Volia escriure aquest darrer article sobre el que ha significat escriure i llegir per a mi aquest nostre Diari de Sabadell. Però el fet que tornem a tenir presos polítics a la ciutat després de 35 anys m’ho impedeix èticament.
Tenim als sabadellencs Jordi Cuixart i a Carme Forcadell a la presó. I a Guillem Fuster investigat per enaltiment de terrorisme! També està essent investigat Joan Ignasi Sánchez que va ser regidor a l’Ajuntament de Sabadell i, en una altra causa, el nostre alcalde Maties Serracant. I també Valtonyc condemnat per unes cançons. Cinc sabadellencs acusats per raons polítiques o de llibertat d’expressió. Un ja era excessiu.
El jutge d’extrema dreta Pablo Llarena s’ha inventat un delicte de rebel·lió que només ell ha vist en les seves fantasies. El 20 de setembre de 2017 al davant de la conselleria d’economia ni hi va haver trets a l’aire, ni violència, ni res de res punible. En un món ple de televisions i sobretot de càmeres de mòbil no s’ha gravat cap imatge violenta, però ell, avalat pel govern de l’estat, ha decidit, en una causa general contra els representants escollits del poble de Catalunya, detenir a la cúpula de JxC i d’ERC. No té nom. A més ha impedit que el Parlament de Catalunya votés a tres candidats escollits pel poble de Catalunya fa tres mesos. Una cosa que és del tot anticonstitucional. Només una sentència ferma o ser terrorista ho podria impedir.
Divendres en la manifestació de protesta per l’empresonament dels exconsellers i la expresidenta del Parlament, estava tothom molt afectat. Em vaig trobar un amic amb el quan vam militar al PSUC que estava plorant amargament, em va dir: “vam patir massa de joves, creia que ja no ho tornaríem a viure mai més”. Podeu pensar que estic afirmant que això és una dictadura o que és franquisme. En cada situació històrica les coses sempre tenen matisos, ara bé l’estat de dret a Espanya està brutalment en entredit. Qui no vulgui veure-ho fa el que en psiquiatria en diuen negació. Com diu Javier Perez Royo potser no és franquisme però “esto apesta a franquismo”. Aquells que diuen que no es pot trivialitzat la presó i l’exili, els diria el mateix: el que no es pot fer és trivialitzar el fet que hi hagi sabadellencs a la presó o jutjats per raons polítiques. Empresonar l’adversari polític ens condueix a la fi del fair play polític. Que ningú s’enganyi, escriuria el mateix si estesin a la presó Adrià Hernández o Esteban Gesa.
Però no voldria deixar d’escriure encara que sigui unes poques ratlles sobre la fi del Diari de Sabadell. Pels historiadors el diari Sabadell i després el Diari de Sabadell és una eina imprescindible per poder fer història. S’acaba una etapa molt llarga que ha entravessat tota mena de situacions. I el diari n’ha estat testimoni i notari per tal que les generacions posteriors puguin reconstruir la memòria.
Vull donar les gràcies a tots aquells lectors que m’ha llegit, als que els hi ha agradat, però sobretot a aquells que han discrepat del que hi exposava. M’ha guiat una idea. Opinar sobre la realitat de la ciutat de forma honesta i independent. He parlat a favor i en contra de coses que han fet quasi totes les opcions en aquests anys. La política municipal està plena de racons i molta gent opina que tot va bé quan governa la seva opció i tot va malament quan governen les altres. En realitat a la ciutat hi ha un gran acord ocult sobre el 90% de la despesa municipal. I no recorden mai quan has lloat una acció de govern, sempre recorden la crítica, encara que sigui per coses molt menors.
I un darrer comentari, algun pensaran que la fi del diari té una part positiva: que ja no tornaré a escriure. Ho escrivia el gran escriptor i mal patriota Josep Pla sobre quan un periodista o opinador deixa d’escriure: “el lector projecta sobre el desaparegut un oblit automàtic, fruit de la clara consciència que té de l’enorme quantitat de ximpleries que li ha hagut -si us plau per força- de llegir”. Amen.
Jordi Serrano Blanquer 