Resposta a un camarada del PSUC, Jordi Casas.

He llegit amb atenció el seu escrit a El Cugatenc en forma de carta a un independentista. M’he donat per al·ludit tot i que sóc un federalista republicà convertit en independentista acidentalista. (http://elcugatenc.cat/jordi-casas/carta-oberta-un-una-independentista).

Com ell vaig pertànyer a la JCC, responsable de Sabadell i membre del comitè executiu de la JCC  i al comitè local del PSUC de Sabadell,  encara a la clandestinitat i vaig abandonar la militància en la lluita fratricida de l’any 1981. O sigui que tenim referents comuns. A més vam estudiar història plegats a la UAB nocturn cap a finals dels vuitanta.

Comença malament “Començaré picant una mica alt. I és per dir-li que el nacionalisme (i, per tant, l’independentisme).” “I per tant” sobra. Jo no sóc nacionalista i estic a favor d’una república catalana. El pas del 13% al 47% d’independentistes es perquè els nacionalistes catalans ja no porten la iniciativa, se n’estan anat amb el Pujol a la paperera de la història.

Te raó quan diu que la nació es un constructe social. Seran els ciutadans qui considerin o no que en sigui ara. No sé d’on treu la idea que sense nacionalistes no hi ha nació. A veure, al segle XIX els republicans federals volien un Estat català amb una Constitució catalana (1883) en el marc d’una Espanya o Ibèria socialista o comunista.

El que hem sorprèn més és que per defensar les seves idees citi ni més ni menys que a Pierre Vilar. És en els seu llibre “Catalunya dins l’Espanya moderna” quan diu “El futur Estat va, a cavall, i sòlidament ensellat, sobre aquest obstacle pirinenc que avui ens sembla una frontera tan natural entre dues grans nacions, i que fou en realitat -el fenomen és clàssic-, no pas límit, sinó lloc de cristal·lització humana, després d’expansió, és a dir: oportunitat de nació.” I després  “Potser, entre 1250 i 1350, el Principat català és el país d’Europa a propòsit del qual seria més inexacte, menys perillós, de pronunciar uns termes aparentment anacrònics: imperialisme político-econòmic o Estat-nació.”

Però a més em sorprèn l’afirmació ja que el PSUC era un partit comunista que no es definia com a nacionalista però que considerava Catalunya una nació. Vegem què deia la revista clandestina Treball del PSUC de l’any 1967 on explicava la posició dels comunistes envers la qüestió nacional: «Moltes vegades ens trobem amb persones de bona fe -algunes amb idees sincerament democràtiques- que es mostren sorpreses que els comunistes siguin defensors del dret d’autodeterminació de les nacions catalana, basca i gallega. Es pregunten: Com una qüestió creada per la burgesia pot ser incorporada a les reivindicacions populars? Les persones que es fan aquesta pregunta no es plantegen correctament la qüestió. El fet de que la burgesia s’hagi servit, instrumentalment, de la nació per als seus fins de classe no vol pas dir que hagi creat la nació del no-res. Els comunistes saben bé que el sentiment nacional no ha nascut del no-res i que l’únic mitjà d’arribar a la comprensió internacional és, precisament, desenrotllar del tot, fins al màxim, les nacions que han estat oprimides i les llengües nacionals. El cas de Catalunya no és artificial; la realitat nacional catalana salta tant als ulls que qualsevol foraster, per més que ignori aquest problema, al cap de quatre dies de viure a Catalunya ja se’n ha adonat (…). Per això els comunistes entre les reclamacions democràtiques exigim el reconeixement dels drets del poble català, drets que no són artificials sinó fundats en les essències més populars de Catalunya.» Tampoc entenc les referències a Canadà i no a l’Assemblea de Catalunya que defensava des de 1971 el dret a l’autodeterminació.

