El nostre camí ral: Barcelona a Manresa (I)

Poca gent sap que el nom de Passeig Manresa  és el millor rastre que per allí hi passava el camí  ral -ral és la contracció de reial- de Barcelona a Manresa. Voldria reivindicar aquest camí i que les autoritats hi facin alguna cosa per recuperar-lo.

Si vols seguir-lo, et trobes que al sortir de Sabadell per anar a Matadepera o ets un gran expert o el més fàcil és que et perdis. De fet fins La Barata a la carretera de Mura i Talamanca ho tens fotut. Imaginem que arribes a La Barata. Farem la travessa del camí fins a Sant Jaume de Vallhonesta. A La Barata el propietari de la masia ha tallat un camí centenari. Això ens impedeix poder visitar encara que sigui per fora la Torre Salvans lloc on va viure quasi un any Manuel Azaña, president de la República i on va redactar el seu famós discurs llegit al Consell de Cent de Barcelona; “Paz, piedad, perdón”, trilogia que explica allò que no van fer els feixistes al guanyar, “Guerra, revancha y muerte” fins al final. No hi ha cap indicació per poder anar al búnquer i al niu de metralladores antiaèries que protegien la Torre Salvans i que són ben visibles. Als mapes encara hi consta com a “Búnquer de Lassaña”. De fet, el búnquer potent és el que hi ha a sota la Torre Salvans.

No entenc que les autoritats del Parc Natural de Sant Llorenç hagin permès tallar el camí. Que ho saben és molt evident, han hagut d’habilitar un espai per aparcar a la carretera i han hagut d’obrir un camí nou per enllaçar amb el tallat. Ho van fer amb tant mala traça que per anar del pàrquing fins a l’inici del camí has de trepitjar l’asfalt d’una estreta carretera molt perillosa per caminar. Si es pretén que al parc hi vagin famílies amb nens, o grups d’esplai i escoltes, el trajecte no és gens recomanable. Òbviament a l’inici del camí no hi ha cap rètol. Al cap de poc, trobes ja l’antic camí ral. És un camí sensacional però sense indicacions en el que et pots perdre i en el que amb el pas dels anys, s’han fet dreceres que encara el fan més perdedor. Arribem a dalt la carena, a sota el Queixal del Porc, dos-cents metres d’ascens en un camí que havia estat dissenyat amb la saviesa que donen els temps antics i que el fan molt fàcil. Ara farien una pista forestal amb un 800% de desnivell. El camí es torna carener, cordal que diuen els de Castella i et surten camins a l’esquerra cap a la Roca Salvatge i al cap de poquíssims metres cap a La Calsina. Una masia on han consolidat les runes per tal que no s’ensorri totalment amb molt de gust. Una cosa que es podria fer a la Torre del Canonge abans no en quedi res. Després ens trobarem el camí cap a la Font del Lladre, és a dir, el bandoler Capablanca. Ara els seus deixebles han deixat el camí ral i s’han instal·lat a la Casa del Comú, llàstima però que no porten capa.

Seguim el camí sense cap indicació. En aquest tros, a l’hivern podem anar menjant cireretes de pastor. Tot d’una, un gran espai ple de farigola, això si no n’agafis, està prohibit mentre a pocs metres es fan unes estassades d’alzines i roures que fa feredat. A la nostra esquerra hi ha unes parets que miren al nord amb una estesa sensacional d’orelles d’ós amb la seva flor blava tant característica quan és l’època . Entre Coll de Conreu i el Hostalets del Daví trobem a l’esquerra l’Avenc del Camí Ral. Potser no estaria de més que la gent del Parc hi posés una tanca. Si van famílies tampoc és qüestió que un nano eixelebrat hi caigui, té set metres de fondària. Arribes als Hostalets del Daví, un lloc de repòs pels viatgers de l’antic camí ral, on la llegenda diu que hi havia dones de moral distreta. Una expressió ben curiosa. Les granotes de la bassa, al sentir-nos, callen. Aquest indret també està molt ben preservat i consolidat.

A partir d’aquí han convertit un camí ral en una pista forestal fastigosa. No podien fer la pista per un altra lloc? I trobem pistes i més pistes. No sé què fan els gestors el Parc, de fet és una pregunta que es fan tots aquells que s’estimen la muntanya. Quin sentit té fer tantes pistes per tot arreu? Ja us ho diré: cap. Acabaran explicant-nos el mateix que George Bush Jr. quan els incendis als parcs naturals dels EUA: “el millor que es pot fer és tallar tot els arbres, així no hi haurà més incendis”.

 

Advertisements

One response to “El nostre camí ral: Barcelona a Manresa (I)

  1. Un article ple de saviesa i cultura. Gràcies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s