Com arribem a la república?

 

Els lluitadors antifranquistes, que eren tots republicans, es van jugar durant molts anys, la feina, els estudis, la família, la llibertat, molts van ser torturats, molts empresonats, altres afusellats. I van aconseguir moltes coses, per molt que ara força gent que no va fer res i que té l’edat per haver fet alguna cosa, ho qüestioni. Es va aconseguir la llibertat i la democràcia i un estat de benestar fins aleshores inexistent. Per cert, es podria haver mort Franco i continuar la dictadura, com a Portugal. Que tot plegat és insuficient? És clar. Cap generació aconsegueix totalment el seu programa, abans i ara.

Durant anys molts anys, ens van dir que sense armes sobre la taula, es podria parlar de tot, fins i tot es podia parlar d’independència i de república. Van anar passant els anys i sempre hi havia un atemptat d’ETA que entorpia l’aprofundiment de la democràcia. Per fi un dia l’obstacle més important per les esquerres a Espanya, ETA, va desaparèixer. I una gent, de fet molta gent, va començar a pensar en una democràcia més madura. I es van començar a generar debats. Fonamentalment dos, un el 15-M, que qüestionava el règim de 1978 perquè estava totalment esgotat. I l’altre la voluntat de realitzar, per fi, l’anhel 4 de l’Assemblea de Catalunya: el dret a l’autodeterminació. Són dos objectius complementaris, comandats per un gran canvi generacional, que simbolitzen la fi de la por.

Tots dos moviments expressen una voluntat profundament republicana: els ciutadans volen debatre en llibertat què volen fer. La dreta catalana està desconcertada pel fet de descobrir, per fi, que l’emancipació nacional només pot realitzar-se en una república. I descobreixen aquests dies que la realització nacional no és pot fer des de l’interès econòmic, sinó des del despreniment i l’idealisme.

Tot plegat passa quan existeix una gran hegemonia dels valors progressistes a Catalunya i quan hi ha grans victòries electorals de les esquerres. Mai com ara, des de 1939, hi havia hagut tants catalans d’esquerres i republicans. Per una vegada les esquerres catalanes no han de fer congressos per analitzar els seus errors, sinó que poden sentir-se orgulloses de ser un far a Europa, amb tantes esquerres amb sang d’orxata o desorientades. Mentre a molts llocs del món l’enfurismament de la gent humil va a parar a la irracionalitat i l’extrema dreta, aquí va a parar a moviments emancipatoris. Podem ser un bon model per Espanya i Europa. De fet tampoc seria tant nou, com 1936. Cal que la gent gran ajudi a les noves generacions i no es dediqui a fer retrets del que ells no van poder o no van saber fer. Cal generositat i que entre tots plegats dissenyem un nou full de ruta republicà.

Anuncis

One response to “Com arribem a la república?

  1. La millor manera de construir un estat solidari, humanista i sostenible és que les esquerres es posin al capdavant d’aquesta revolució (tal com l’anomena el Manuel Delgado avui a Vilaweb). Què esperen, les que ara fan patolls? El federalisme és un pacte entre iguals. Si no és entre iguals no és federalisme. I per voler-se federar o confederar abans un ha de ser lliure. ¿L’estat català no podria ser la guspira, l’exemple del que podria acabar sent una Europa solidària i efectivament confederal? Això no us fa trempar, companys?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s