Coincideixo amb Casas en la critica a Mas i el seu govern dels millors -neoliberals-  i al Tribunal Constitucional. Però l’espifia quan intenta falsament posar-se al lloc dels altres. Realment no ho fa bé. La gent que hem participat en la revolta catalana no ens sentim  enganyats. Potser n’hi algun que se sent enganyat per aquells que ens deien que el Regne d’Espanya era un país tant demòcrata com la Gran Bretanya, on van fer un referèndum per d’independència d’Escòcia sense tantes pegues com aquí. No hem fet “figa” ni ha estat “una obra de teatre”. l’1-O de 2017 és la més gran manifestació republicana des de 1939 a Espanya i cal veure-ho com un gran desafiament, com una gran revolta democràtica. És l’intent més seriós d’aconseguir la ruptura democràtica que no vam poder aconseguir nosaltres el 1977. Noves generacions han explorat límits i els han trencat la cara, un règim que evidentment té més rèmores franquistes de les que jo sincerament creia. Casas escriu una frase increïble: “s’imagina que haguéssim exigit des de Catalunya si el senyor Rajoy s’hagués passat la Constitució, l’Estatut, les resolucions del Consell de garanties estatutàries i les recomanacions dels lletrats del Parlament pel forro? Haguéssim exigit la seva deportació a un penal de Ceuta o Melilla, com a mínim.” A Rajoy no li hagués passat res. És més, va cobrar personalment diner negre, van trobar un cobrament que deia ;.Rajoy i encara el busquen, quan haguessin trigat a detenir-nos a tu o a mi si haguessin trobat J.Casas o J.Serrano? A més va finançar el seu partit amb diners negres, tenien comptes a Suïssa amb quantitats milionàries, van espiar als seus i van fabricar proves falses contra el PSOE, els de Podemos, els republicans catalans, amb diners públics dels fons reservats des de la pròpia policia. I no els passa res. Això si un contable que volia parlar del PP, Álvaro Lapuerta va “caure” dos cops fins que va morir. Van aconseguir controlar els aparell judicial fent que s’arxivessin la major part de causes contra ells, canviant jutges i fiscals a dojo. La literatura es immensa, vegi’s Joaquin Bosch y Ignacio Escolar: “El secuestro de la política.” Libros eldiario.es. Barcelona 2018. Si ens fixem en els jutges que els han exonerat un cop i un altra ens adonarem que cobraven de la FAES i alguns fins i tot de l’escola del comissari Villarejo. Són, en part els mateixos que jutgen al TS el cas català. El PP ha aconseguit controlar el poder judicial, com va afirmar el portaveu del PP al senat Cosidó en un famós wassap. De fet amb un aparell de justícia realment independent el govern Rajoy no hagués existit. Ja veus Casas a ells mai els passa res.

A què ens referim a la contrapart? A la que va rebutjar acceptar que s’havia comés un cop d’estat contra al constitució espanyola amb la sentencia del TC de 2010, com afirma Javier Pérez Royo, exmilitant també del PCE? Hi ha tres persones proposades per ser presidents de la Generalitat a qui se’ls ha robat els drets polítics sense sentència després d’haver estat escollits en unes eleccions on un partit tenia el seu cap de llista a la presó i l’altre a l’exili. Fins i tot Amnistia Internacional ha protestat. Crec, sincerament que no es pot criticar el fet que hi hagi una dificultats evidents de lideratge. Casas treu-t’ho del cap no hi haurà autocrítica del món independentista mentre hi hagi presos i exiliats. És impossible. I en part immoral. Com puc criticar als dirigents de la revolta republicana si estan injustament a la presó i no es poden defensar?

Sobre els pressupostos generals de l’estat, jo no sé que hagués fet si hagués estat al lloc de la direcció del moviment republicà, ara bé no podem fer veure que no passa res. Quina sortida ha ofert Pedro Sánchez? Cap. Més aviat ha llençat llenya al foc dient que li va semblar un bàlsam el 155 i ha enviat el Borrell a incendiar-ho tot. El fet que al mateix dia de la votació comencés el judici és un fet determinant. Penso que qualsevol persona d’esquerres ha d’estar alarmat amb el judici al TS. Però és més, no té raó quan afirma que Sánchez s’ha vist obligat a convocar eleccions. No tenia perquè fer-ho. No fem trampes. No hi ha cap independentista que estigui content amb l’ascens a Andalusia de Vox, cap. Posar en boca de l’altre un argument inversemblant per llavors criticar-lo em sembla poc racional i poc d’esquerres. A Andalusia ha guanyat la dreta perquè Susana Díaz era infumable i la gent d’esquerres s’ha quedat a casa. No fotem.

