En estat de xoc

Fa una setmana deia: “venen  temps difícils, assistim a l’inici del desafiament, no al final de res. Aquesta situació d’excepció pot durar molt.” Malauradament s’està complint. Vivim uns dies terribles. Terribles.

Anem a les dades. Diumenge van votar a la ciutat 62.000 persones, dels que 54.000 va votar si. És vàlid aquest referèndum fet en circumstàncies tant excepcionals? Tenim dues referències. Al referèndum de l’estatut de 2006, van votar si 55.000 persones. I ningú es va queixar. Si tirem més enrere en el referèndum de la Constitució europea (2005), una decisió d’abast internacional, van votar 64.000 persones i van votar si 42.000. I ningú va protestar de percentatges de votació ni percentatges del si. I no diran que el que es votava era de menor abast que el diumenge passat.

Si ho comparem amb el 9N podem veure que van anar a votar 61.000 persones i si-si 47.000. D’aquestes dades en podem treure la següent conclusió. Han votat si a la independència més de 6.000 ciutadans que fa 3 anys. Atenent al fet que podien votar majors de 16 anys i estrangers, que ara no podien, segurament hi ha uns 8.000 independentistes més.

A les eleccions al Parlament de Catalunya van votar a JxS i CUP 49.000 persones, ens en faltarien unes 6.000 indepes. CSQP va treure 14.000 vots dels que bona part diumenge van votar si. A les eleccions municipals ERC, Crida i CiU va aconseguir 34.000 vots. Si li sumem els 18.000 de UxC i Guanyem sumen 52.000 vots, lluny encara dels 54.000 de diumenge. L’independentisme s’ha tornat hegemònic i ha vingut per quedar-se.

Les declaracions d’Enric Millo passaran a ser de les pitjors que un català ha dit en la nostra història. Està al nivell d’Alfons Sala o Maluquer Viladot, usurpadors de la Mancomunitat o els titelles del govern neofeixista de la CEDA a la presidència del govern de la Generalitat:  Francisco Jiménez Arenas, Manuel Portela Valladares, Joan Pich i Pon, Eduardo Alonso, Ignasi de Villalonga i Fèlix Escalas. Són els noms de la ignomínia.

Es va acabar una etapa del 20 de novembre, el govern de Rajoy va decidir tractar-nos com una colònia. A Rajoy i a tots els seus corifeus els és igual que hi hagi 700 ferits “espanyols” -de moment son espanyols- que els hi paguen el sou.

Vaig viure massa intensament la clandestinitat al darrer franquisme i el diumenge ho vaig passar molt malament. Ara la gent ha hagut de tornar a organitzar-se clandestinament per muntar un referèndum. Ni en la ment més turmentada podria arribar a imaginar que això passés. Vaig estar 14 hores a l’escola vella de la Creu Alta on ara hi ha Sabadell cultura. Vaig reviure temps que no volia ni recordar, la por a la cara dels joves, els plors de la impotència quan veiem el que passava a Nostra Llar, la fortalesa davant les visites periòdiques dels mossos amb un comportament exemplar.

Vaig viure moments molt emocionants. Un organitzador em veu a fora al carrer, encara era fosc, i em diu guarda’m els papers de constitució de les taules. Hòstia! Vaig veure com sortia de votar una velleta amb grans dificultats per caminar a través d’un passadís de joves aplaudint-la amb força, la dona plorava molt emocionada.

Amics lectors, ni en el pitjor malson havia pensat mai que hauríem de veure’ns en aquestes. El malson ha tornat. Un 13 de febrer de 1976 uns policies nacionals van apallissar una manifestació amb nens i nenes a la plaça Sant Roc. 7 dies més tard s’inicia la vaga general. La ciutat s’omple de policies nacionals antiavalots vinguts a la ciutat expressament de Valladolid. Saltem a l’1 d’octubre de 2017 un antiavalots vinguts de fora de Catalunya apallissen sense pietat a la gent de l’Escola de Nostra Llar. 400 metres de distancia i 41 anys. Un pare m’ha explicat -dilluns- que ha portat la seva nena a Nostra Llar i que durant el trajecte li ha preguntat tres vegades: pare vindrà la policia avui a l’escola? M’ha entrat una gran esgarrifança.

Per últim un consell al govern municipal. Això durarà i empitjorarà. Convindria que res s’aturi en la maquinària municipal. Quan hi va haver brutal i despietat l’atemptat d’ETA l’onda expansiva va afectar a mig barri de la Creu Alta. L’obsessió d’Antoni Farrés al capdavant del govern municipal fou que el dilluns comencés l’escola com si res no hagués passat. I així es va fer. Fer funcionar l’ajuntament, passi el que passi, és un acte revolucionari. Per cert va passar davant la mateixa escola on jo estava diumenge.

Diumenge vam viure un dia extraordinari, de confiança, de fraternitat, de suport mutu, d’emoció. Un dia que va forjar el millor que tenim a la nostra ciutat: l’esperit republicà.

2 responses to “En estat de xoc

  1. És exactament això. I aquest vot és absolutament transversal. Jo hi vaig veure voluntaris, que ja hi eren des del divendres, de tots els partits. Que ningú es pensi que només es cosa de la CUP i de gent revolucionària; jo n’hi vaig veure de tots els partits, fins i tot dels considerats burgesos que també posaven el cos d’escut per protegir les urnes. També hi havia antics psuqueros. I gent sense partit. I nascuda aquí i a fora. Repeteixo, totalment transversal. Les independències de tot arreu sempre s’han fet així. Ara, és molt engrescador aquest esperit republicà, solidari i generós que s’hi respirava. Sobretot per part dels joves. Una gent extraordinària.

  2. Ara espero que el Govern continuï estant a l’altura com fins ara i el dia 9 proclami la República catalana.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.