. Sabadell: CECS, ESPLAC, MEV, 2000. Ajuntament de Sabadell, 2005. No el trobo a casa. Pregunto a un Humphrey municipal. Resposta: «A veure qui el troba abans». Hi trigo poc, però ell, és clar, l’ha trobat abans. És evident que em guanya; potser era el pitjor contrincant a l’Ajuntament. Però trigo només dues hores més que ell. Per ser un rookie no està gens malament.
Hi ha treballadors municipals que se saben totes les dreceres. Per contra, a voltes les institucions perden la pròpia memòria. El llibre és molt interessant perquè explica aquelles cruïlles on els esplais i l’Ajuntament es van perdre. I pot ser una bona guia per restablir la col•laboració i la confiança. La història de la relació entre l’esplai i l’Ajuntament sembla, però, un joc de despropòsits.

Cercant un model de polítiques sobre la immigració
Primer cal enfrontar-nos a conceptes que generen confusió, com multicultural, intercultural, integració, assimilació. Una societat multicultural pot semblar bé d’entrada; ara, si això s’acaba convertint en una societat amb tribus estanques i aïllades, la conflictivitat estarà servida; més tard o més d’hora apareixeran murs i incomprensions entre elles. Així mateix hi ha el perill d’acceptar que hi ha actituds culturals que poden oposar-se als drets humans universals i també donar rang de civilitat a atemptats contra la dignitat de les persones.
Cal assimilar els immigrants? Solament un neci estaria convençut que no pot aprendre res dels immigrats. En la pràctica, a més, és impossible. Integració és un bon concepte, però parteix de la idea que l’esforç només ha d’anar en una única direcció, la qual cosa, d’altra banda, també resulta inviable. És lògic que el que arriba s’adapti al lloc d’acolliment, però també és lògic que, per funcionar, tothom s’esforci.
El Trentenari
Tots sabem que a Barcelona hi havia el Consell de Cent; en canvi, no sabem que hi ha un organisme equivalent a la nostra mateixa ciutat. Es tracta del Trentenari o Consell de la Vila, una de les joies de la història de Sabadell. Una ciutat que tenia, en aquells dies de l’any 1592, 200 focs, és a dir, uns 900 habitants.
Sabadell es regia per un consell per insaculació des d’almenys el 1551. Insaculació per braços —una expressió ben estranya i que ens remet d’entrada a l’uròleg més que a la història— vol dir que tots els caps de família es posaven ordenats per classe social en tres sacs: la mà major, formada per grans propietaris, advocats i metges; la mà mitjana, formada per mercaders i artistes; i la mà petita, formada per menestrals. Hi havia unes boles de fusta amb un forat que les travessava i en el forat es posava un paper enrotllat amb el nom dels caps de família. Es treien de les bosses a cegues. És un sistema que frenava la corrupció a partir de l’atzar i la limitació de mandats a un any. Els escollits no ho poden tornar a ser els dos anys següents a la finalització del mandat. És una mena de protodemocràcia.
La ciutat demana aquest privilegi l’any 1552 a les Corts de Montsó i l’aconsegueix l’any 1553, essent rei Carles I. Es tractava de substituir el consell de caps de casa pel Consell General, una assemblea més reduïda, per insaculació, quan abans era per cooptació.
L’any 1557 es redueix el Consell General a trenta persones. El diumenge abans de Sant Miquel del mes de setembre es reunien a un local a sobre la sagristia de Sant Fèlix, posaven les tres bosses i s’escollien les quinze persones del Consell Ordinari, que estava format per cinc persones escollides de cada mà, en total tres jurats i dotze prohoms. El primer escollit de la mà major serà el jurat en cap. (Els jurats eren com els pahers o els consellers.)
El Consell General el formen amb quinze prohoms més, cinc escollits de cada mà. Els prohoms eren comparables als regidors. En total, 30 persones. (El 1609 Felip III prohibeix la insaculació d’estrangers. No hem avançat gaire.)
El Consell General dels trenta es reuneix, per exemple, el 4 d’octubre de 1557, i hi assisteixen el batlle i 88 homes de la vila. Aquest sistema dura fins al 1716, amb el decret de Nova Planta.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s