El triomfador del 20-D: Xavier Domènech

IMG_8025 (3)7

Com expliquem la gran victòria d’En comú Podem? Hi deu haver raons poderoses perquè el que sabem segur és que pel nom no és. No sé quins noms posen els de la nova política, n’hi ha per llogar-hi cadires. Prenen substàncies prohibides? Per explicar els 12 diputats d’En Comú Podem, ens pot ajudar conèixer la personalitat del líder català Xavier Domènech.

Va fer la seva tesina sobre el moviment obrer de Sabadell: Quan el carrer va deixar de ser seu. 1966-1967 i la tesi doctoral que va rebre tota mena de premis es titula Petits grans canvis. Moviment obrer i canvi polític en la dècada dels seixanta. 1962-1967, que tot i el poc pretensiós nom és ni més ni menys que la reivindicació que els canvis a Catalunya van venir del moviment obrer i dels joves. És tota una refutació que els canvis els van portar el Rei i Adolfo Suárez. Un bon aprenentatge.

Ha fet també una història dels moviments juvenils antifranquistes que culminen en la creació del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya a Entre el poder i la societat i una història de la lluita antifranquista i l’arribada de la democràcia de la Joventut Comunista de Catalunya a Temps d’interseccions. La Joventut Comunista de Catalunya 1970-1980. Amb aquests llibres ens podem fer una idea dels seus centres d’interès, que podríem resumir així: els canvis polítics els protagonitzen els de baix.

Més recentment ha publicat “Hegemonías. Crisis, movimientos de resistencia y procesos políticos”. Xavier Domènech és un dels millors analistes del 15-M. Entre els seus referents trobaríem Walter Benjamin, E. P. Thompson, Antonio Gramsci, Josep Fontana, etc. Precisament, una frase de Thompson que cita en aquest darrer llibre explicaria com sorgeix el 15-M i la seva millor expressió política, Podem: “La avutarda por una ley muy conocida de la aeronáutica puede elevarse en el aire contra una corriente de viento fuerte”.

En la recent presentació del llibre que hem fet plegats, Antoni Farrés: “Quan els obrers van assaltar l’Ajuntament”, Albert Om va dir: vés preparant el llibre “Quan vam assaltar el Congrés de Diputats”. Acabem d’assistir al moment inicial de l’assalt.

Domènech és un home profundament modern i que desconfia, amb raó, de la postmodernitat: “Las corrientes posmodernas han disuelto estas herramientas en el campo del análisi social”. Va ser durant tres anys membre de la Junta de la UPEC. Poc després del 15-M ja va teoritzar que caldria passar de la protesta a la proposta -que va ser precisament el lema de la UPEC d’enguany- i va passar d’una etapa prolífica com a historiador a protagonitzar tota mena d’intents de reconstruir l’esquerra. De totes maneres, deixeu-me dir que vaig fer un article al juliol de 2013 en què deia que es veia venir una nova generació de polítics molt ben preparats i citava Ada Colau, David Fernàndez, Gerardo Pisarello, Jaume Asens i el mateix Xavier Domènech. Tampoc podria imaginar, però, que l’èxit fos tan aclaparador. Que Xavi Domènech aconsegueixi 400.000 vots més que la millor victòria electoral del PSUC l’any 1977 sí que no era previsible de cap de les maneres. Domènech té clar, però, com es construeixen les hegemonies: “Consigue convertir su proyecto de clase en un proyecto percibido no ya como de clase sino como el común de todas ellas y de ellas a la sociedad en general”.

Domènech ha tingut el suport d’Ada Colau i de Pablo Iglesias. És clar que això explica l’èxit electoral d’ECP; ara bé, tampoc és menys cert que Domènech és, juntament amb Íñigo Errejón, el referent intel·lectual i ideològic d’aquesta parella de líders. Té, a més, l’avantatge d’un gran nivell cultural. Potser l’única pega que hom li pot posar és que si es prodiga massa en la política podem perdre per a la història el que és, al meu parer, el millor deixeble de Josep Fontana.

Anuncis

One response to “El triomfador del 20-D: Xavier Domènech

  1. No nego la vàlua, la bona intenció i la preparació del Xavier Domènech, a qui no conec personalment. No obstant, avui l’he escoltat en la seva intervenció a RAC1, al programa Via lliure, al costat del Manuel Delgado; val a dir que poca estona, però el poc que l’he sentit m’ha semblat un polític dels de sempre, vull dir dels de la Transició ençà, res de nova política. Pujolejava, no en els sentit ideològic sinó en la manera ambigua de plantejar les opinions. Si l’ambigüitat ha sigut la marca de la casa d’aquests polítics, ja siguin de dretes o d’esquerres, confesso que avui n’he escoltat un. Jo, francament, encara no entès el que ens ha explicat, i quina conclusió treure’n. Ha insinuat una ironia fina al referir-se a la pedagogia del sobiranisme que alguns demanen (demanem) sobre aquells barris o indrets on el PSC tenia el seu hortet de vots ben regat i que també és motiu de desig de C’s. Si un polític ironitza sobre la bona intenció d’una pedagogia necessària, i, a més, resulta que és historiador, professor i intel•lectual, no sé què pensar, francament. En fi, he quedat una mica decebut per la manca de claredat. De polítics amb un discurs acadèmic, enrevessat i ambigu (només en la qüestió nacional) ja n’hem patit durant molts anys. És possible que aquesta ambigüitat afavoreixi de moment a Catalunya en comú (o com se diguin), però arribarà un dia que també s’hauran de mullar. Dit això amb tot el respecte.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s