Sabem què és Sabadell?

Si els humans no ens relacionéssim amb ningú molt probablement acabaríem per no ser humans. Les persones del nostre entorn moltes vegades són com una espècie de mirall on ens podem reconèixer. Per aquesta raó es difícil mantenir les parelles i els amics. Ens expliquen allò que no volem saber de nosaltres mateixos. I no ens agrada, perquè estem fets d’imperfeccions. El nostre entorn ens explica petites veritats, en minúscules, sí, però són petites veritats que moltes vegades no ens agraden. Quanta veritat estem capacitats per a suportar?

Si això és el que ens passa a les persones, el mateix passa amb les ciutats. Cada habitant d’una ciutat coneix només un petit espai, normalment casa seva, el seu perímetre que a voltes en diem barri i el centre de la ciutat. Per raons de feina, familiars i amics poden acabar coneixent altres espais, però en general limitats. El mateix passa amb el tipus de gent. En general ens rodegem de persones amb més o menys afinitats, de tal manera que pertanyem a un grup més o menys definit. A la gent del grup els sembla que tot el demés són com ells. Per exemple, la gent rica creu que tothom té les mateixes possibilitats que ells, no se’ls passa pel cap que hi ha gent que ha de viure sense casa, quan en té amb molts de fred i amb extraordinàries dificultats per menjar.

Existeix un remei per aquesta visió reduïda de la ciutat, ja sigui per raons econòmiques, territorials -del barri en el que vius- o culturals. I aquest remei es diu altruisme. L’altruisme es pot practicar de moltes formes però la mes bella des del punt de vista de la civilitat és pertànyer a alguna associació. No totes són iguals, però en general et permeten tenir un coneixement de persones i territoris que van més enllà de la teva realitat més propera. Però per fer-ho cal combatre una idea molt poderosa. La distancia ens permet mantenir-nos en els nostres prejudicis, que poden ser de molt diferent mena. Per exemple, esmentar sempre les diferencies amb els estrangers, abonen la idea que ens separen motes coses. En realitat segons diu amb encert l’amic Said El Kadaoui “El que fa més por de la persona diferent no és la seva diferència, sinó que s’assembli a nosaltres. Reconèixer això voldria dir que avui ets tu foraster, però demà ho podria ser jo”.

Així doncs si en l’esfera individual acabaríem per no saber qui som sense la companyia dels altres, en l’esfera col·lectiva sense mitjans de comunicació no existeix societat i no existeix democràcia. Perquè els mitjans de comunicació ens permeten transcendir del nostre petit món. Ens podem assabentar del que passa en altres barris, en altres móns culturals, fins i tot del que passa als inframons quan hi ha actes criminals. A més ens obliga a llegir altres opinions, a escoltar altres raonaments de persones que expliquen coses que cap del nostre entorn explicaria. I poden venir determinades per la ideologia, però també per provenir d’altres latituds geogràfiques, de preferències o d’opcions de vida. No hi ha res que pugui substituir els mitjans de comunicació construïts per periodistes. Paradoxalment quan les ideologies tendeixen a ser cada vegada més líquides està sorgint un nou dogmatisme produït per la manca de mitjans de comunicació plurals i independents. El creixement del dogmatisme es deu, en part, a que massa persones de la mateixa ideologia només es relacionen amb persones de la mateixa mena i cada vegada els costa més ser empàtics amb els que no pensen com ells. Podeu estar pensant: hi ha  Internet! No. Cada tribu es relaciona amb gent de la mateixa tribu a Twitter i a les demés xarxes socials. Això els experts ho anomenen “el filtre bombolla” (Eli Pariser). En les bombolles d’Internet, per exemple, tu no veus el mateix que jo si busques una cosa a Google, veuràs el que “ells” volen. Són algoritmes, diuen. Es clar.

Cada vegada les ciutats poden quedar més compartimentades. Cal fer una crida per tal que el màxim de gent possible, passi de la condició d’habitant a la de ciutadà, és a dir a exercir l’ètica civil republicana. I en aquest objectiu és imprescindible tenir mitjans de comunicació que ens permetin reconèixer-nos com a ciutat, amb les seves virtuts i els seus defectes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.