Casas es confon, la retallada de les llibertats a Espanya és perquè hi ha un auge de l’extrema dreta. Sense els catalans hi seria igualment no ens fem trampes al solitari.

Pedro Sánchez s’ha d’adonar d’una mateixa cosa que Casas sembla que no vol veure. O Sánchez promet un indult als catalans -Felipe González va indultar als del 23F- o no hi ha governabilitat a Espanya mai més. De fet ho veiem clarament des de les eleccions espanyoles de 2015. Es va trencar el pacte -no el van trencar els catalans- el 2010 i algú l’ha de refer. Però hi ha més l’IBEX 35 no vol a Pedro Sánchez de president. No hi haurà pacte PSOE amb Ciutadans. No li perdonen el pacte amb Podemos.

Jo he donat suport tot el que he pogut a la revolta republicana catalana i n’estic molt content. Ja creia que mai veuria un moviment important lluitant per la república. Jo en els seu moment pensava, es clar, en la república espanyola, però les revolucions no venen quan vols i com vols. A Lenin la revolució l’agafa a Suïssa i se n’hi va a posar-se al capdavant a l’estació de Finlàndia de Moscou. Jo simplement faria una pregunta als que com Casas, s’ho miren des de la graderia, hem de renunciar  a la república? Hem de fer costat a una monarquia corrupta de dalt a baix? Quin camí ens proposen? Jo no m’atreveixo a demanar comptes a Casas, però penso que ell hauria de ser més prudent. Crec que no vol acceptar un fet clar, els revolucionaris, els que s’han enfrontat als monstre que estava dormit, no eren aquells que ell pensava. Joan Comorera de la USC l’any 1934 no es va quedar mirant des de la barrera el que passava al govern, era conseller i va anar, com els altres al penal de Santa María. Poc després es va convertir en el mític secretari general del PSUC. A Casas li falta empatia, suposo que es deu a un mecanisme defensa. Projecta els errors als altres, per tal de defensar-se de la mala consciencia. Per una vegada que hi ha una revolta no estàs empenyent i dirigint, sinó criticant.  Fa un relat on posa l’accent en les contradiccions, n’hi ha i enormes, però si hagués estat John Reed  quan va escriure “Deu dies que van estremir el món”  s’hagués dedicat a explicar amb detall els desencerts dels primers dies de la revolució russa, que com tota construcció humana està plena quan es mira des de fora. Aquesta se segurament la crítica que se li pugui fer a Casas, que les mobilitzacions més notables de tall republicà a Espanya en els últims 80 anys se les hi miri des de fora.

Entenc que hi ha molta gent descol·locada, però almenys podrien tenir l’atreviment de posar als actes i als balcons la bandera tricolor i explicar-nos com arribar a una república federal espanyola. Nosaltres potser ens hem equivocat en alguna cosa, Walter Benjamin deia que quan actuem anem clarament per davant del nostre coneixement. Però els que no han fet res, els que només critiquen, algun dia s’ha de plantejar si realment ser la crossa del monstre no és el pitjor error que es pot cometre. Per acabar prefereixo estar amb els revoltats que amb els monàrquics.

Jo estic amb el mestre marxista Josep Fontana, recomano el seu darrer llibre  “La formació d’una identitat. Una historia de Catalunya.” Eumo editorial. Vic 2014″ que amb cadira de rodes es va atrevir a sortir a votar l’1-O m’ho va dir emocionat la darrera vegada que vam parlar. M’agradaria fer un debat amb Jordi Casas en un local amb públic. A Sant Cugat o a Sabadell.

 

Salut i república.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.