Els temps de la política

IMG_2591 (3)

Tot va començar amb una afirmació que va semblar una ocurrència ximple. Alfonso Guerra, autor de gran frases, que al seu dia feien gràcia i que escoltades ara fan pena, va dir “quien se mueva no sale en la foto”. A partir d’aquell moment tot va canviar.

Es diu que en la clandestinitat són necessàries les consignes i que tothom anava a toc de pito. Normalment qui ho diu no ho va viure, perquè la clandestinitat per raons obvies fa que cada militant s’hagi d’autodeterminar cada dia. No hi ha direcció possible en condicions de clandestinitat que li pugui ordenar a un militant d’un barri què dir en una reunió de l’associació de veïns, o en un institut, etc.
Va arribar la democràcia i el marxisme leninisme i el centralisme democràtic va triomfar a partir d’aquesta frase d’Alfonso Guerra en tots els partits menys en el comunista que es va suïcidar. De fet era centralista però evidentment no democràtic. Així es va establir que millor no dir res, no fer res i deixar passar el temps. Se suposa que hi havia gent que pensaven i decidien correctament pel conjunt de la ciutadania. Amb el temps hem vist que això ens ha conduit a una mena de suïcidi col·lectiu. Tot ha anat de mal borràs.
Però sorprenentment encara son legió les persones dedicades a la política que creuen que millor no fer res, no dir res, no acordar res, no donar la paraula de res, no fer declaracions de res. I deixar que el temps passi. Amb la remota esperança, suposo, que el temps per si mateix arregli alguna cosa. Un ximpleria.
Així veiem com es produeixin unes negociacions polítiques que s’allarguen i s’allarguen i on, molt sovint, una part dels seus actors no diuen on volen anar, ni quan, ni com, ni amb qui. Passa amb el procés sobiranista i passa amb moltes més coses. Fins i tot amb les alternatives. Tornem a estar com fa dos anys: convoquem eleccions i després convocarem un referèndum. I quan sembla que hi ha un acord, no hi ha acord, hi ha una nota de premsa que, ben llegida, no diu res. Vaig quedar de pasta de moniato quan vaig saber que després de milions d’hores de negociació, quan Mas surt a fer la roda de premsa Junqueras no sap que les eleccions seran al setembre. Quina deslleialtat!
Qui diu que per negociar cal esperar al darrer minut? Qui diu que el resultat serà millor? Penso que són temps en què la ciutadania reclama que la política no vagi a remolc dels esdeveniments, sinó que la política vagi una mica per davant de la gent: anticipi futurs. Mentre els temps de la vida s’acceleren la política es fa més absurda i indesxifrable. Si Francesc Macià i Lluís Companys assistissin a aquestes reunions, no passarien ni un dia que preguntarien per quina porta s’accedeix a algun balcó proper.

Advertisements

One response to “Els temps de la política

  1. a algun balcó proper… per a anunciar alguna decisió o acord que mereixin aquest nom. Totalment d’acord

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s