15-M i Felip Puig en comú

P1230671

Què tenen el moviment 15 M i el conseller Felip Puig en comú? Doncs molt més del que us penseu. Com és conegut un grup de gent jove va acampar a la plaça Catalunya de Barcelona en un acte de protesta que, juntament amb l’acampada de la Puerta del Sol a Madrid, va tenir una dimensió simbòlica colossal. L’èxit d’aquesta ressonància es devia al fet que un grup de persones va saber expressar amb molta nitidesa els límits de la dignitat de tot un poble colpejat per les polítiques neoliberals. L’opinió pública expressava nivells de suport superiors al 70%. Un fenomen polític mai vist.

Uns dies després de les eleccions del 22 de maig de 2011, en Felip Puig va ordenar el desallotjament dels acampats. Va ser una autèntica batalla campal desproporcionada. Felip Puig, qui era conseller de Governació d’aquells dies, va fer unes declaracions dient que els mossos havien actuat “amb seny, cautela i prudència i únicament han actuat amb contundència quan s’han sentit atacats i per garantir la seguretat dels treballadors de la neteja”. Les fotografies de la brutalitat policial van fer la volta al món. En aquells moments es van produir dos fenòmens. Per una banda, aquelles fotos van passar a ser icones de tota una nova generació. Per altra banda, les mateixes fotos van ser com un llamp que recordava a la generació anterior unes de semblants fetes per Manel Armengol els dies 1 i 8 de febrer de 1976 que també van fer la volta al món. Le Monde les publicava amb un editorial titulat “Le défi catalan”. Va ser doncs un altre desafiament 35 anys després.

Segurament pocs d’aquells joves coneixien aquesta frase de Walter Benjamin: “Mentre actuem anem clarament per davant del que és el nostre coneixement”. Però feien història.
Van passar els mesos i semblava que no havia passat res, fins i tot hi havia dirigents conservadors que els reptaven a presentar-se a les eleccions. L’any següent, el 2012, el festival Barnasants ens va sorprendre amb un fantàstic cartell amb la cara de Gramsci i la frase “Les idees no viuen sense organització”. En aquells dies, en unes jornades organitzades per la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya, Ada Colau va dir: “Els lideratges del futur es dirimiran en funció de la capacitat que tinguin d’arriscar-se”. Dimecres passat va fer quatre anys justos. Bé, qui podia pensar que aquella gent passaria en tan poc temps de plaça Catalunya a entrar a l’Ajuntament per la porta gran. S’han arriscat i efectivament han guanyat. Per cert que ningú es confongui en el debat sobiranista, el líder que més s’assembla ara mateix a Lluís Companys és precisament Ada Colau. Que consti que li desitjo llarga vida.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s