Independentistes i comuns

 

Aquests dies hi ha una gran discussió a l´entorn del referèndum que els indepes volen fer l´1 d´octubre. Uns volen garanties de fer alguna cosa més que el 9N. En a­quells dies Artur Mas es va fer enrere per por a les conseqüències i després en el judici va dir que la culpa la tenien els voluntaris. Altres volen informes de la Comissió de Venècia, en fi hi ha de tot.
No ho entenc perquè és obvi que no el deixaran fer. Per tant aquesta discussió sobra. Per aquesta raó, perquè no el deixen fer, és el perquè s´ha d´intentar fer. El desafiament català d´aquests dies catalitza el 15M i el seu projecte de procés constituent, i el projecte independentista. Les revolucions no arriben quan hom vol i de la forma que hom vol sinó que ho fan de manera inesperada, estranya, original. Lenin estava tranquil·lament a Suïssa, per exemple.

La història no dona receptes però il·lustra. Em referiré a tres elements, un d´ideològic i dos de pràctics que podrien ajudar a trobar una síntesi de dues posicions, on des d´una banda es diu «veniu a nosaltres i abraceu la independència, després ja parlarem del país que volem» i de l´altre es diu «primer parlem de qüestions socials i després ja parlarem de les altres coses». En el fons s´oposa federalisme a independentisme. Una ximpleria. D´on surt l´independentisme? Del republicanisme federal de Pi i Margall. De fet Narcís Roca Far­reras és el primer indepe modern i és, es clar, republicà federal. Com ho era l´home a qui Francesc Macià encarrega una constitució, Josep Conangla, coneguda com a Constitució de l´Havana.

Si en les dues corrents republicanes la sobirania resideix en el poble de Catalunya, on hi ha el problema ideològic? I el segon, dos elements més pràctics. Joan Comorera, per la USC, va ser conseller d´Economia i Agricultura d´un govern de Lluís Companys –després ja com a dirigent del PSUC va ser conseller d´Economia–. Va anar a la presó el sis d´octubre de 1934. No s´ho va pas mirar des de lluny. Qui hauria de reivindicar avui Joan Comorera i la USC? Crec que en aquests dies trepidants la major part de debats entre les esquerres d´avui són ridículs. Què dirien aquella gent del POUM que van forjar el socialisme català en els anys durs del franquisme com Jaume Viladoms quan va acollir el II congres del MSC a casa seva l´any 1948? Una gent que a més volien que els treballadors fessin funcionar les fàbriques sense amos.

Tinc la sensació que falten dies per arribar a la cruïlla de la història. Qui no estigui al davant, restarà al darrere als propers trenta anys. Fins i tot si es fracassa.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s