La burgesia, Catalunya i el procés

Hi ha un determinat corrent de l’esquerra que considera que el catalanisme és una qüestió de la burgesia. I que, per tant, no hauria d’afectar ningú de l’esquerra. A vegades citen Jordi Solé Tura i el seu llibre Catalanisme i revolució burgesa quan en realitat és un assaig sobre El pensament polític d’Enric Prat de la Riba. I per si no queda prou clar: planteja passar «de la nació burgesa a la nació socialista». És en el que, al meu parer, estem ara precisament. Bé, doncs, passem de la història a l’actualitat. Hem vist que quan s’ha despertat un gran sentiment de país a partir de l’any 2010 qui més en contra s’hi ha declarat ha estat la gran burgesia catalana, representada pel Banc de Sabadell, CaixaBank i les més arnades institucions burgeses com el Círculo Ecuestre i el Foment del Treball Nacional. Per cert, curiós nom aquest de gent que treballar, el que és treballar, no ho han fet mai. Sembla bastant clar doncs que la burgesia de veritat de Catalunya no està a favor d’exercir el dret a l’autodeterminació. Ho entenc, es comença decidint com regir els destins de Catalunya i s’acaba volent decidir com regir l’empresa on treballes. Els nobles i després la burgesia sempre han fet el mateix, al moment de la veritat s’han posat d’acord amb els oligarques de la capital del regne: el 1713 firmen el vergonyós conveni de l’Hospitalet, l’any 1902 durant la vaga general demanen el suport de l’exèrcit i organitzen una repressió despietada, el mateix faran l’any 1909, l’any 1923 saludant efusivament el cop d’estat de Primo de Rivera i no parlem ja de 1936 quan els burgesos van a Burgos a posar-se al costat de Franco. Doncs ara estan fent el mateix. A Portugal, en canvi no ha estat així, seria llarg d’explicar. Per què es continua dient que el que passa a Catalunya es cosa de burgesos?

Ara a les restes de CiU poc a poc se’n van anant alguns dirigents, no havien pensat que per aconseguir la independència calia jugar-se el càrrec, el patrimoni i probablement la llibertat. Sembla que no han llegit cap llibre sobre la història del nostre país, si n’haguessin agafat un a l’atzar i l’haguessin obert també a l’atzar, haurien vist que totes les llibertats de les que avui gaudim han estat arrancades a base de moltes lluites, molt de patiment i molts, molts morts: Ramon Xaudaró, Francesc de Paula Cuello, Francesc Ferrer i Guàrdia, Francesc Layret, Salvador Seguí o Lluís Companys. Cap d’ells de dretes, és clar. Llavors, de què estem parlant? Potser hi ha gent d’esquerres que en el fons no confia gens en el poble de Catalunya quan desafia el poder de l’estat. Si es vol dirigir cal estar al capdavant.

Anuncis

2 responses to “La burgesia, Catalunya i el procés

  1. Et deixes uns quants burgesos, començant pels Pujol, Rosell, Sumarroca, Carulla, Grífols, tots els vividors d’Òmnium Cultural, …. Tenim un cafè pendent per intercanviar cromos!!!

  2. Això de relacionar el catalanisme, el nacionalisme català i l’independentisme amb la burgesia catalana a mi no m’ha quadrat mai. Sempre ho he vist com una consigna. I ja sabem que les consignes solen ser com les pastilles, que te les empasses sense mastegar ni gairebé respirar. Podem dir que hi ha hagut de tot? També en la classe obrera? He conegut companys obrers, afiliats a CC.OO. i votants del PP; i encara que votessin partits d’esquerres, les seves idees no eren gaire progressistes. I no parlo d’oïdes, ho he viscut de primera mà. De burgesos (no és la meva classe social) no n’he conegut com per saber a qui votaven o si lluitaven contra Franco des del catalanisme i el liberalisme democràtic. No ho sé. Però em consta que d’aquests també n’hi ha hagut. Ara: és veritat que la gran burgesia actual, és a dir els realment poderosos, els que has citat i alguns més, són del tot contraris a la independència del nostre país. Deia que a mi no m’ha quadrat mai el fet d’associar nacionalisme català amb burgesia. Ja des d’adolescent, quan començava a tenir una certa consciència política, quan alguns companys i coneguts que militaven en alguna organització d’extrema esquerra i em renyaven dient-me petitburgès perquè els retreia el poc interès demostrat per la qüestió nacional catalana. En aquell moment devien desconèixer les opinions de Lenin (el seu profeta) sobre l’emancipació nacional del pobles (són gaire conegudes, aquestes opinions?). En canvi a mi em retreien que fos un petitburgès, quan, en realitat, era l’únic que treballava d’obrer, des dels catorze anys, en una fàbrica tèxtil. I ells estudiaven a l’institut i a la universitat sota el patrocini de la bossa dinerària del papà. Això sí, anaven disfressats de pària, ja ho recordareu: camises de quadres, pantalons de pana, macuto, mocassins, etc… Més tard la cosa encara em va quadrar menys quan vaig anar sabent que antics militants de l’esquerra, fins i tot extrema, (llavors barbuts i descamisats, rebrolls de la burgesia que, amb Franco, van abandonar el català per passar-se al castellà) es van anar apuntant a l’espanyolisme més rampant. De Carreras, entre d’altres, n’és un exemple paradigmàtic.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s