Fa cosa d’un any un grup de ciutadans de totes les edats, de molts barris i de molts sectors socials i professionals, ens vam trobar per intentar ajudar a fer que Sabadell sortís de l’atzucac en què està. Per una banda, per les greus conseqüències socials de la crisi econòmica –com tantes altres ciutats– però també, per la gravíssima crisi política derivada del cas Mercuri. Sabadell pateix la més gran crisi des del 1979. Després de moltes converses i d’encarregar papers a gent molt diversa vam arribar a la conclusió que calia fer un pas endavant i proposar un projecte polític de cara a les eleccions municipals: vam crear Sabadell Guanyarà. Aquest va ser el lema de la campanya del PSUC del 1979, sota el lideratge d’Antoni Farrés. Ens vam proposar ajuntar en un procés similar i paral·lel al de Barcelona en Comú a ICV, EUiA i Podem. Al setembre vam fer publicitat d’un manifest i un mètode per construir una candidatura.
La crisi a l’esquerra a Sabadell és paorosa. En la vella política, perquè s’està suïcidant entre picabaralles que tenen difícil justificació des de la política i des de la raó. I en la nova, perquè no ha entès que aquestes eleccions l’han agafat a contrapeu. A dos mesos de les eleccions municipals, creiem que hi ha 35.000 persones que no saben qui votar i que se sentirien còmodes amb una candidatura ciutadana com la proposàvem sota el paraigua de Sabadell en Comú. L’alternativa a la crisi ha de venir de l’esquerra. A Sabadell, des del 1979 fins al 2011, dels 27 regidors de la ciutat les esquerres en sumen, sempre, entre 19 i 22. Nosaltres hem fet, fins on hem pogut, de Fundació Carter, intentant posar pau i intentant sumar sectors d’aquí i d’allà. I hem esmerçat moltes hores, ganes, papers i il·lusió. Tot ha estat en va. La crisi entre els sectors que haurien de donar resposta a aquest atzucac de la ciutat és brutal. Si en algun lloc ha existit un projecte de candidatura de molt ample abast, pel seu caràcter de projecte de salvació municipal, aquesta ha estat Sabadell Guanyarà, l’únic espai sabadellenc en què gent de totes les procedències d’esquerres, des dels sectors crítics amb la deriva socialista, fins a sectors de l’Entesa, hem conviscut amb il·lusió i empenta.
Hem tingut molts obstacles, el més important, segurament, el patriotisme de partit, creure’s que la política és cosa exclusiva d’ells. No hem assolit l’èxit. Pot ser que ens hàgim equivocat, segurament i paradoxalment, en el fet de confiar massa en els partits. Però a voltes la línia que separa l’èxit o el fracàs només és una qüestió de poder, no d’arguments. Sovint es critica que els ciutadans no es preocupen del comú; la veritat és que ho hem intentat i no és gens fàcil. De fet, és molt dur. Si no hi ha un canvi radical a la ciutat no serà perquè no ho hàgim intentat. Ara esperarem a veure què passa el 24 de maig i al setembre tornarem a reunir-nos per valorar què cal fer als propers temps.
Jordi Serrano Blanquer 