La irrupció de Podem a Sabadell

P1280960

La crisi del PSUC de l’any 1981 va tenir moltes conseqüències. Una d’elles i potser la més important va ser la bestial davallada electoral, es va passar de 26.000 vots a les eleccions del Parlament de Catalunya de 1980 a 5.589 vots a les eleccions generals de 1982. Però van passar paral·lelament més coses. El 80 per cent dels militants del PSUC se’n van anar a casa. Recordo el cas de Josep Xinxó que havia reconstruït el PSUC l’any 1943, poc temps després de l’afusellament de Jaume Girabau l’any 1941. Va aguantar tota la dictadura, el cas Comorera i les mil i una piruetes de la història del comunisme català. Va estar a punt de ser un dissident, en aquella època. Com diu Javier Pradera, es considerava dissident el que segueix “recto cuando el partido gira a la derecha o a la izquierda“. I va preferir força vegades, com deia, Juan-Ramón Capella “mejor equivocarse con el partido que acertar fuera de él“. Però al final va anar-se’n a casa quan la crisi del PSUC de l’any 1981. I es va acabar una forma de fer política des de les classes populars. Des del punt de vista electoral i durant molts anys aquest buit el va omplir, en part, el PSC. Amb la crisi del PSC ara s’ha obert un abisme.

I de sobte ha aparegut Podem. A les europees sense quasi propaganda convencional han tret 5.148 vots a la ciutat. Podem a Sabadell és una gran novetat, una sorpresa i una gran esperança. Hi ha tot uns amplis sectors socials populars orfes de representació política. És també un canvi generacional que obre les portes a repolititzar noves generacions de les classes treballadores. Podem aporta dos elements importants, per una banda impedeix el sorgiment d’alternatives neofeixistes i per altra atura el procés a l’alça de Ciutadans. Ja només per aquestes dues raons hauríem d’estar contents. Però a més vivifica un espai infrarepresentat.

Hi ha veus que diuen que Podemos guanya perquè José Manuel Lara ha posat a Pablo Iglesias a les tertúlies televisives. Vaja imbecil·litat. Així doncs tots els que van a tertúlies haurien de muntar partits amb èxit electoral. Amb aquest principi ximple la Pilar Rahola arrasaria. Potser el fet que Pablo Iglesias tingui 670.000 seguidors a Twitter ajuda a entendre com funciona avui la informació. Però tampoc explica l’èxit electoral. També es diu que Podem és el partit de la ira. Fa uns anys vaig escriure un article on deia “si no estan emprenyats que ho facin veure”. Hi havia massa símptomes que ens indicaven que ens prenien el pèl i semblava que ningú reaccionava. Ara un grup de gent jove molt preparada són capaços de connectar amb amplis sectors populars que efectivament estan emprenyats i que volen unes altres polítiques. I molta gent ha posat el focus en les seves propostes. No sabem encara quines seran les propostes de Podem, el que si sabem és que les que han fet PP i PSOE ens han conduit al desastre. Per exemple, canviar l’article 135 de la Constitució amb 15 dies és un escàndol majúscul. Si un dia l’Estat no té diners pagarà abans als bancs alemanys i francesos als seus paradisos fiscals que als pensionistes! Uns bancs que van guanyar molts diners amb el totxo i ara quan la màfia de la construcció no els torna els diners els hem de tornar nosaltres. Potser la dificultat més gran que tindran a la ciutat és com formar en la política a una nova generació de joves, no és tasca fàcil.

Bruce Bégout al llibre Sobre la decencia común ens diu que George Orwell va escriure: “mi principal motivo de esperanza para el porvenir se cifra en que las personas corrientes siempre han sido fieles a su código moral“. Crec com ell, que la decència obrera pot esdevenir decència popular y desprès decència catalana.

Anuncis

4 responses to “La irrupció de Podem a Sabadell

  1. És possible que moltes persones que no són anticapitalistes ara votin Podem. Potser per l’emprenyamenta, o per la raó que sigui. Però també és probable que a les següents deixin de votar-los. Sense una base políticocultural, sense una convenciment de canvi profund i de valors de la gent. Si només ens fixem en la superfície, en els casos de corrupció, sense sospesar el risc que comporta un canvi tan profund com és passar del capitalisme consumista a una altra cosa, la renúncia a la il•lusió d’una Disneylàndia perpètua, no sé fins a quin punt ens en sortirem. I tampoc no sé fins a quin punt Podem i els que els donaran suport estan disposats a canviar-ho tot. Tot vol dir tot. En som conscients?

  2. Hi ha molts catalans que, no essent independentistes, estan disposats a votar per la independència. I també hi ha molts no anticapitalistes disposats a votar Podem. Jo no dubto de les bones intencions de Podem i dels seus votants, però també hem de ser conscients que allò de “antes roja que rota” està en el pensament dels qui hi perdrien més amb la separació política de Catalunya amb l’Estat espanyol, que són tots els que fan negoci de la dependència i a resultes de la qual els treballadors catalans en sortim perjudicats. Manuel Delgado, com sabeu gens sospitós de nacionalisme català, ho ha advertit més d’un cop: alerta de la utilització del lerrouxisme, encara viu, que en poden fer alguns per tal de fer anar en orris l’afany d’una república catalana independent. Aquests gran senyors a qui no interessa la independència ni tampoc un Podem al govern, tenen mitjans poderosos per, un cop feta la feina, destruir Podem i fer-lo miques. O no ens enrecordem de les brutals campanyes, a les quals tots els mitjans informatius s’hi van acabar apuntant (a més de tota la casta de tertulians, opinaires i mindundis), contra els governs d’esquerres mal anomenats tripartits, atacant, principalment, la baula més feble com era ERC? La gent que votarà Podem és prou forta de conviccions per aguantar el xàfec que li vindrà al damunt?

  3. M’alegro de llegir alguna cosa sobre Podemos que no desbarri. Perquè fa vergonya sentir algunes de les persones que suposadament “pensen”. No fa gaire circulava un acudit que venia a dir que si fóssim tant rigorosos amb els programes dels partits tradicionals com ho som amb Podemos, no hagués fet falta Podemos. Ho vaig trobar prou encertat.

  4. Si Podem proposa una esmena a la totalitat, si és un canvi de casa (i passar a viure en una altra de més petita o més grossa però on hi càpiguen més persones) i no una simple capa de pintura, si proposa un canvi de sistema ho tindrà molt difícil. Tot dependrà, entre altres coses, de la voluntat i convicció dels que l’hagin de votar una, dues, tres, quatre i totes les vegades seguides que facin falta, i que no es rendeixin als entrebancs i trampes que de segur els posaran. I si no és això, si no proposa un capgirament que afecti a la vida de tots nosaltres, una vida més austera, el menjar poc i pair bé perquè tothom pugui fer-ho i perquè el planeta respiri sense ofegar-se, convertir el 4×4 en un utilitari i calar foc a l’apartament de la costa, si Podem només ataca uns aspectes i en negligeix uns altres, el sistema també acabarà per ensorrar-lo. El sistema capitalista porta molt de verí i és implacable. Jo el que sempre m’ha sobtat és observar com alguns antics marxistes tiraven de veta com si el món no tingués acabament. Aquests, ara, també s’il•lusionen amb Podem? Faran passar els seus camells per l’ull d’una agulla?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s