Catalunya, la nació i la llei de la gravetat

Em sembla al·lucinant però encara hi ha molta gent que no entén que Catalunya és una nació. Em fa la sensació d’haver d’explicar la llei de la gravetat. Primer de tot preguntem-nos, què és una nació? Les definicions clàssiques les devem ni més ni menys a Vladimir Illich Lenin i sobretot a Joseph Stalin: «La nació és una comunitat estable, històricament constituïda, de llengua, de territori, de vida econòmica i de formació psíquica, que es tradueix en una comunitat de cultura. La nació és una categoria històrica, i és una categoria històrica d’una època determinada, la del capitalisme ascendent. La qüestió nacional, a les diferents èpoques, serveix interessos diversos, pren matisos diversos, en funció de la classe que els posa i del moment en què els posa». Pierre Vilar diu que una nació és «un marc i un instrument successivament utilitzats per diverses classes socials per assentar una dominació política efectiva, o, si més no, per reclamar-la.» Un cop vista una bona definició anem a veure si Catalunya és efectivament una nació. Paul H. Freedman ens diu que el terme Catalunya s’utilitza per primer cop a principis del segle XII. I Pierre Vilar ho explica així: «El refugi muntanyenc (…). El futur Estat va, a cavall, i sòlidament ensellat, sobre aquest obstacle pirinenc que avui ens sembla una frontera tan natural entre dues grans nacions, i que fou en realitat –el fenomen és clàssic–, no pas límit, sinó lloc de cristal·lització humana, després d’expansió, és a dir: oportunitat de nació.» I sobretot la frase més famosa d’aquest autor francès i origen, pedra filosofal, sobre la que es construeix la concepció contemporània de Catalunya des de l’esquerra: «Potser, entre 1250 i 1350, el Principat català és el país d’Europa a propòsit del qual seria més inexacte, menys perillós, de pronunciar uns termes aparentment anacrònics: imperialisme politicoeconòmic o Estat-nació.»

Encara no fa massa dies, 2014, el mestre Josep Fontana va escriure La formació d’una identitat. Una història de Catalunya. És l’explicació rotunda de la llei de la gravetat, aplicada al cas català. Per qualsevol persona d’esquerres és clar que Catalunya és un subjecte polític que ha de decidir què vol ser quan sigui gran. Hem esperat des de 1978, hem d’esperar 40 anys més a veure si podem ser majors d’edat? Com deia Keynes a llarg termini tots serem morts. I encara hi ha gent que diu que alguns tenim massa pressa per veure una república!

Anuncis

5 responses to “Catalunya, la nació i la llei de la gravetat

  1. Senzillament, on posa Catalunya posem Espanya. “Em sembla al·lucinant però encara hi ha molta gent que no entén que Espanya és una nació”, etc. Se que sembla una provocació “unionista” i , però m’agradaria que també s’entengués que hi ha qui té pressa per veure una república confederal espanyola i el camí que està seguint el Procés (a part de mal fet, ple d’errors i, fins i tot , moments ridículs) va justament en el sentit contrari.

  2. Els catalans que creiem que Catalunya és nació sempre ens hem de justificar. Qui es considera espanyol ho diu i amb això en té prou. El mateix que un francès, un l’alemany o un l’italià (coincideix amb el fet que formen part d’uns estats nominalment espanyol, francès, alemany i italià, respectivament). Un occità i un bretó tindrien el mateix problema que nosaltres.
    Per a la majoria de persones del planeta (pel turistam que ens visita, per exemple) sembla que els és difícil entendre que, si formes part d’una nació sense estat o amb un estat manllevat o plurinacional, també tens dret a dir-te nacional de la teva nació. Per a ells, si formes part de l’estat espanyol ets nacionalment espanyol i prou. T’adones que no tothom entén la diferència entre estat i nació. Per a un francès, per exemple, li deu resultar molt còmode no voler-ho entendre. I qui diu un francès diu un espanyol o un italià.
    Però si dius que Catalunya és nació sembles obligat a justificar-ho amb dades històriques, sociològiques, polítiques i idiomàtiques. Has de demostrar que no t’ho inventes. Tanmateix, encara que no ho justifiquéssim amb aquestes dades, ¿no n’hi hauria prou amb el tracte que l’estat espanyol ens ha dispensat i ens dispensa, segons el qual ens recorda a diari que som diferents i fins que no ens convertim en iguals a ells (en llengua i pensament) no ens consideraran dels seus? Amb això no ens diuen que som nació sense haver de recórrer a Pierre Vilar?
    Els catalans (valencians i balears) formem part de l’estat espanyol. ¿Però, aquest estat manllevat, ens és (i ha sigut de sempre) un estat a favor o en contra? I si és un estat en contra tal com jo penso, ¿quan haurem d’esperar per tenir-lo a favor abans de quedar totalment assimilats? Quin miracle haurem d’esperar perquè això passi? I quants anys ens queden per a veure-ho, fins que les generacions d’espanyols ens concedeixin la gràcia de votar diferent: 40, 50? Jo ja seré mort. I la meva lluita és ara i aquí.

  3. Quina llavor s’ha sembrat i se sembra als col·legis d’Espanya, a les famílies, als mitjans informatius de l’estat espanyol, i des dels partits polítics estatals? És la llavor de la plurinacionalitat i la diversitat cultural i lingüística o la desinformació? Els nanos espanyols d’ara que comencen a estudiar, d’aquí que puguin votar, passats 10 i 15 anys, ¿hauran assimilat que Espanya és un estat plurinacional? Els ho hauran explicat i inculcat? O en sortiran a punt per ser “educats” pels mitjans informatius, els partits polítics i una societat cada vegada més imbuïda per la lògica futbolera, la de “Puta Barça y puta Cataluña?
    L’any 1977 alguns ens vam creure que la cosa aniria per aquesta banda. Que tothom s’educaria des del respecte cultural, lingüístic i la plurinacionalitat. Des de Betanzos fins a Màlaga, des de Cadaqués fins a El Lepe. Però ha resultat que s’ha sembrat la zitzània de l’anticatalanisme perquè aquest producte continua venent, sobretot des dels mitjans i des dels partits polítics (vull pensar que no des de les escoles). Ho sap el PP i també el PSOE. I ho sabia Pablo Iglesias en la seva primera intervenció mitinguera a l’Hospitalet, quan va atiar el neoreluxisme que hauria firmat Alfonso Guerra o Albert Rivera. Iglesias va rectificar. Però quina garantia tenim que no hi torni quan li sigui de menester?
    Es cull el que se sembra. I jo penso que d’aquí a deu o vint anys continuaran collint la xeixa de l’anticatalanisme que abans s’haurà sembrat. Per desgràcia.

  4. Hi ha qui es fa dir internacionalista i cosmopolita mentre el seu internacionalisme i cosmopolitisme acaba allà on conclouen les fronteres espanyoles.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s